Muntanyes vermelles (Buntsandstein)

Afloraments Buntsandstein a Catalunya. Font: Amics del Museu Geològic del Seminari de Barcelona

Mont-roig del Camp, les Coves Roges, Castellví de Rosanes, el Collroig, Rojals, els Rogerets, la Roca Roja… Tots aquests topònims catalans tenen un element en comú: una referència directa al color roig. Però, d’on ve aquest color tan característic?

La resposta la trobem sota els nostres peus, en la geologia del territori. Aquests indrets es troben sobre afloraments del Buntsandstein, un conjunt de materials sedimentaris que formen part del Triàsic inferior, i que es caracteritzen precisament pel seu intens color vermell. Aquesta tonalitat és deguda a la presència d’òxids de ferro dins les roques, tot i que en alguns llocs, com a Sant Pere Sacama, les condicions locals poden donar lloc a roques de color més clar, fins i tot blanquinós.

El Triàsic i la classificació de Von Alberti

Mar de Tetis al Juràssic inferior (200Ma)

L’any 1834, el geòleg alemany Friedrich August von Alberti va establir la divisió clàssica del període Triàsic, anomenat així perquè consta de tres unitats o fàcies diferenciades segons les característiques de les roques:

Buntsandstein (literalment, “gresos de colors” o “gresos vermells” en alemany): gresos i conglomerats de color rogenc, formats per sedimentació continental. Correspon al Triàsic inferior.
Muschelkalk: una fàcies marina dividida en tres subunitats: M1 (calcàries), M2 (gresos i argiles vermelles) i M3 (dolomies i calcàries). Correspon al Triàsic mitjà.
Keuper: argiles i guixos amb tonalitats vermelloses, dipositats en llacunes salines subjectes a evaporació. Correspon al Triàsic superior.

Un món diferent fa 250 milions d’anys

El Triàsic, que es va estendre fa aproximadament entre 250 i 200 milions d’anys, és el primer període de l’era Mesozoica, per davant del Juràssic i el Cretaci. Durant aquesta etapa, tots els continents estaven units en un únic supercontinent anomenat Pangea, envoltat per un oceà global. El clima era càlid i àrid, i això afavorí la formació d’àmplies conques continentals on es van dipositar els materials vermellosos que avui identifiquem com a Buntsandstein.

A Catalunya, aquests materials afloren especialment en zones de l’arc mediterrani pre-pirinenc, revelant la presència d’aquestes antigues conques sedimentàries i proporcionant un testimoni visible de la història geològica del nostre territori. Així doncs, quan llegim noms com Mont-roig o Collroig, estem llegint, en certa manera, la memòria fossilitzada d’un planeta antic, vermell i molt diferent del que coneixem avui.

Font: Amics del Museu Geològic del Seminari de Barcelona

1. Castell d’Escornalbou. Baix Camp

Ruta ST23. Castell d’Escornalbou (100 Cims) des de Duesaigües-l’Argentera

El Castell Monestir d’Escornalbou es troba situat a la comarca del Baix Camp, a la Serralada Prelitoral Catalana, en un punt de contacte d’aquesta serra amb la Depressió Prelitoral. El castell va ser construït amb gres vermell del Buntsandstein, tot i que la seva base i el turó de Santa Bàrbara és un aflorament del carbonífer-permià (360-250 Ma).

Des del mirador de santa Bàrbara podrem veure la Muntanya de l’Areny amb l’ermita de la Mare de Déu de la Roca al capdamunt, un altre clar exemple d’aflorament del Buntsandstein.

El castell monestir va ser el centre de la Baronia d’Escornalbou, una antiga jurisdicció senyorial del s. XII vinculada als arquebisbes de Tarragona i que incloïa els pobles de Colldejou, L’Argentera, Duesaigües, Pradell de la Teixeta, Vilanova d’Escornalbou i Riudecanyes.

2. Serra de l’Argentera-Pradell . Baix Camp

Ruta ST133. Circular a la Serra de l’Argentera-Pradell des de Duesaigües passant pel coll de la Teixeta

La Serra de l’Argentera-Pradell forma part també de Serralada Prelitoral Catalana i tenen una orientació nord-sud, assolint una alçada màxima de 773m. Els penya-segats orientats a llevant ens permeten observar els estatges vermells del Buntsandstein (Triàsic inferior) sota capes de roques calcàries corresponents al Muschelkalk (Triàsic mitjà). El conjunt ens poden recordar als Cingles de Bertí, muntanyes que veurem més endavant.

Al Coll de la Teixeta es pot observar una falla on entren en contacte els materials de la base del paleozoic amb els del triàsic (última foto).

La serralada està travessada completament pel túnel ferroviari de l’Argentera, un gran obra d’enginyeria portada a terme per Eduard Maristany, nomenat Marquès de l’Argentera pel Rei Alfons XIII el 1918.

3. Ermita de Bruguers. Garraf

Ruta ST51. De Gavà a Castelldefels per Eramprunyà i La Morella (100 Cims)

L’ermita de Bruguers es troba a llevant del Garraf en una zona caracteritzada pel color roig de l’aflorament del Buntsandstein, fet pel qual és conegut com el Garraf vermell. A més a més de l’ermita també l’antic castell d’Eramprunyà està fet amb aquest tipus de roca. L’element més curiós potser sigui la Foradada, un arc natural que trobarem al camí de pujada al Castell.

L’aflorament segueix una línia que va des de Gavà (turó de Caçagats) fins a Martorell (Pont del Diable) passant pel Castell de Cervelló, elements tots ells caracteritzats per estar construïts per la roca vermella d’aquesta fàcies del Triàsic inferior.

4. Sant Pere Sacama

Ruta ST64. Olesa de Montserrat. Ruta per St. Pere Sacama, Puigventós i Puig Cendrós (100 Cims)

L’ermita de Sant Pere Sacama es troba la muntanya del Puigventós prop d’Olesa de Montserrat, a la Serralada Prelitoral Catalana.

L’ermita i l’antic castell de Sant Pere Sacama es troba just sobre el contacte entre els materials paleozoics al sud (esquistos i llicorelles de l’Ordovicià i Silurià 480-420 Ma) i els del mesozoic inferior al nord, és a dir del Buntsandstein (252-247 Ma). El contacte és discordant, amb els conglomerats basals quarsífers situats verticalment, que donada la seva duresa respecte a la resta de materials ha produït la formació de ‘hogbacks’ o espases, les mateixes formacions que es poden trobar a la propera ermita de Sant Salvador de les Espases.

Aquí els sediments no tenen el característic color vermell sinó que són ben blancs. Segons apunta Isabel Benet al web dels Amics del Museu de Geologia del Seminari de Barcelona, possiblement la manca de color va ser degut per un procés de lixiviació, és a dir, per un rentat dels sediments a causa de l’aigua.

5. Ermita de Sant Gregori. Falset

Ruta ST116. Del Pradell a Marçà-Falset per Lo Morral (100 Cims), St. Gregori i els Racons

L’ermita es troba a dos quilòmetres de Falset, sota una gran balma als peus de la muntanya de l’Altafalla o de les Torres, a les Muntanyes de les Soleies. A tot l’entorn hi domina l’aflorament del Buntsandstein. No podem deixar de visitar les Raconades, un espai màgic on l’aigua i el vent han erosionat el terreny creant figures capricioses amb noms com el Caragol o el Gegant.

L’ermita de Sant Gregori data de finals del s. XVI o principis del s. XVII. El conjunt consta d’una caseta de l’ermità i de la mateixa ermita, amb porta de mig punt adovellada, un ull de bou i campanar d’espadanya a un costat.

L’ historiador i metge reusenc Salvador Vilaseca va descobrir l’any 1928 i excavar-hi els anys 1931 i 1933 un jaciment neolític sota la balma. La seva troballa més important va ser un cérvol gravat en una petita roca de llicorella, datat 8.000 anys aC, el que demostra que l’indret va estar habitat des de fa mil·lennis.

6. Tagamanent-El Figaró

Ruta ST07. Del Figaró al Tagamanent, el Monner, St. Cristòfol de Monteigues i opció Roca Centella
Ruta ST20. Del Figaró a St. Martí de Centelles per Vallcàrquera i el Tagamanent (100 Cims)
Ruta ST239.
Ruta ST271. Tagamanent (100 Cims) des del Figaró seguint el PR C-213 per la font Degotalls i els forns
Ruta ST273. Tagamanent (100 Cims) entre Figaró i St. M. de Centelles per Can Bosc i el Bellit (fossar dels Moros)

Tot l’entorn del cim del Tagamanent i del Pla de la Calma (Montseny) trobem un aflorament del Triàsic inferior de poca potència (amplada) a causa de l’erosió que va patir. El cim del Tagamanent, però, s’aixeca sobre una fàscia de calcàries i dolomies del Muschelkalk.

Prop del cim trobem el geòtop de Can n’Agustí, relacionat amb el del Garraf, on es pot observar la discordança entre el substrat paleozoic i el triàsic del Buntsandstein.

Segons l’Enciclopèdia catalana, un gèotop és “un espai que conté elements geològics (roques, estructures, formes d’erosió) d’especial interès per a reconèixer, estudiar i interpretar l’evolució de la història de la Terra i els processos que l’han modelada”.

7. Cingles de Bertí

Ruta ST19. Del Figaró a St. Martí de Centelles (Aiguafreda) per La Trona i el GR-5
Ruta ST25. De La Garriga a Figaró pel Santuari de Puiggraciós (opció cim 100 Cims)
Ruta ST214. Circular des del Figaró al Puiggraciós (100 Cims) per St. Pau de Montmany, La Trona i Salt del Bac

De fa dècades la zona dels Cingles de Bertí han estat una escola de geologia. En els seus penya-segats nombrosos alumnes ha après i observat les diferents fàcies del Triàsic de forma crono estratigràfica, és a dir, en el mateix ordre en què es van anar dipositant els materials en el temps, sense veure’s afectades per falles o plegament posteriors.

Es poden observar les fàcies del Buntsandstein i del Muschelkalk sobre el sòcol del paleozoic , no les del Keuper ni de la resta de materials de la era Mesozoica, és a dir, dels períodes Juràssic i Cretaci, que o bé mai es van dipositar o bé van ser erosionats. Per sobre les fàcies del Muschelkalk es troben directament materials de l’eocè (56 Ma).

8. Serra de Prades

Ruta ST104. De Vilaverd a Montblanc passant per Rojals i el barranc de La Vall
Ruta ST140. El camí del Brugent. De La Riba a Montblanc per Farena Refugi de Cogullons i Rojals

La Serra de Prades forma part de la Serralada Prelitoral Catalana, muntanyes formades per un sòcol paleozoic de pissarres del carbonífer sobre el qual s’assenten materials mesozoics que van del Triàsic complet fins a la base del Juràssic. L’orogènia herciniana va trencar i plegar els materials paleozoics.

La fàcies del Buntsandstein aflora sobretot al vessant oriental de la Serra de Prades que rep el nom de ‘Pedra de Prades’ en aquest territori. Es poden veure els diferents estatges del Mesozoic si anem per la Vall, un bonic barranc que puja a Rojals des de Montblanc. El PR C-20 entre Alcover i Mont-ral també va tallant les diferents fàcies de materials mesozoics.

9 . Agulles de Santa Àgueda. Desert de les Palmes

Ruta ST160. Integral a les Agulles de Sta. Àgueda, Desert de les Palmes (Benicàssim)

Les Agulles de Sta. Àgueda formen part del Desert de les Palmes, una serra costanera que forma part de la Serralada Ibèrica, a la part més oriental del Maestrat. La Generalitat valenciana va declarar aquest espai com a parc natural el 16 d’octubre de 1989. Té una extensió de 3.200 ha i inclou els espais protegits del Desert de les Palmes i de la Serra de les Santes, tot ocupant part de cinc termes municipals: Benicàssim, Cabanes, la Pobla Tornesa, Borriol i Castelló de la Plana.

La ruta és espectacular. Travessa íntegrament la cresta de roques de gres vermell de la serra. Així mateix, veurem les curioses formacions rocoses (fins i tot es passa pel mig d’un forat) que la meteorització ha creat sobre el gres. Els agents atmosfèrics han modelat formes capricioses com els ‘àlveols‘, petites cavitats semiesfèriques que reben el nom de ‘tafoni‘ o ‘talfoni’ si són grosses. També podrem observar ‘cadolles‘ (panholes), petites cavitats circulars que es formen sobre la roca. Són les típiques banyeres amb aigua que trobem a les roques després de ploure.

10. Ruta des de Martorell a les Muntanyes de l’Ordal

Ruta ST250. Circular des de Martorell passant per Sant Genís, la Mina Martorellense, les Torretes i el Pont del Diable
Ruta ST251. Ruta completa per Martorell. Castell de Castellví, Sant Genís, les torretes i la Mina Martorellense

Martorell es troba situat a la confluència dels rius Anoia i Llobregat i al nord de la serra de l’Ataix , el darrer contrafort de les muntanyes de l’Ordal abans d’arribar a la plana vallesana. Punt de pas immemorial, els romans ja construïren aquí un pont per a la Via Augusta, pas que fou modificat a l’edat mitjana, el Pont del Diable, que si ens hem fixat algun cop, és de color vermell.

Les Muntanyes de l’Ordal formen una unitat amb el Garraf, i aquest sector més nord-oriental està inclòs en la línia d’afloraments coneguts com el Garraf Vermell que ve de Bruguers.

Durant la caminada passarem a tocar d’aflorament rocallosos formats per roques vermelles. Molt a prop tenim el municipi de Castellví de Rosanes i el mateix castell de Rosanes, ambdós indrets que fan referència clara al color de les roques. D’especial interés són les Roques del Mateuet. Si tenim temps i ganes de ficar-nos entre vegetació densa ens hi podem acostar per gaudir dels taffoni, formacions curioses que el vent i l’aigua han format sobre els penyals.