Rutes a muntanyes vermelles. El Buntsandstein

Montroig del Camp, les Coves Roges, Castellví de Rosanes, el Collroig, Rojals, els Rogerets, la Roca Roja… Tots aquests topònims de casa nostra inclouen en el seu nom una clara referència al color roig.

Afloraments Buntsandstein a Catalunya. Font: Amics del Museu Geològic del Seminari de Barcelona

La raó de tan vermell cal anar-lo a buscar sota els nostres peus, a la geologia del nostre territori. Tots aquests indrets tenen en comú el fet de trobar-se en afloraments del Buntsandstein, un estatge geològic caracteritzat pel color vermell de les roques sedimentàries que la componen. Aquesta tonalitat és originada per la presència d’òxids fèrrics al seu interior, tot i que en algunes ocasions i per diferents motius es pot presentar blanc (Sant Pere Sacama).

Va ser el geòleg alemany Friedrich August Von Alberti qui a l’any 1834 va definir el Triàsic com aquell període geològic format per tres fàcies ben diferenciades i de fàcil identificació segons el tipus de roca que les componen. Von Alberti va dividir el Triàsic en:

Buntsandstein: ‘roca de sorra roja’ en alemany. Fàscia formada per conglomerats vermells i gresos. Sedimentació d’origen continental. (Triàsic inferior)
Muschelkalk: té tres fàcies: M1 calcària, M2 gresos i argiles vermelles, M3 dolomies i calcàries. Ambient bàsicament de sedimentació marina. (Triàsic mitjà)
Keuper: format per guixos i argiles vermelloses. Sedimentació i evaporació en llacunes salines. (Triàsic superior)

Mar de Tetis al Juràssic inferior (200Ma)

El període Triàsic forma part de l’era Mesozoica, essent el primer (més antic) crono-estratigràficament, seguit pel Juràssic i el Cretaci. El Triàsic compren aproximadament entre els 250-200 Ma , etapa durant la qual a la terra només existia un gran supercontinent anomenat Pangea, en un moment en què la terra estava marcada per una climatologia càlida i seca.

A casa nostra tot l’arc mediterrani per sota del qual ara són els Pirineus (antiga serralada herciniana) estava inundat pel mar interior de Tetis, un mar poc profund i càlid on s’anaven sedimentant els materials. Poc a poc s’anaven dipositant sediments que formaven capes poc potents en comparació als que es formaven en aigües més profundes, com les que correspondrien a l’actual Europa oriental. La posterior orogènesi Alpina durant el Terciari (65 Ma) fa aixecar tots aquests materials del que més endavant seria Catalunya, encara a temps per veure els darrers dinosaures.

1. Castell d’Escornalbou. Baix Camp (Ruta ST23)

El Castell Monestir d’Escornalbou es troba situat a la comarca del Baix Camp, a la Serralada Prelitoral Catalana, en un punt de contacte d’aquesta serra amb la Depressió Prelitoral. El castell va ser construït amb gres vermell del Buntsandstein, tot i que la seva base i el turó de Santa Bàrbara és un aflorament del carbonífer-permià (360-250 Ma).

Des del mirador de santa Bàrbara podrem veure la Muntanya de l’Areny amb l’ermita de la Mare de Déu de la Roca al capdamunt, un altre clar exemple d’aflorament del Buntsandstein.

El castell monestir va ser el centre de la Baronia d’Escornalbou, una antiga jurisdicció senyorial del s. XII vinculada als arquebisbes de Tarragona i que incloïa els pobles de Colldejou, L’Argentera, Duesaigües, Pradell de la Teixeta, Vilanova d’Escornalbou i Riudecanyes.

2. Serra de l’Argentera-Pradell . Baix Camp (Ruta ST132)

La Serra de l’Argentera-Pradell forma part també de Serralada Prelitoral Catalana i tenen una orientació nord-sud, assolint una alçada màxima de 773m. Els penya-segats orientats a llevant ens permeten observar els estatges vermells del Buntsandstein (Triàsic inferior) sota capes de roques calcàries corresponents al Muschelkalk (Triàsic mitjà). El conjunt ens poden recordar als Cingles de Bertí, muntanyes que veurem més endavant.

Al Coll de la Teixeta es pot observar una falla on entren en contacte els materials de la base del paleozoic amb els del triàsic (última foto).

La serralada està travessada completament pel túnel ferroviari de l’Argentera, un gran obra d’enginyeria portada a terme per Eduard Maristany, nomenat Marquès de l’Argentera pel Rei Alfons XIII el 1918.

3. Ermita de Bruguers. Garraf (Ruta ST51)

L’ermita de Bruguers es troba a llevant del Garraf en una zona caracteritzada pel color roig de l’aflorament del Buntsandstein, fet pel qual és conegut com el Garraf vermell. A més a més de l’ermita també l’antic castell d’Eramprunyà està fet amb aquest tipus de roca. L’element més curiós potser sigui la Foradada, un arc natural que trobarem al camí de pujada al Castell.

L’aflorament segueix una línia que va des de Gavà (turó de Caçagats) fins a Martorell (Pont del Diable) passant pel Castell de Cervelló, elements tots ells caracteritzats per estar construïts per la roca vermella d’aquesta fàcies del Triàsic inferior.

4. Sant Pere Sacama (Ruta ST64)

L’ermita de Sant Pere Sacama es troba la muntanya del Puigventós prop d’Olesa de Montserrat, a la Serralada Prelitoral Catalana.

L’ermita i l’antic castell de Sant Pere Sacama es troba just sobre el contacte entre els materials paleozoics al sud (esquistos i llicorelles de l’Ordovicià i Silurià 480-420 Ma) i els del mesozoic inferior al nord, és a dir del Buntsandstein (252-247 Ma). El contacte és discordant, amb els conglomerats basals quarsífers situats verticalment, que donada la seva duresa respecte a la resta de materials ha produït la formació de ‘hogbacks’ o espases, les mateixes formacions que es poden trobar a la propera ermita de Sant Salvador de les Espases.

Aquí els sediments no tenen el característic color vermell sinó que són ben blancs. Segons apunta Isabel Benet al web dels Amics del Museu de Geologia del Seminari de Barcelona, possiblement la manca de color va ser degut per un procés de lixiviació, és a dir, per un rentat dels sediments a causa de l’aigua.

5. Ermita de Sant Gregori. Falset (Ruta ST116)

L’ermita es troba a dos quilòmetres de Falset, sota una gran balma als peus de la muntanya de l’Altafalla o de les Torres, a les Muntanyes de les Soleies. A tot l’entorn hi domina l’aflorament del Buntsandstein. No podem deixar de visitar les Raconades, un espai màgic on l’aigua i el vent han erosionat el terreny creant figures capricioses amb noms com el Caragol o el Gegant.

L’ermita de Sant Gregori data de finals del s. XVI o principis del s. XVII. El conjunt consta d’una caseta de l’ermità i de la mateixa ermita, amb porta de mig punt adovellada, un ull de bou i campanar d’espadanya a un costat.

L’ historiador i metge reusenc Salvador Vilaseca va descobrir l’any 1928 i excavar-hi els anys 1931 i 1933 un jaciment neolític sota la balma. La seva troballa més important va ser un cérvol gravat en una petita roca de llicorella, datat 8.000 anys aC, el que demostra que l’indretva estar habitat des de fa milenis.

6. Tagamanent-El Figaró (Ruta ST20)

Tot l’entorn del cim del Tagamanent i del Pla de la Calma (Montseny) trobem un aflorament del Triàsic inferior de poca potència (amplada) a causa de l’erosió que va patir. El cim del Tagamanent, però, s’aixeca sobre una fàscia de calcàries i dolomies del Muschelkalk.

Prop del cim trobem el geòtop de Can n’Agustí, relacionat amb el del Garraf, on es pot observar la discordança entre el substrat paleozoic i el triàsic del Buntsandstein.

Segons l’Enciclopèdia catalana, un gèotop és “un espai que conté elements geològics (roques, estructures, formes d’erosió) d’especial interès per a reconèixer, estudiar i interpretar l’evolució de la història de la Terra i els processos que l’han modelada”.

7. Cingles de Bertí (Ruta ST25)

De fa dècades la zona dels Cingles de Bertí han estat una escola de geologia. En els seus penya-segats nombrosos alumnes ha après i observat les diferents fàcies del Triàsic de forma crono estratigràfica, és a dir, en el mateix ordre en què es van anar dipositant els materials en el temps, sense veure’s afectades per falles o plegament posteriors.

Es poden observar les fàcies del Buntsandstein i del Muschelkalk sobre el sòcol del paleozoic , no les del Keuper ni de la resta de materials de la era Mesozoica, és a dir, dels períodes Juràssic i Cretaci, que o bé mai es van dipositar o bé van ser erosionats. Per sobre les fàcies del Muschelkalk es troben directament materials de l’eocè (56 Ma).

8. Serra de Prades (Ruta ST104)

La Serra de Prades forma part de la Serralada Prelitoral Catalana, muntanyes formades per un sòcol paleozoic de pissarres del carbonífer sobre el qual s’assenten materials mesozoics que van del Triàsic complet fins a la base del Juràssic. L’orogènia herciniana va trencar i plegar els materials paleozoics.

La fàcies del Buntsandstein aflora sobretot al vessant oriental de la Serra de Prades que rep el nom de ‘Pedra de Prades’ en aquest territori. Es poden veure els diferents estatges del Mesozoic si anem per la Vall, un bonic barranc que puja a Rojals des de Montblanc. El PR C-20 entre Alcover i Mont-ral també va tallant les diferents fàcies de materials mesozoics.

9 . Agulles de Santa Àgueda. Desert de les Palmes (Ruta ST160)

Les Agulles de Sta. Àgueda fomen part del Desert de les Palmes, una serra costanera que forma part de la Serralada Ibèrica, a la part més oriental del Maestrat. La Generalitat valenciana va declarar aquest espai com a parc natural el 16 d’octubre de 1989. Té una extensió de 3.200 ha i inclou els espais protegits del Desert de les Palmes i de la Serra de les Santes, tot ocupant part de cinc termes municipals: Benicàssim, Cabanes, la Pobla Tornesa, Borriol i Castelló de la Plana.

La ruta és espectacular. Travessa íntegrament la cresta de roques de gres vermell de la serra. Així mateix, veurem les curioses formacions rocoses (fins i tot es passa pel mig d’un forat) que la meteorització ha creat sobre el gres. Els agents atmosfèrics han modelat formes capricioses com els ‘àlveols‘, petites cavitats semiesfèriques que reben el nom de ‘tafoni‘ o ‘talfoni’ si són grosses. També podrem observar ‘cadolles‘ (panholes), petites cavitats circulars que es formen sobre la roca. Són les típiques banyeres amb aigua que trobem a les roques després de ploure.

10. Ruta des de Martorell a les Muntanyes de l’Ordal (Ruta ST250)

Martorell es troba situat a la confluència dels rius Anoia i Llobregat i al nord de la serra de l’Ataix , el darrer contrafort de les muntanyes de l’Ordal abans d’arribar a la plana vallesana. Punt de pas immemorial, els romans ja construiren aquí un pont per a la Via Augusta, pas que fou modificat a l’edat mitjana, el Pont del Diable, que si ens hem fixat algun cop, és de color vermell.

Les Muntanyes de l’Ordal formen una unitat amb el Garraf, i aquest sector més nord-oriental està inclòs en la línia d’afloraments coneguts com el Garraf Vermell que ve de Bruguers.

Durant la caminada passarem a tocar d’aflorament rocallosos formats per roques vermelles. Molt a prop tenim el municipi de Castellví de Rosanes i el mateix castell de Rosanes, ambdós indrets que fan referència clara al color de les roques. D’especial interés són les Roques del Mateuet. Si tenim temps i ganes de ficar-nos entre vegetació densa ens hi podem acostar per gaudir dels taffoni, formacions curioses que el vent i l’aigua han format sobre els penyals.