251. Ruta completa per Martorell. Castell de Castellví, Sant Genís, les torretes i la Mina Martorellense

ÍNDEX DE CONTINGUTS

DADES TÈCNIQUES

Estació de sortida/arribada: Martorell Vila-Castellbisbal (FGC)
Distància/durada: 16,7 km / 5h (sense aturades)
Desnivell: +/- 570 m
Dificultat: Exigent
Track a Wikiloc

LA TRAVESSA

Ruta circular amb inici i final des de l’estació dels Ferrocarrils de la Generalitat de Martorell Vila-Castellbisbal amb la que ens atrevim a dir que visitareu pràcticament tots els elements patrimonials d’interès que hi ha escampats pels turons de l’entorn de Martorell, un municipi de 29.000 hab. situat a la comarca del Baix Llobregat.

La ciutat de Martorell es troba a la confluència dels rius Anoia i Llobregat i al nord de la serra de l’Ataix, un darrer contrafort de les Muntanyes de l’Ordal abans d’arribar al Llobregat. És una ruta llarga, amb múltiples trams d’anades i vingudes que ens acosten als diferents elements d’interès. Òbviament no tots són de visita obligada, però si recomanables. Deixem a cadascú la decisió de realitzar-los tots o no.

Reconeixem que els primers que teníem prejudicis a l’hora d’anar a caminar per aquesta zona érem nosaltres. Autopistes, urbanitzacions, cims sense vegetació, desgavells naturalístics… l’espai no convidava d’entrada a visitar-lo. Però ens equivocàvem. Després de diverses sortides abans, i una després de l’incendi de 2021, i amb la finalitat de trobar camins i elements d’interès, ens hem topat de nassos amb un entorn farcit d’història i d’històries, de ruïnes de vells castells, ermites oblidades i de baronies que ens remunten a l’alta edat mitjana i més enllà a l’època romana, quan el riu Anoia va esdevenir la Marca del Penedès. Castells com els de Gelida, Subirats, Olèrdola, Castellet, i el menys conegut de Castellvell de Rosanes, el qual visitarem durant la ruta, durant un temps va fer de frontera amb el món musulmà, moment durant el qual s’aixecaren dalt de les muntanyes torres de guaita i castells, algunes amb bases romanes.

Els viaductes de l’autopista i els ponts que travessen el Llobregat dominen bona part del poble i ens atrevim a afirmar que si no hem visitat el municipi són els únics elements que coneixem, no conviden gens a visitar-lo. Però la vila i les muntanyes de l’entorn ofereixen una sortida plena de patrimoni natural i arquitectònic. Torres, antics castells, santuaris abandonats, el Pont del Diable, ermites, formacions rocoses, barraques de pedra en sec, explotacions mineres abandonades, fonts i innombrables façanes guarnides amb bells esgrafiats és un exemple del que trobarem durant la caminada.

La variant més llarga de totes és la pujada al cim del Montgoi, el turó més alt de l’Ataix, 329 m. El seu vessant nord-oriental no va sofrir els embats del foc, sí, però, el seu cim. Per contra, el cim del Castellvell i de les torres se salvaren del foc i encara hi poden pujar seguint el bonic corriol que visita les múltiples torres defensives de l’antiga muralla que resten dempeus.

L’entorn natural pel qual caminarem no forma part de cap figura de protecció. L’àrea protegida de les muntanyes de l’Ordal, extensió natural del mateix massís del Garraf cap a llevant, no són lluny, però no inclouen la serra d’Ataix i el turó del Castell de Castellví. Tot i això, les formacions rocalloses vermelles del triàsic desgastades (taffoni) mereixen una bona ullada, especialment a l’indret anomenat Roques del Mateuet, indret que malauradament va patir l’incendi de juliol de 2021.

De les variants, la més llarga de totes és la pujada al cim del Montgoi, el turó més alt de l’Ataix amb 329 m. El seu vessant nord-oriental no va sofrir els embats del foc, sí, però, el seu cim. Per contra, el cim del Castellvell i de les torres se salvaren del foc i encara hi poden pujar seguint el bonic corriol que visita les múltiples torres defensives de l’antiga muralla que resten dempeus.

MAPES

TOPOGRÀFIC

TRACK A WIKILOC

L’INCENDI DE JULIOL DE 2021

Entre el 13 de juliol, quan es va declarar, i fins el 18 de juliol quan es va donar per extingit, un gran incendi cremar un total de 196 hectàrees situades en bona part de de la serra de l’Ataix. D’aquestes 138,62 ha pertanyien al terme municipal de Martorell i 58,08 ha al de Castellví de Rosanes, segons va informar el Cos d’Agents Rurals. Sobre el seu origen es diu que hi van haver indicis clars de negligència humana a l’hora de provocar-lo.

L’incendi va afectar especialment la part central i vessants sud i nord de la carena de la serra de l’Ataix. El turó del Castell de Castellví no es va veure afectat, però sí els voltants de la mina la Martorellense, el turó de Montgoi i el monestir de Sant Genís. Per sort, les fonts del Gilet i de Sant Jaume no van cremar-se. Sí que va cremar tot el penya-segat on es troba la font Blanca, visible ara des de lluny a través de la vegetació cremada.

PUNTS D’INTERÈS

Són molts i interessants els elements d’interès que es visiten durant la llarga caminada. A part dels que enumerem més avall cal mencionar a més a més l’església de Santa Maria o el passeig que recorre la vora del riu Llobregat, amb un parell de fonts i vistes als enormes ponts que travessen el riu, com el pont dels Prínceps o el de l’autopista.

D’acord amb el sentit de la nostra proposta, els elements d’interès més rellevants són:

– El Pont del Diable i Arc Romà. Espectacular pont que travessa el Llobregat. Al marge dret hi ha un arc romà, herència de l’antic pont romà, refet en època gòtica (1283-1295) amb un gran arc ogival central. El pont té el color característic vermell gràcies a la roca del Buntsandstein (triàsic) que aflora a la serra d’Ataix. Començar la ruta tot creuant aquest magnífic pont és tota una experiència.

El pont va ser construït per soldats de les legions IIII, VI i X, seguin una pràctica habitual en el mon romà que confiava a l’exèrcit l’execució de bona part de les obres públiques. Aquestes unitats van participar durant el Principat d’August en les guerres càntabres i una vegada acabada la primera fase de la guerra la X Gèmina va fundar la ciutat de Mérida l’any 25 aC i després de finalitzada la segona fase van fundar Saragossa, l’any 19 aC i la de Barcelona va tenir lloc entre el 15 i el 10 aC. Així doncs, la construcció se situa de manera àmplia entre els anys 16 i 5 aC i més probablement entre el 10 i el 5 aC.

El pont amida uns 130 m de llargària, si bé la longitud del pont romà podria haver estat major i trobar-se soterrat per la banda de Martorell sota els actuals carrer de Sant Bartomeu i Passeig del Quarter. Va ser bastit amb opus caementicium i revestit amb opus quadratum de grans carreus de gres vermell i en menor proporció de pedra calcària. L’amplària oscil·la entre 10 m a l’estrep oriental, 6 m a l’estrep occidental i 3,9 m sobre els arcs. L’estrep oest amida 6 m d’amplària i l’alçària i la longitud són indeterminades, per l’acumulació de terres i l’enjardinament al voltant d’aquesta part del monument. Als paraments s’hi observen fins a 17 carreus amb marques de les L[egio] IIII (Macedònica), L[egio] VI (Victrix) i L[egio] X (Gèmina) i es combinen els carreus plans amb d’altres amb encoixinat.

L’arc menor és apuntat, de 16,4 m de llum amb doble filera de dovelles l’amplada de la caixa del pont es redueix a 4,7 m. Entre aquest arc i l’estrep oest hi ha un arc de desguàs amb volta de canó. El pilar central és de factura gòtica i amida uns 6 m d’amplària i és de forma prismàtica.

L’arc central té una llum de 36,4 m fet amb formigó armat revestit amb carreuat i doble filera de dovelles. És de línies gòtiques i va ser bastit entre 1960 i 1962 per a substituir l’original, construït entre 1283 i 1295 i que va ser destruït en 1939 per l’exercit republicà en el decurs de la Guerra Civil Espanyola.

Extret Mapes de Patrimoni Cultural de la Diputació de Barcelona

– Viaducte AP-7. Pot semblar estrany posar aquesta infraestructura que trenca i separa el municipi com un element d’interès. Però allà està, és omnipresent, i no es pot obviar.

– Torreta Grimenella. En estat ruïnós i amb una torre elèctrica a tocar que espatlla l’entorn. Sembla que és una construcció lligada al castell de Rosades segurament d’època baix medieval. Alguna teoria la fa d’època romana per a control de la Via Augusta.

L’edifici no ha estat objecte de cap estudi històric o arqueològic, per la qual cosa no es pot establir de manera fefaent la data de construcció ni les seves vicissituds. Sense gaires evidències científiques s’ha volgut veure un origen romà en associar-la al control i protecció de la via Augusta, al seu pas pel Congost de Martorell on es va aixecar el pont del Diable.

Edifici de planta quadrada que es conserva en un estat ruïnós, bastit amb carreus de pedra calcària, barrejats amb d’altres de gres vermell. Les pedres estan disposades amb filades horitzontals, a excepció de les que es troben a l’alçaria de les espitlleres, on es va combinar la disposició horitzontal i la vertical per tal d’aconseguir una posició regular de les obertures. Els ampits es van delimitar amb lloses verticals. Els murs est i oest es conserven íntegrament fins a l’alçària de la planta baixa, mentre que al bell mig de les parets nord i sud hi ha amplis forats que emmascaren la posició de la porta d’accés. L’interior i l’entorn proper al monument estan colgats per un potent estrat de destrucció.

Extret Mapes de Patrimoni Cultural de la Diputació de Barcelona

– Roques del Mateuet. Al vessant nord de la serra de l’Ataix es troben afloraments de roca vermella del Buntsandstein (triàsic), la mateixa que aflora a Begues, on les muntanyes es coneixen com el Garraf vermell. El castell de Rosanes (topònim originari del color) i el pont del Diable estan fetes amb aquesta roca sedimentària. En aquest punt hi ha gran i boniques formacions de roques amb taffoni (meteorització).

– Torreta del Clos. Torre de planta quadrada amb antecedents que podrien ser d’època romana i respondrien a la defensa i vigia de la via Augusta que passava pel congost travessant el Llobregat pel pont del diable. Des d’aquí es té un bon domini visual dels passos de l’Anoia i el Congost del Llobregat (Pont del Diable), situats a 650 m i 800 m de distància respectivament. (Extret de Patrimoni de la Diputació de Barcelona)

Torre de planta quadrada amb la porta d’entrada protegida per un minúscul baluard de planta quadrangular. Pels vols de 1960, Isidre Clopas va fer una petita excavació arqueològica a la base de la torre, que va permetre la identificació d’un mur. Pel domini visual de l’emplaçament, que controlava els passos de l’Anoia i el Congost del Llobregat, on està bastit el pont del Diable, situats a 650 m i 800 m de distància respectivament, va interpretar que es tractava de les restes d’una talaia romana. Aquesta estructura estava acompanyada de diversos fragments de terra sigil·lata, una pesa de teler i gran abundor de tegulae. A prop de la torre es va desmuntar el marge d’una feixa dins del qual es van identificar diversos fragments d’àmfora i de tegulae, que l’excavador va interpretar com trobades a la zona de la torre en 1874, en bastir la torre del Clos i que van ser traslladades al lloc de la troballa com a material de construcció per formalitzar la una terrassa.

Extret Mapes de Patrimoni Cultural de la Diputació de Barcelona

– Castell de Rosanes. També anomenat del Pairet, fou l’antic castell de Martorell (s. XI-XII). De la seva estructura només en restes alguns murs de les muralles i les restes d’una estança amb volta apuntada.

El primer esment documental del castell data de 1033 amb el nom de Rodanas. El 1103 Guillem Ramon de Castellvell concedí en feu a Udalard Ramon el castell hi va fer ampliacions i fins i tot prengué el nom de Ramon de Rodanes. Vers l’any 1209, el castlà era Ramon de Recasens que tenia disputes relacionades amb els delmes de Martorell, i que fou substituït per Guillem de Rosanes (1217). En aquell moment tenia jurisdiccions a Abrera, Castellbisbal i Sant Esteve de Sesrovires. El llinatge dels Rosanes sempre fou feudatari dels Castellvell i, per tant, passà també a mans de la casa de Foix del 1309 al 1396. Galceran de Rosanes es distingí pel seu ajut i fidelitat a Jaume d’Urgell (1411).

Diversos trams de la muralla, vestigis d’una torre de planta circular, una dependència deplanta rectangular que conserva parcialment una volta i una cisterna excavada al terreny. El recinte fortificat se situa a la plataforma superior del turó cobert per arbres i densos matolls que dificulten la visió de les restes conservades. Amida 20 m d’amplària per 36 m de llargària aproximadament. Al perímetre s’hi distingeixen diversos trams de la muralla que ressegueix el perfil del cim que té forma pentagonal allargada. Va ser bastida amb carreus de gres ben escairats col·locats en filades regulars a trencajunt, ocasionalment s’hi documenta algun tram fet amb opus spicatum. Les pedres estan lligades amb argamassa de bona qualitat i els angles són arrodonits. A la part més estreta del recinte, situada a l’extrem sud, hi ha les traces d’una torre de planta circular. A ponent, adossada a la muralla hi ha una dependència rectangular que amida 6 m d’amplària per 9 de llargària que encara conserva les restes d’una volta lleugerament apuntada feta amb carreus.

Extret Mapes de Patrimoni Cultural de la Diputació de Barcelona

– Mina la Martorellense. Atenció PERILL: Compte al passejar per les ruïnes atès que hi ha pous al terra perillosos, hi podem caure. Alguns estan tapats, altres no. Les restes estan prou conservades, especialment els edificis dels treballadors, així com una xemeneia. Dels pous s’hi extreia galena (òxid de plom) i plata ja des d’època ibera i romana. Les galeries més profundes estan inundades i només són accessibles amb material de busseig.

Podeu veure un vídeo d’Espai Terra de TV3 sobre la Cova submarina la Martorellense.

D’acord amb un avís penjat al lloc web de l’Ajuntament de Castellví de Rosanes, l’accés a aquest espai està prohibit per l’estat de ruïna de les instal·lacions.

– La Font Blanca. Situada sota el penya-segat del vessant nord del turó de Montgoi. Es tracta d’una petita cova d’11 metres de fondària i 12 d’ample. És la boca d’una antiga mina, o simplement una cata que es va fer per a extreure minerals. Malauradament es va cremar l’entorn boscós durant l’incendi de 2021.

– Ermita de Sant Jaume. Situada al bell mig del pla de Sant Jaume, la primera noticia que es té data es del 1288, tot i que sembla que es va construir al s. XI. Durant la Guerra Civil de 1936 es va cremar la imatge policromada de Sant Jaume. Les parets estan arrebossades recentment. Una fotografia de 1912 de J. Salvany encara es poden veure els murs de pedra exteriors. A ponent es va obrir un gran portal que va malmetre l’estructura original i el 1989 es va enderrocar el campanar d’espadanya.

– Castellvell de Rosanes o castell de Sant Jaume. Situat al capdamunt del turó del Castell 360 m, dins del municipi de Castellví de Rosanes.

Castell documentat des de l’any 963, constitueix l’origen del llinatge dels Castellvell, que entrat el segle XIII va entroncar amb la poderosa família dels Montcada. El nom de Castellví (equivalent a “castell vell”) fa referència a un origen molt anterior a l’època medieval i, de fet, les restes de la torre circular que ens han pervingut permeten datar-la en època romana. Del recinte medieval n’han quedat restes de muralla dels segles IX-X i un parell de torres rectangulars, juntament amb vestigis d’una capella i altres dependències construïdes durant els segles XIII-XIV. El castell va ser destruït el 1714 per les tropes de Felip V. (Extret del web Pobles de Catalunya)

El castell era la residència del Baró de Castellví, baronia establerta el s. XI pel comte de Barcelona Ramon Borrell. En depenien els actuals municipis de Castellví de Rosanes, Martorell, Sant Esteve Sesrovires, Abrera, Olesa de Montserrat i Sant Andreu de la Barca, al Baix Llobregat i Castellbisbal. Al s. XII, amb la conquesta de terres als sarraïns, municipis com Falset, Capçanes, Guiamets, Tivisssa, entre d’altres, entraren a formar part de les terres dominades pels Castellví. Francesc de Borja Álvarez de Toledo i Osorio (1996-1821) va ser el darrer baró.

– Basses i font de Sant Jaume. A hores d’ara les basses estan netes de vegetació. Es pot gaudir de l’interior, sense malesa i observar els maons. La font no raja i les basses estan seques, tot i que a fins a mitjans de s. XX vilatans dels pobles veïns hi anaven sovint de fontada a refrescar-s’hi.

– Turó de Montgoi. Es considera el cim més elevat de la serra de l’Ataix. Des del cim els arbres (abans de l’incendi) deixaven entreveure poques panoràmiques. No és d’ascens obligatori, atès que el camí de pujada i baixada és el mateix.

– Barraca de pedra seca. Petita però ben conservada barraca de pedra seca. L’incendi l’ha despullada de vegetació i és visible des d’uns metres abans d’arribar-hi.

Barraca de vinya situada a la vessant nord de la Serra d’Ataix, entre el torrent de la Vall i el torrent de Rocafort. És una edificació aïllada de planta circular construïda mitjançant pedra seca. La tipologia és de falsa volta troncocònica. La porta d’accés és amb llinda de pedra.

Extret Mapes de Patrimoni Cultural de la Diputació de Barcelona

– Sant Genís de Rocafort. Antic monestir fundat el s. XI situat sobre un turó rocallós de difícil accés. Encara conserva els murs de l’antiga església (tancada). Al costat de l’església es poden visitar les poques restes de l’antic castell de Rocafort.

Per conèixer l’indret us recomanem la Visita virtual de Sant Genís.

El priorat benedictí de Sant Genís de Rocafort fou fundat pels senyors de Castellví l’any 1042. Des de l’any 1146 hi havia una comunitat amb un prior, dos monjos i dos beneficiats. La seva decadència comença al segle XIV. Els terratrèmols de 1488 van malmetre el monestir , es va esfondrar la volta del temple i la casa dels monjos que es trobava al costat de migdia.

Al cim es troba l’església de Sant Genís, i al seu redós s’albiren encara les restes de diverses estructures que n’haurien conformat el monestir, que ocupen una superfície aproximada de 1000 m2. El priorat estava envoltat per un recinte fortificat, del qual només se n’observen alguns trams del llenç de migdia i la base d’una torre de planta circular al sud-est. Aquest segon recinte hauria tancat un espai de prop de 0,25 Ha, incloent les restes el monestir benedictí. Del monestir actualment només en resta, sense volta, l’església de Sant Genís, de planta rectangular, de prop de 18,10 m de llarg a l’interior i 5,8 d’amplada, obrada amb carreus de pedra rogenca, molt ben escairada. Li falta gran part de la capçalera de la qual en resta només l’extrem sud-oriental.

L’església de Sant Genís era tancada dins un recinte fortificat, del qual actualment només se’n distingeixen alguns panys de muralla que la protegia. Tot i que l’origen de la fortificació podria ser anterior, les restes que avui s’observen es poden datar, de manera provisional al segle XII. L’església està dividida en tres espais separats per arcs torals apuntats, un dels quals, el de llevant, es conserva encara sencer i ens permet saber que la volta hauria estat apuntada: el presbiteri, de prop de 4,8 m; el cor central, de 3,7 m, on es troba, a migdia, la porta que comunicava el temple amb el monestir; i la nau, de 7,9 m. En cadascun dels tres espais s’obren, a banda i banda, sengles arcosolis, a excepció del de llevant de la nau, que en té dos a cada costat. En la part de capçalera que es conserven les traces d’una finestra de doble esqueixada. La porta principal, centrada al mur de ponent, és de doble arquivolta, emmarcada per una senzilla imposta, i guardapols exterior ornat amb semiesferes.

Extret Mapes de Patrimoni Cultural de la Diputació de Barcelona

– Font del Gilet. Situada sota el castell de Rocafort. Esdevé una raconada fresca i ombrívola, envoltada de pins i heures. Va ser restaurada el 1949. Afortunadament no va arribar a patir el foc de l’estiu de 2021.

La font del Gilet està a la muntanya, sota el castell de Rocafort, i per arribar-hi vàrem pujar per un camí costerut amb molta vegetació. Forma part de l’espai delimitat com a Parc de Sant Genís de Rocafort. Punt rellevant pel potencial de reproducció d’amfibis (Salamandra salamandra; Bufo calamita). El muret i el mosaic de la font.

Extret Mapes de Patrimoni Cultural de la Diputació de Barcelona

– Santa Maria de Martorell. Església parroquial del municipi. A tocar hi ha l’Enrajolada, la casa-museu Santacana. L’any 1578 , l’arquitecte Jaume Santacana va ser l’arquitecte que l’any 1578 dirigia les obres de l’església parroquial de Santa Maria.

[Església]L’edifici actual és construït amb pedra i maó, aprofitant part de les estructures de l’església anterior però sense respectar la construcció original. L’església actual té una entrada frontal i una de lateral; el seu interior és de tres naus, separades per columnes de maó. Solament té capelles laterals al cantó nord.

Extret Mapes de Patrimoni Cultural de la Diputació de Barcelona

– Esgrafiats nucli de Martorell. Una de les grans sorpreses del municipi són els innombrables esgrafiats que embelleixen les façanes de moltes cases de Martorell. Des de la casa de la Rectoria prop de l’església parroquial, passant per la Casa de la Vila o l’Enrajolada, podrem gaudir d’aquest bells exemples d’esgrafiats.

– Capella de Sant Joan. Situada al carrer de Pere Puig.

Capella d’una sola nau de planta rectangular, sense absis diferenciat, coberta amb volta de canó apuntada reforçada per dos arcs torals. A l’entrada hi ha una arcada gòtica que pot datar-se el 1370. La porta d’entrada, adovellada i emmarcada amb grossos carreus, té al damunt una fornícula amb la imatge del patró, Sant Joan Baptista, i una rosassa amb una flor de sis pètals. Modernament ha estat decorada amb esgrafiats de l’artista local Jaume Amat.

Extret de Patrimoni de la Diputació de Barcelona

DIFICULTAT

La ruta transita per corriols i pistes ben fressats. La única excepció és el curt tram d’uns 250 m de llargària que hi ha entre que deixem el camí de baixada del castell de Rosanes i arribem a Mas Sant Jaume, on el camí pot estar una mica més tancat per la vegetació, tot i que és evident.

Cal estar atens a algunes de cruïlles, que no solen estar indicades.

ATENCIÓ: les ruïnes de la mina de plom estan en mal estat i hi ha perill de despreniments. Sobretot molta atenció al terra, on hi ha obertures amb caigudes de força metres!!!!!!

Atenció a la baixada fins al coll que hi ha abans de la pujada final al castell de Sant Genís. És força dreta i potser ens haurem d’ajudar de les mans. S’hi han enganxat petites preses per ajudar. És apte per a tothom, només que cal estar atents.

La pujada posterior al castell de Sant Genís també és força dreta. Ens alguns trams s’hi ha tallat petits esglaons a la mateixa roca que ajuden a pujar. Tampoc té més dificultat que aquesta, però cal vigilar.

ELS SENDERS

La sortida no segueix cap sender homologat en forma de SL, PR o GR. Tot i així, hi ha escadussers indicadors verticals que senyalen rutes locals en algunes cruïlles. Cal estar atens a l’aparell de GPS per seguir amb seguretat l’itinerari.

ELS TRENS

La ruta comença i acaba a l’estació d’FGC de Martorell Vila-Castellbisbal.

ESTACIÓ DE SORTIDA:

Martorell Vila – Castellbisbal (FGC). Situada fora del nucli urbà, entre ponts d’autopistes i davant d’un ‘Club’. No és a millor situació per a prendre alguna cosa. Aprofiteu els carres del centre del municipi si voleu fer una beguda fresca abans d’agafar el tren.

Podeu consultar aquí els horaris dels diferents transports:

FOTOGRAFIES

BIBLIOGRAFIA

LLIBRES

El Priorat de Sant Genís de Rocafort (Martorell). Baucells i Reig, Josep . Centre d’Estudis Martorellencs, 2007
Conèixer Sant Genís de Rocafort. Mauri i Martí, Alfred. Centre d’Estudis Martorellencs, 2015
L’Activitat minera a Castellví de Rosanes i Martorell. Falguera i Torres, Sergi. Martorell : Centre d’Estudis Martorellencs, 2012