Muntanyes mètriques

“Per a tots els pobles i per a tots els temps”

Nicolas de Condorcet (matemàtic, filòsof i polític francés, 1743-1794)

Quan va néixer el metre: ciència, igualtat i revolució

El 19 frimari de l’any VIII del calendari republicà francès (equivalent al 10 de desembre de 1799), naixia oficialment una unitat que canviaria per sempre la manera com mesurem el món: el metre. Aquell dia, Napoleó Bonaparte, en qualitat de Primer Cònsul de la Primera República Francesa, signava el decret que establia el metre com a unitat oficial i universal de longitud. Era l’inici del sistema mètric decimal.

Una mesura nascuda de la raó

El naixement del metre no és només una història científica, sinó també una fita social i política. Representava el triomf de les idees de la Il·lustració sobre l’arbitrarietat de l’Antic Règim, i la voluntat d’establir una mesura universal, justa i basada en la natura, en lloc de les múltiples i sovint confuses unitats heretades de tradicions locals.

A casa nostra, per exemple, es feien servir unitats com la cana, la vara, el pam, la llegua o el destre. Però la cana de Barcelona no mesurava el mateix que la de Puigcerdà, ni la llegua catalana coincidia amb la valenciana, l’espanyola o la francesa. El resultat era un desgavell de proporcions monumentals que afectava el comerç, la justícia i la vida quotidiana.

Una mesura basada en la Terra

Per posar fi a aquesta diversitat caòtica, l’Assemblea Nacional Francesa, el 1791, va decretar que el metre seria la deumilionèsima part de la quarta part del meridià terrestre, és a dir, la distància des de l’equador fins al pol. Però per fer-ho efectiu, calia una cosa: mesurar realment aquesta distància. I això, a finals del segle XVIII, era una empresa majúscula.

Una expedició científica sense precedents

Aquell mateix any, es va encarregar a dos científics francesos, Pierre François André Méchain i Jean Baptiste Joseph Delambre, el càlcul del meridià terrestre entre Dunkerque (al nord de França) i Barcelona. Aquesta franja de territori incloïa París, i per tant permetia basar el nou sistema mètric en una línia que passava pel cor de França.

Delambre s’encarregaria de la part nord, mentre que Méchain cobriria la part sud, des de Rodès (Llenguadoc-Rosselló) fins a la capital catalana. Per fer aquesta tasca, van utilitzar una tècnica puntera: la triangulació geodèsica. Pujaven a muntanyes o campanars per observar altres punts visibles i mesurar angles entre ells amb un instrument de precisió: el cercle de repetició de Borda.

Un cop coneguts els angles dels triangles formats, mitjançant fórmules trigonomètriques podien calcular les distàncies exactes. També calia tenir en compte factors com les diferències d’alçada dels punts d’observació i els azimuts, els angles respecte al nord o al meridià terrestre.

Entre ciència i conflicte

El projecte, tot i ser científic, no va estar exempt de dificultats. Els científics van haver d’afrontar epidèmies, accidents, la Guerra del Francès i, sovint, la sospita de la població. A molts llocs, quan veien homes enfilats a torres amb estranys aparells, els confonien amb espies. Tant Méchain com altres col·laboradors, com Jean-Joseph Tranchot i diversos militars i científics espanyols, van ser arrestats en més d’una ocasió.

Un símbol d’igualtat universal

Malgrat les adversitats, la missió va tenir èxit, i el metre es va convertir en una realitat física en forma d’una barra metàl·lica de platí i iridi, guardada a París. Aquest nou patró no només facilitava els càlculs científics i comercials, sinó que esdevenia un símbol d’igualtat i racionalitat universal, una mesura comuna per a tota la humanitat, nascuda del coneixement i de la voluntat de construir un món més just.

CURIOSITATS

-Per a commemorar el segon centenari del sistema mètric, el 2003 es va crear el Meridià Verd (Itinerari Temàtic RT-6), un sender de 200 km que uneix el Coll de Pal al Pirineu amb les platges d’Ocata (Maresme) seguint el meridià.

-Durant la història el metre ha tingut diferents definicions:

(1790) Assemblea Nacional de França: un metre és la longitud d’un pèndol amb un semiperíode d’un segon.
(1791) Assemblea Nacional de França: deumil·lionèssima part d’un quart del meridià terrestre entre el pol nord i l’equador.
(1889) distància entre dues línies en una barra estàndard composta d’un aliatge de noranta per cent platí i deu per cent iridi, mesurat en el punt de fusió del gel.
(1960) 1m=1.650.763,73 ones de la línia d’emissió en taronja-vermell a l’espectre electromagnètic de l’àtom de criptó-86 al buit.
(1983) longitud del trajecte recorregut per la llum en el buit durant un interval de temps de ¹⁄_299,792,458 segons (velocitat de la llum).

-Pierre Méchain va ser un dels millors astrònoms i científics de l’època. Va descobrir multitud de galàxies i cúmuls globulars que foren introduïts per Charles Messier al seu catàleg.

–Méchain va llargues temporades hostatjat a la Fontana de Oro del carrer Escudellers (avui Avinyó) de Barcelona, lloc que va utilitzar per a les seves mesures amb el castell de Montjuïc, la Torre del Rellotge del port, la torre de Sant Iu de la catedral i la Ciutadella.

-Méchain va contraure la febre groga mentre feia observacions al Desert de les Palmes. Va ser traslladat a Castelló on va morir el 20 de setembre de 1804.

-Quan l’any 1791 es va establir la definició del metre, es va acordar que s’utilitzarien prefixos grecs per als múltiples (quilo, hecto, deca…), i llatins per als submúltiples (deci, centi, mil·li…).

-El sistema mètric no va ser oficial i d’obligat compliment a l’estat espanyol fins a l’any 1880.

– L’avinguda Meridiana de Barcelona i l’avinguda del Paral·lel coincideixen exactament a la Torre del Rellotge del Port, punt utilitzat per a la mesura del metre per Méchain en la seva estada a la ciutat.

RUTES

1. Turons de Can Pasqual 469 m. Collserola

Ruta ST08. Del Baixador Vallvidrera a Molins de Rei pel GR-92
Ruta ST202. Circular al Pantà Vallvidrera passant pels turons de Castellví i Can Pasqual

Petit turó avui gairebé imperceptible, però que a finals del segle XVIII va jugar un paper clau en un dels projectes científics més ambiciosos de la història: la mesura del meridià terrestre per definir el metre. Parlem del cim conegut per Pierre Méchain com a “Vallvidera”, un punt estratègic des d’on va realitzar observacions fonamentals per a la triangulació geodèsica.

Només el vèrtex geodèsic, discret al costat del sender, delata la seva importància històrica i científica. La vegetació, que ha crescut abundantment al llarg dels segles, amaga completament les vistes panoràmiques que, en temps de Méchain, devien ser àmplies i clares. En aquell moment, la manca de bosc i urbanització permetia una visibilitat directa entre punts distants, essencial per a la triangulació.

Des d’aquest indret, Méchain va mesurar els angles formats amb altres punts destacats del territori català, com Montserrat, la catedral de Barcelona, el turó de Mates, Montjuïc, Sant Pere Màrtir i Castelldefels. Aquests cims i edificis, escollits per la seva visibilitat i alçada, formaven part d’una gran xarxa de triangles que permetia calcular amb precisió la distància entre Dunkerque i Barcelona, base per establir la longitud del metre.

2. Miranda de Llaberia 918 m. Serra de Llaberia (Baix Camp/Ribera d’Ebre)

Ruta ST111. Del Pradell a Capçanes per la Mola de Colldejou (100 Cims), la Miranda, la Foradada, la Desenrocada i l’Avioneta
Ruta ST113. Travessa de l’Hospitalet de l’Infant al Pradell passant per Pratdit, Cabrafiga (100 Cims), Cavall Bernat (100 Cims); Miranda Ll. (100 Cims) i la Mola de Colldejou (100 Cims)

Després de culminar el monumental mesurament de l’arc del meridià entre Dunkerque i Barcelona, el científic francès Pierre Méchain no va donar la feina per acabada. Amb esperit perfeccionista i voluntat de precisió, va proposar prolongar les mesures cap al sud, per tal de verificar l’exactitud dels càlculs incorporant nous punts geogràfics, incloses les illes Balears.

Entre els anys 1803 i 1804, poc abans de la seva mort a Castelló de la Plana, Méchain va recórrer diversos cims del sud de Catalunya. Un dels punts destacats de la seva expedició va ser la Miranda de Llaberia, una talaia natural que ofereix àmplies panoràmiques de la Serra de Llaberia, l’Alt Camp i el Priorat. Aquest cim, avui inclòs a la llista dels 100 Cims de la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC), va ser utilitzat com a punt d’observació dins el projecte de triangulació geodèsica.

La mort prematura de Méchain no va posar fi al projecte. El seu treball va ser recollit i continuat pel físic Jean Baptiste Biot i pel rossellonès Francesc Aragó, aleshores un jove científic que ben aviat destacaria tant pel seu talent com per la seva energia. Aragó acabaria esdevenint una figura clau de la ciència i la política francesa del segle XIX, ocupant fins i tot el càrrec de Cap d’Estat durant la Segona República.

Més enllà del seu paper en la continuació del projecte del metre, Aragó és conegut per les seves contribucions en el camp de la física, especialment pels estudis sobre la invariabilitat de la velocitat de la llum, considerats com un precedent fonamental per al desenvolupament de la teoria de la relativitat.

Avui, la Miranda de Llaberia, de 918 metres d’altitud, és una destinació estimada per senderistes i amants de la natura. Però aquest cim, més enllà de la seva bellesa, forma part d’una xarxa científica històrica que va posar els fonaments del sistema mètric decimal, una eina que encara avui estructura el nostre món.

3. Turó de Galzeran o d’en Mates 484 m (Vallès Oriental/Maresme)

Ruta ST01bis. De Montmeló a Montgat Nord pel castell de Sant Miquel, el poblat ibèric de Castellruf i el turó de Galzeran (100 Cims)
Ruta ST60. De Montcada Reixac a Mollet pels turons de les Maleses (poblat ibèric), Galzeran (100 Cims) i Castellruf (poblat ibèric)
Ruta ST297. De Badalona a Montgat Nord pel turó de l’Home i el turó de Galzeran (100 Cims)
Ruta ST298. Turó de Galzeran (100 Cims) i Tiana en ruta circular des de Montgat Nord
Ruta ST304. De Montcada Reixac a Montgat Nord pel poblat ibèric de les Maleses i el turó de Galzeran (100 Cims)
Ruta ST311. De Mollet a Montgat Nord pel poblat ibèric de Castellruf i el turó de Galzeran (100 Cims)

Des d’aquest cim, també inclòs a la llista dels 100 Cims de la FEEC, Pierre Méchain va realitzar observacions geodèsiques cap a diversos punts destacats del territori: els cims del Montseny, els turons de Can Pasqual (Vallvidrera), Montserrat, Sant Llorenç del Munt i el Mont Rodó.

Aquests punts formaven part de la xarxa de triangulació que permetia calcular la longitud d’un meridià terrestre, base per a la definició del metre. Tot i que avui dia la vegetació ha crescut i dificulta la visió panoràmica que segurament tenia Méchain a finals del segle XVIII, des del cim encara es poden gaudir bones vistes sobre la conurbació barcelonina, el massís del Montseny, situat a uns 33 quilòmetres i, en dies clars, fins i tot del perfil llunyà dels Pirineus.

Al capdamunt del turó hi trobem un imponent vèrtex geodèsic que inclou una placa commemorativa dedicada a fra Agustí Canelles, astrònom i matemàtic català, que va col·laborar oficialment amb Méchain durant el seu segon viatge d’amidament per terres catalanes, aportant coneixement i suport local a una de les missions científiques més importants del seu temps.

4. La Morella 596 m Garraf.

Ruta ST51. De Gavà a Castelldefels per Eramprunyà i La Morella (100 Cims)

Pierre Méchain va recórrer les muntanyes del sud del país amb l’objectiu de trobar un punt des d’on poder observar directament Mallorca, una fita que formava part de l’ambició de prolongar el mesurament del meridià cap a les illes Balears.

Des del cim més alt del massís del Garraf, tot i no ser especialment elevat ni prominent, es disposa d’una talaia excepcional. Aquest cim, que forma part de la llista dels 100 Cims de la FEEC, ofereix vistes de 360º que abracen el litoral, l’interior i, en dies clars, permeten veure com emergeix la Serra de Tramuntana a l’horitzó, a l’altra banda del mar.

Aquesta visió directa de Mallorca des de la península era clau per a establir una línia de mesura fiable, i alhora evidencia la precisió, la paciència i la determinació dels científics del moment, que recorrien cims i valls per tal de construir una unitat de mesura comuna i universal.

5. Sant Jeroni 1.236 m Montserrat.

Ruta ST41. Cim de Sant Jeroni (100 Cims) pel Camí Vell i tornada pel Camí Nou
Ruta ST103. Pujada a Sant Jeroni (100 Cims), el Montgròs (100 Cims) i l’Albarda Castellana (100 Cims) des del Monestir de Montserrat
Ruta ST180. Montserrat 360. Volta integral a la muntanya pujant els cims de Sant Jeroni (100 Cims), Albarda Castellana (100 Cims) i Montgròs (100 Cims)

El cim culminant de Montserrat ofereix una de les panoràmiques més espectaculars de Catalunya. Des d’aquest punt elevat es pot observar bona part del territori, des de les serralades litorals fins als Pirineus, cosa que el convertia en un indret ideal per a les observacions geodèsiques. Juntament amb el Turó de Galzeran, va ser un dels darrers punts d’observació utilitzats durant la primera fase de mesures del meridià entre Dunkerque i Barcelona.

Durant una visita a les rodalies de la muntanya, el 26 de febrer de 1793, Pierre Méchain va patir un accident a la masia d’en Salvà, que el va deixar diversos dies inconscient. A conseqüència de les ferides, va necessitar una llarga recuperació que el va portar a Caldes de Montbui, on va romandre durant mesos per restablir-se. Aquest contratemps no va frenar la seva determinació científica, però sí que va marcar un moment crític en el desenvolupament del projecte.

6. La Torreta 763 m. Serra de Montsià.

Ruta ST63. Travessa entre Amposta i Ulldecona per la Foradada i la Torreta de Montsià (100 Cims)

La serra del Montsià s’aixeca de manera sobtada sobre les terres planes del Delta de l’Ebre, oferint un mirador natural privilegiat sobre les comarques del Baix Ebre i el Montsià, així com una visió clara, en dies nets, de l’illa de Mallorca a l’horitzó.

Del pas de Pierre Méchain per aquestes muntanyes en queda un record singular: el nom del cim de la Tenda (728 m), situat a prop de la Torreta. Aquest topònim prové del campament científic que Méchain hi va instal·lar durant la seva estada, mentre feia observacions geodèsiques en el marc de la prolongació del mesurament del meridià de París cap al sud.

Aquest petit indret és, doncs, un testimoni silenciós del pas de la ciència per les muntanyes catalanes i de l’esforç extraordinari dels qui van voler mesurar el món amb precisió, paciència i una gran fe en la raó.

7. Castell de Montjuïc. Barcelona

Ruta ST300. El PR C-229 Montjuïc 360 des del metro Paral·lel

El castell de Montjuïc, situat dalt de la muntanya que domina el port de Barcelona, va ser un dels punts clau en les mesures geodèsiques del meridià de Dunkerque. La seva posició elevada i la visibilitat privilegiada sobre el litoral i les terres interiors el convertien en un punt d’observació estratègic dins la xarxa de triangulació que connectava el nord de França amb la capital catalana.

Des d’aquest indret, Pierre Méchain va dur a terme observacions cap a altres cims com Montserrat, la Catedral de Barcelona, Sant Pere Màrtir o Castelldefels, formant part de la complexa cadena de triangles que servien per calcular la curvatura de la Terra i definir amb precisió el metre, la nova unitat universal de longitud.

A diferència de molts dels cims remots on es van fer altres observacions, Montjuïc ja comptava amb una estructura militar sòlida i certa infraestructura, cosa que va facilitar l’establiment temporal de l’equip científic i el muntatge dels aparells de mesura, com el cercle de repetició de Borda. Tot i això, les circumstàncies polítiques de l’època —amb la Revolució Francesa i tensions amb l’Estat espanyol— van fer que sovint el treball de Méchain i els seus col·laboradors fos rebut amb desconfiança, especialment quan operaven des de fortificacions o punts sensibles.

BIBLIOGRAFIA

El naixement del metre; Enric Moreu-Rey; Ed. Moll 1956
Histoire de ma jeunesse; François Arago; Ed. C. Bourgois, 1985
Ciel et Espace, Mars 1996, pag. 68
La revolución del metro; J.A. de Lorenzo Pardo; Celeste Ediciones, 1998
La mesura del món (novel·la); Denis Guedj; Edicions 62, 1998
50 vegades Barcelona, guia de visita de la ciutat; JM. Huertas i P. Encinas; Aj. Barcelona, 1996
The mesure of all the things. Ken Alder, 2002
Base du système mètrique décimal, ou Mesure de l’arc du méridien compris entre les parallèles de Dunkerque et Barcelone, exécutée en 1792 et années suivantes. Paris : Baudouin, imprimeur de l’Institut National 1806-1810 3 volums
QUEQUICOM : capítol d’aquest programa de TV3 sobre la mesura del metre