Torres de telegrafia òptica

La transmissió d’informació de manera ràpida i eficaç ha estat una de les prioritats constants al llarg de la història de la humanitat. Des dels primers temps, les societats han buscat sistemes que permetessin comunicar-se a distància amb la màxima immediatesa possible. En són exemples clàssics les xarxes de camins per on circulaven missatgers a peu o a cavall, els senyals de fum i de llum, o fins i tot els coloms missatgers, que ja els grecs empraven per comunicar els resultats dels Jocs Olímpics entre ciutats.

Amb l’arribada de la Revolució Francesa, aquest desig de comunicació ràpida va prendre una nova dimensió. El 19 de juliol de 1794, es va transmetre a França el primer missatge mitjançant un sistema de comunicació completament nou: la telegrafia òptica. Aquest innovador mitjà havia estat ideat per Claude Chappe, qui va unir les ciutats de París i Lille amb una línia de 22 torres de transmissió visual. Cada torre estava equipada amb un mecanisme articulat compost per un pal vertical, el regulador, i un braç horitzontal amb dos indicadors mòbils als extrems. Aquest conjunt permetia formar fins a 196 combinacions diferents, que es codificaven com a símbols o lletres. Els senyals s’observaven des d’una torre a l’altra gràcies a ulleres de llarga vista o telescopis.

El sistema era ràpid, silenciós i no podia ser interceptat fàcilment. A mesura que es demostrava la seva eficàcia, altres països en van adoptar versions pròpies. L’estat espanyol va trigar més a implementar-lo, però finalment ho va fer en un context convuls, marcat per les Guerres Carlines i, especialment a Catalunya, per la Guerra dels Matiners (1846-1849). En aquest escenari, el govern liberal espanyol considerava urgent disposar d’un sistema de comunicació àgil que ajudés a controlar el territori i fer arribar ordres i informació militar de manera ràpida i segura.

Entre els anys 1848 i 1849, el coronel José María Mathé va posar en marxa una xarxa de telegrafia òptica militar inspirada en el sistema de Chappe, però adaptada a les necessitats i al territori espanyol. Mathé va introduir nous codis numèrics i modificacions tècniques per millorar-ne el funcionament. Les torres es construïren seguint criteris unificats dictats des de Madrid: tenien una planta quadrada, una alçada mitjana de 5 metres, entrada elevada a la segona planta, espitlleres defensives, i se situaven a una distància d’entre 8 i 10 km entre elles, sempre amb línia visual directa.

Aquestes torres estaven ocupades per un equip de quatre militars: dos soldats i dos caporals, que residien a la mateixa torre i s’encarregaven tant de la vigilància com de la transmissió dels missatges. A Catalunya es van arribar a construir 88 torres, repartides en diverses línies. Una d’elles anava de Barcelona fins a la Jonquera, passant per Granollers, Vic, Girona i Figueres. Altres línies connectaven amb Lleida o seguien un traçat circular que passava per ciutats com Solsona.

Tot i la seva utilitat inicial, aquest sistema presentava limitacions importants. Depenia totalment de la visibilitat atmosfèrica, per la qual cosa les condicions meteorològiques adverses, com la boira o les tempestes, podien aturar completament la comunicació. A més, requeria una gran quantitat de personal, i el manteniment de la xarxa era complex i costós. Amb la introducció del ferrocarril i, sobretot, amb la invenció de la telegrafia elèctrica, aquest sistema va quedar ràpidament obsolet. Finalment, el 1855, una llei del Govern espanyol va oficialitzar la substitució de la telegrafia òptica per la telegrafia elèctrica, més ràpida, segura i efectiva.

Tot i que avui en dia les torres de telegrafia òptica han quedat pràcticament oblidades o en ruïnes, moltes encara són visibles al paisatge català i constitueixen un patrimoni històric i tecnològic únic, testimoni d’un moment clau en l’evolució de les comunicacions.

(mapa de localització de torres de telegrafia òptica)

Els contratemps que suposava aquest sistema de comunicació, molt influenciat per les condicions meteorològiques, l ‘implantació del ferrocarril,  però sobretot de la creació de la telegrafia elèctrica va suposar la mort definitiva d’aquest mitjà de comunicació a partir del 1855, quan una llei del Govern espanyol implementava la telegrafia elèctrica.

Si voleu més informació podeu llegir:

• Historia de la telegrafia óptica en España. Sebastián Olivé Roig
• Telegrafía óptica catalana
• Blog de telegrafia òptica del Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya
• Wiki del Telégrafo Óptico
• Facebook Telegrafia Óptica
• Article sobre la telegrafia òptica al Vallès Oriental

RUTES

1. Torre del Telègraf 200 m. Montornès del Vallès 

• Ruta ST01. De Montmeló a Montgat Nord pel castell de Sant Miquel, el poblat ibèric de Castellruf i el turó de Galzeran (100 Cims)
• Ruta ST163. El Castell de Sant Miquel de Montornès per l’aiguabarreig del Besòs des de Montmeló
• Ruta ST210. De Mollet a Montmeló pel SL C-120, el poblat ibèric de Castellruf i la torre del Telègraf
• Ruta ST310. De Montmeló a Premià de Mar pel castell de Montornès i el turó de Sant Mateu

La torre de telegrafia òptica de Can Buscarons, situada a Montornès del Vallès, es troba a la zona de Can Buscarons de Baix, a tocar de l’aiguabarreig del riu Besòs, en un indret estratègic des del punt de vista visual. Aquesta torre formava part de la branca militar de comunicació òptica entre Barcelona i Vic, una de les línies que vertebraven el territori català durant la segona meitat del segle XIX.

Concretament, aquesta torre es trobava entre la del Turó de Montcada (actualment desapareguda) i la de Can Casaca, ubicada prop del coll de la Manya, a Granollers. La seva posició permetia mantenir línia visual directa amb les altres dues torres, garantint la transmissió ràpida dels missatges codificats que recorrien tot el territori.

Com va passar amb la resta del sistema de telegrafia òptica, la torre va quedar abandonada a partir de l’any 1862, un cop el sistema va quedar desfasat per la irrupció de la telegrafia elèctrica. Durant dècades, la construcció va caure en desús i en un estat progressiu de deteriorament.

Tanmateix, l’any 2013 es va completar un projecte de restauració integral que no només va rehabilitar la torre, sinó que en va permetre també la museïtzació, convertint-la en un espai patrimonial visitable i divulgatiu. Ja l’any 2011, havia estat reconeguda com a Bé Cultural d’Interès Local (BCIL), fet que va afavorir la seva protecció i valorització pública.

Actualment, la torre és un espai obert a la ciutadania, i s’hi realitzen visites comentades periòdiques i també visites concertades per a grups o escoles. Per a més informació o per concertar una visita, es pot contactar amb el telèfon 93 572 11 70.

Aquesta torre és un dels exemples més ben conservats de la xarxa de telegrafia òptica militar catalana, i un testimoni tangible d’una etapa clau en la història de les comunicacions modernes.

2. Sant Miquel 385 m. Girona/Celrà 

• Ruta ST05. De Celrà a Girona per St. Miquel (100 Cims)
• Ruta ST108. Girona. Pujada al castell de Sant Miquel (100 Cims) i al Santuari dels Àngels (100 Cims)
• Ruta ST301. Volta a les mines del Nen Jesús i mines Victòria des de Celrà pel castell de Sant Miquel (100 Cims)
• Ruta ST302. Ruta de les mines del Nen Jesús de Celrà pels forns de calç de Mas Garriga i Sant Miquel (100 Cims)

La torre de telegrafia òptica de Sant Miquel de les Gavarres es troba als contraforts occidentals de la serra de les Gavarres, un indret estratègic des del punt de vista visual i històric. Aquest espai ja havia estat ocupat antigament per una ermita i un castell, fet que evidencia la seva importància com a punt de vigilància i comunicació al llarg dels segles.

A principis de 1849, en plena expansió de la xarxa de telegrafia militar òptica, s’hi va construir una primera torre, aprofitant l’absis de l’antiga ermita de Sant Miquel. Aquesta primera estructura formava part del sistema dissenyat per José María Mathé, pensat per transmetre missatges ràpidament durant un període marcat per les guerres carlines i la consolidació de l’Estat liberal.

Poc després, al mateix indret, s’hi va aixecar una segona torre, ara de nova planta i pertanyent a una línia de telegrafia civil. Aquesta nova construcció corresponia a la torre número 62 de la línia que unia Girona amb Olot. Es trobava entre la torre núm. 61, de la qual es conserven restes al parc dels Alemanys de Girona, i la núm. 63, ubicada a Borgonyà.

Avui dia, la torre de Sant Miquel s’ha convertit en un punt de gran interès patrimonial i paisatgístic. Es pot accedir al seu interior i pujar fins al capdamunt mitjançant una escala de cargol, des d’on s’obté una magnífica panoràmica de les Gavarres i bona part de l’entorn gironí.

Aquest indret no només ens permet entendre millor el funcionament històric dels sistemes de comunicació òptica, sinó que també ens convida a contemplar el territori amb la mateixa mirada estratègica amb què ho feien els torrers del segle XIX.

Podeu llegir aquest article de la restauració de la torre aquí

3.  Torre de Puiggraciós 696 m. El Figaró

• Ruta ST25. De La Garriga a Figaró pel Santuari de Puiggraciós (opció cim 100 Cims)

Aquesta caminada ens portarà des de La Garriga fins al Figaró, tot resseguint paisatges espectaculars del Vallès Oriental i passant per punts d’interès com el Santuari de Puiggraciós i els Cingles de Bertí. La ruta segueix en bona part el PR C-33, Volta a La Garriga, un recorregut senyalitzat que combina patrimoni natural, arquitectònic i històric.

Un dels punts destacats de l’itinerari és la torre de telegrafia òptica de Puiggraciós, identificada com la número 45 de la línia que connectava Vic amb Barcelona. Aquesta torre es troba prop del Santuari de Puiggraciós, molt a prop de l’antiga capella, en un indret estratègic i elevat des d’on es poden observar àmplies vistes del territori.

Formava part d’una xarxa de comunicació militar ràpida creada a mitjan segle XIX per l’Estat espanyol. Tenia com a torres de referència la de Centelles (núm. 44, cap al nord) i la de Granollers (núm. 46, cap al sud-est), formant part d’una línia que creuava diverses comarques i permetia transmetre missatges codificats en qüestió de minuts entre ciutats allunyades.

El pas per Puiggraciós no només ens parla de la història de la comunicació, sinó també del vessant espiritual i cultural de la zona, ja que el santuari és un lloc emblemàtic de peregrinació i recolliment, envoltat de natura i vistes panoràmiques excepcionals.

4.  Torre a la Mola de Colldejou. 922 m

• Ruta ST14. La Mola de Colldejou (100 Cims) en ruta circular des de l’estació de Marçà-Falset
• Ruta ST67. De Duesaigües a Capçanes per la Mola de Colldejou (100 Cims), Llaberia i el Racó de la Sendal
• Ruta ST111. Del Pradell a Capçanes per la Mola de Colldejou (100 Cims), la Miranda, la Foradada, la Desenrocada i l’Avioneta
• Ruta ST113. Travessa de l’Hospitalet de l’Infant al Pradell passant per Pratdit, Cabrafiga (100 Cims), Cavall Bernat (100 Cims); Miranda Ll. (100 Cims) i la Mola de Colldejou (100 Cims)
• Ruta ST115. De Duesaigües a l’estació del Pradell per la Mola de Colldejou (100 Cims)

Al cim de la Mola, al sud del Priorat, es va construir l’any 1875 una torre de telegrafia òptica militar. Aquesta construcció formava part de l’esforç de l’exèrcit liberal per dotar-se d’un sistema de comunicació ràpid i efectiu en un moment de tensions bèl·liques i inestabilitat política al territori, especialment arran de les Guerres Carlines.

La torre va ser construïda pels veïns dels pobles propers, que van ser obligats per les autoritats militars a participar en l’obra. Segurament, per aixecar-la es van aprofitar restes d’una antiga torre medieval, fet que no era estrany en aquest tipus d’infraestructures, ja que sovint es reutilitzaven estructures preexistents situades en punts elevats i estratègics.

Tot i l’esforç de la construcció, la torre va tenir una vida molt breu: només va estar en funcionament durant cinc mesos. El motiu d’aquesta curta activitat va ser la posada en marxa, aquell mateix any, d’una nova línia de telegrafia elèctrica que unia Falset amb Tarragona i que passava per punts com la Torre de Fontaubella, la Mola i Mont-roig del Camp.

La modernització de les comunicacions va fer obsoletes en molt poc temps aquestes torres òptiques, que havien estat clau durant dècades per transmetre missatges codificats visualment a través de distàncies considerables. Malgrat la seva breu activitat, la torre de la Mola és testimoni d’un moment de transició entre dues èpoques: la de la telegrafia visual tradicional i la de la comunicació elèctrica moderna.

5.  Castellferran. Anoia (Montserrat) 792 m

• Ruta ST173. De la Pobla de Claramunt a Montserrat pel castell de Castellolí i el cim de Castellferran (100 Cims) seguint el GR-172

Al cim del Castell Ferran, un dels cims inclosos a la llista dels 100 Cims de la FEEC, s’alça una torre fortificada construïda amb pedra i maons, envoltada per antics murs defensius. Aquesta construcció, d’origen militar, s’hauria utilitzat com a punt estratègic durant les guerres carlines, atesa la seva situació dominant sobre el territori.

Amb el pas del temps, la torre va adoptar una nova funció: es va integrar dins de la xarxa de telegrafia òptica militar impulsada per l’Estat liberal al segle XIX. Va funcionar com a torre de transmissió de missatges codificats per mitjà de senyals visuals, i mantenia connexió amb la torre de Can Dolcet de Collbató.

El Castell Ferran formava part de la línia de telegrafia òptica Barcelona–Manresa–Solsona, i a més actuava com a punt d’enllaç amb la línia Barcelona–Lleida, fet que la convertia en una peça clau dins del sistema de comunicacions de l’època. Aquestes línies permetien al govern transmetre informació de manera ràpida i segura en un context de conflicte i reorganització territorial.

5.  Torre del Petrol. La Riba (Alt Camp) 524 m

• Ruta ST52. Serra de les Guixeres. De La Riba a Vilaverd pel Puigcabrer (100 Cims) i Lilla
• Ruta ST141. Ruta dels Molins de Prades. Travessa pels rius Brugent i Glorieta entre La Riba i Alcover

La torre va ser construïda al segle XIX, en el context de la Tercera Guerra Carlina (1872–1876). La seva edificació va ser ordenada pel comandant de la Riba, Manuel Orozco, amb l’objectiu de reforçar les defenses de la zona i combatre les forces carlines dirigides pel conegut líder guerriller el Nen de Prades.

Aquest punt estratègic complia una doble funció: durant el dia servia com a torre de guaita, per vigilar els moviments de tropes i controlar el territori; a la nit funcionava com a torre de senyals òptics, permetent la comunicació visual entre diferents punts del territori mitjançant llums o focs codificats, en un moment en què les comunicacions ràpides eren clau per a l’estratègia militar.

La torre probablement s’alça al mateix lloc on hi havia l’antic castell de la Riba, una fortificació documentada ja l’any 1176, i que formava part de la xarxa de castells medievals de vigilància i defensa del curs del riu Francolí.

6.  Castell de Montjuïc. Barcelona 172 m

• Ruta ST300. PR C-229 Montjuïc 360 des del metro Paral·lel

Al punt més alt de la muntanya de Montjuïc, dins el recinte del castell militar, hi havia una de les estacions més destacades de la xarxa de telegrafia òptica del segle XIX. Aquesta torre es va construir com a part de la línia de comunicació militar entre Barcelona i la Jonquera, i era un element clau per a l’enviament i recepció de missatges cap al nord del país.

Aquesta línia, com la resta de la xarxa promoguda pel coronel José María Mathé a partir de 1844, estava formada per torres que es comunicaven mitjançant senyals visuals codificats, que es transmetien amb braços mòbils des de la part superior de les construccions. El castell de Montjuïc, pel seu emplaçament estratègic i la seva visibilitat sobre la ciutat i el mar, era ideal per acollir un d’aquests punts de transmissió.

La torre de telegrafia, instal·lada dins del complex defensiu, formava part de l’estructura militar del castell i estava ocupada per personal de l’exèrcit, generalment un petit grup de soldats formats per interpretar i reenviar els missatges. El contacte visual directe amb altres torres properes, com la del Turó de la Rovira o la del Turó de Montcada, permetia una comunicació ràpida i eficaç entre la capital catalana i les comarques interiors.

Tot i l’eficàcia d’aquest sistema en condicions òptimes, la seva dependència del bon temps i la llum solar, així com l’aparició del telègraf elèctric, van fer que aquest sistema quedés obsolet. A partir de mitjan anys 1850, les torres òptiques van ser progressivament abandonades, i moltes d’elles, com la del castell de Montjuïc, desaparegudes o absorbides per altres usos militars.

7.  Les Torretes. Calella 80 m

• Ruta ST284. De Calella a Pineda de Mar per St. Andreu d’Arboceda i el Montpalau (100 Cims)
• Ruta ST291. Ruta de les Torretes de Sant Pol de Mar
• Ruta ST292. Ruta de les Torretes de Sant Pol (variant amb final a Calella)
• Ruta ST299. D’Arenys de Mar a Malgrat de Mar seguint l’Eix de la Costa

Damunt la població de Calella, a tocar del Parc Dalmau, s’alcen dues torres que formen part del patrimoni històric i tecnològic de Catalunya. Conegudes popularment com les Torretes, aquestes dues construccions recorden el pas de dos sistemes de comunicació que, tot i ser breus en el temps, van marcar una fita en la història de la transmissió d’informació.

La primera de les dues torres, més antiga, va ser construïda a mitjans del segle XIX i formava part de la xarxa de telegrafia òptica militar de l’Estat espanyol. Aquest sistema, basat en la transmissió de missatges visuals codificats entre torres separades per pocs quilòmetres, s’utilitzava principalment durant les guerres carlines per a la comunicació entre punts estratègics. Les senyals s’enviaven mitjançant un mecanisme de braços mòbils, visibles des de la torre següent, i eren interpretades pels torrers militars, formats per dos soldats i dos caporals. Aquesta primera torre va estar en actiu durant pocs anys, fins que va quedar obsoleta amb l’arribada de nous sistemes de comunicació.

La segona torre, construïda poc després, correspon a un sistema de comunicació més modern: la telegrafia elèctrica. Tot i que visualment semblants, les dues torres responen a usos i tecnologies diferents, fet que ha despertat l’interès d’historiadors i estudiosos de les telecomunicacions.

Les Torretes de Calella no només tenen valor històric o tecnològic, ofereixen una magnífica panoràmica sobre el litoral del Maresme, amb vistes espectaculars sobre el mar i els voltants. Actualment, aquest conjunt està conservat i senyalitzat, i forma part del patrimoni local de Calella.

RUTES A ALTRES TORRES

Si aquesta petita mostra us ha deixat amb ganes de conèixer altres torres, podeu visitar:

• A Molins de Rei en trobem una de curiosa annexa a l’ermita de Sant Pere Romaní.
• Torre de Can Casaca a Granollers (coll de la Manya), única per ser circular.
• Dalt del Turó de Montgat n’hi havia una de molt fotogènica, sobre el túnel ferroviari, que va ser molt fotografia.
• A Sant Pere Màrtir n’hi havia una de la línia Madrid-Barcelona, ara desapareguda.
• A Martorell a tocar de l’estació de Martorell-Castellbisbal (FGC) hi ha la torre Fossada.