248. De Bordils a Flaçà seguint part de les rutes dels Arbres Monumentals de Bordils i del Ter

ÍNDEX DE CONTINGUTS

DADES TÈCNIQUES

Estació de sortida: Bordils-Juià (Regionals)
Estació d’arribada: Flaçà (Regionals)
Distància/durada: 7,2 km / 1h50 (sense aturades)
Desnivell: Inapreciable
Dificultat: Travessa senzilla i sense desnivells que recorre bàsicament pistes de terra i asfaltats.
Track a Wikiloc

LA TRAVESSA

Versió escurçada de la travessa de la Ruta del Ter que va pel marge dret del riu entre Sobrànigues i Celrà. Sortirem des de l’estació de Bordils-Juià ens afegirem a aquesta caminada a La Palanca, des d’on continuarem fins a l’estació Flaçà seguint un tram de la Ruta dels Arbres Monumentals de Bordils.

Tot i la seva curta distància, l’excursió té prou al·licients, i al contrari de la resta de caminades per la zona, ho farem tot caminant per trams de camí de terra un pèl més llarg de ruta. Un d’aquests trams de terra interessants és el que segueix la séquia de Vinyals des de Bordils fins a la Resclosa.

De camí també visitarem els nuclis històrics de Sant Cebrià de Flaçà i de Sant Joan de Mollet, així com l’ermita del s. XVI de Sant Fermí.

En el tram entre Bordils i La Palanca sobre la riera de Sant Martí Vell visitarem diversos exemplars interessants d’arbres que formen part de la Ruta dels Arbres Monumentals de Bordils.

Les altres rutes que hem fet per la zona són:

Ruta ST246: Ruta del Ter completa (variant Celrà-Flaçà)
Ruta ST247: Celrà a Bordils seguint la Ruta del Ter
Ruta ST249: Arbres Monumentals de Bordils

MAPES

TOPOGRÀFIC

TRACK A WIKILOC

PUNTS D’INTERÈS

ELS ARBRES MONUMENTALS

Bordils és conegut per ser el lloc de naixement del pollancre bordilenc, un encreuament de dues varietats del ‘Populus Nigra’. La fusta d’aquests arbres era molt preuada per ser recta i tova, però mica en mica es va anar abandonant el seu conreu fins a arribar a talar el darrer bordilenc fa tot just dues o tres dècades enrere. El que hi ha davant de l’ajuntament es va haver d’anar a buscar a Saragossa. La varietat bordilenca va ser definida per Josep Pla com “un dels arbres blancs més bells de la terra”.

Tot i que no farem la totalitat la Ruta dels Arbres Monumentals de Bordils sí que en visitarem alguns dels més rellevants.

El més interessant potser sigui el Roure del Pla de les Arenes, de gran capçada i amb un gronxador penjant d’una de les branques.

Al Paratge dels Arbres Blancs hi trobarem una taula de fusta ideal per a fer pícnic envoltat de grans exemplars d’àlbers.

El Pollancre bordilenc de l’Ajuntament, i les alzines de la Canova i del Molí son altres bells exemples d’arbres que visitarem.

Podeu descarregar-vos el PDF d’aquesta caminada a Ruta dels Arbres Monumentals de Bordils publicat pel consorci de promoció Ter-Gavarres.

LA SÉQUIA DE VINYALS

L’aigua també és un dels grans protagonistes. Potser la seva abundància sigui un factor a tenir en compte per al creixement dels magnífics exemplars d’arbres que trobem.

El riu Ter tot i no ser gaire lluny només l’arribarem a veure un moment al l’inici de la caminada. L’any 1748 es va atorgar a Mateu Viñals la concessió per a la construcció de dos molins fariners i d’un canal de regadiu als plans de Celrà i de Mollet. Va ser l’origen de la sèquia d’en Vinyals, des de 1981 propietat de la Comunitat de Regants de la Sèquia de Vinyals.

La séquia s’inicia en una presa de derivació situada a Campdorà i desguassa a la riera de Sant Martí Vell al pont de Cal Peix. Els seu canal principal, els secundaris, els recs mestres i derivacions condueixen les aigües que naixen dels cims més alts del Pirineu oriental fins als camps de cultiu i a les plantacions d’arbres decoratius situats entre les poblacions de Celrà, Bordils i Sant Joan de Mollet.

LA RESSENYA

KM 0
Estació de Bordils-Juià (Bordils): El tren va arribar a Bordils el 28 d’octubre de 1877 quan es va inaugurar la línia entre Girona i Figueres. L’estació està situada al sud del nucli vell, a l’entorn de la qual va créixer el barri de l’estació.

El municipi s’estén entre el riu Ter al nord i les vies del ferrocarril al sud. Pertany a la comarca del Gironès i té 1.800 hab. segons dades censals de 2021.

La ruta no passa pel petit però atractiu nucli urbà. Tot i així, si el volem visitar només està a 700 metres dels rentadors. Al seu centre hi podem visitar diferents punts d’interès.

Església parroquial de Sant Esteve: D’estil gòtic tardà amb alguns detalls d’influència renaixentista feta amb obra és de carreus de pedra i la coberta de teula. És d’una sola nau coberta amb voltes de creueria i amb claus centrals estan decorades amb els escuts de Bordils, el del Papa i el de Catalunya. Hi ha tres capelles a cada lateral, cobertes amb arcs de mig punt construït al segle XVIII. El campanar presenta un basament de planta quadrada i la part superior octogonal, amb arcades apuntades, rematat amb gàrgoles i barana calada. Flanquejant la façana principal, en el coronament hi ha dues garites de caràcter defensiu, que s’han datat del segle XVI, i estiguin situades en cada un dels angles i unides per una galeria.

Can Xapa: Edifici de planta baixa i dues plantes pis i torre cantonera. Actualment, la casa ha estat restaurada seguint criteris no gaire ortodoxes com seria la introducció d’una gran obertura a la planta principal, completament deslligada del conjunt. També cal fer esment de l’acabat de les façanes, repicades deixant a la vista els rierencs i el morter, que donen un aspecte del mal acabat. Són remarcables una finestra gòtica de la primera planta, amb impostes ornamentades i arquets, i una altra que dona al carrer de la Creu amb llinda plana i carreus motllurats.

El safareig es troba ubicat al costat d’una séquia, al nord del municipi, d’on pren l’aigua. Es tracta d’una pica rectangular amb una llosa que serveix per recolzar la roba que s’està rentant. Aquesta pica està coberta per una teulada de teula àrab d’uralita d’un sol vessant sustentada per una estructura metàl·lica. El safareig està precedit per una petita tanca d’obra rematada amb obra vista. A la pica hi ha una placa amb una inscripció: Ajuntament 1932.

(Extret Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat)

Per anar de l’estació fins al rentador el camí més còmode és prendre la carretera de Palamós a la dreta durant 300 metres per tombar a mà esquerra (nord) al carrer d’Almeda. Si volem anar-hi per un de més agradable, és millor anar a l’esquerra (oest) en sortir de l’estació i agafar el carrer Torrentó fins a trobar la Séquia, canal que seguirem a la dreta (est) i que ens portarà igualment als rentadors.

KM 0,4 (5 min)
Rentador de la Séquia (Bordils): Situat sobre la Séquia de Vinyals, canal que seguirem a llevant per un agradable camí que hi va a tocar i que no abandonarem fins a la Resclosa d’en Riera, a 750 m de distància.

El rentador del carrer Almeda de Bordils és un safareig públic de propietat municipal restaurat l’any 2007 pel Consorci Alba-Ter i l’Ajuntament de Bordils.

Aquest rentador és un clar exemple de l’arquitectura popular i rural d’inicis del segle XX i es troba situat en una porció de terreny d’aproximadament 25 m2, que va ser comprada per l’Ajuntament l’1 de juny de 1932 al Sr. Juan Solés Batet, vei de Bordils, per la quantitat de 200 pessetes.

El rentador es nodreix de l’aigua que li proporciona un rec que parteix de la Sèquia Vinyals, en direcció nord, anomenat rec del Safareig.

Antigament, la gent anava als safareigs a rentar la roba i tota mena d’estris aprofitant l’aigua corrent dels rius i rieres, en aquest cas, un canal de rec. Aquesta infraestructura va aportar certes comoditats als veïns que en feien ts, majoritàriament dones: els permetia rentar la roba en un corrent “domesticat”, estalviant-se haver-ho de fer en un medi canviant com pot ser un riu, podien rentar sota sostre, evitant les assolellades a l’estiu i les pluges sobtades, podien recolzar la roba i fregar-lt dempeus evitant haver de buscar alguna pedra agenollar-se i, finalment podien penjar la roba quant acabaven de fer-la neta.

Els rentadors eren, al mateix temps, lloc de trobada i socialització, ja que, tot fent bugada, hom s’assabentava de tot el que passava al poble. És per això que la paraula, “bugader”, a part de fer referència a algú que renta robi també significa “persona embolicaire i xafardera”.

L’arribada dels electrodomèstics i l’extensió del seu ús va fer que, ben entrat el segle XX, s’anés perdent el costum d’anar a fer la bugada i que les infraestructures existent s’anessin abandonant progressivament. També es perdre la figura de la bugadera professional, dedicada rentar roba d’altres, o el fet de fer-se el propi sabó a base d’olis cremats i cendres, que era totalment natural i permetia aprofitar l’aigua sortint del safareig per regar les hortes.

Fonts Plafó informatiu

KM 1,1 (15 min)
Resclosa d’en Riera Populus Xeuroamericana “Canadà blanc” (Bordils): Important resclosa construïda sobre una de més antiga de la qual només es conserva l’antic pont de pedra.

Uns metres més enllà, cap a llevant i al nord de Mas Riera, s’han conservat sis pollancres que estan protegits per l’Ajuntament.

Arbre caducifoli de considerable alçada que pot assolir fins a 40 metres, introduït al 1940 a les nostres comarques. És un clon d’origen francès i a França l’anomenen “Virginie de Frignicourt”.

Aquest conjunt de 6 arbres és la mostra de part de la història de les plantacions fetes a Bordils, tot i no ser arbres autòctons i no estar ubicats a la zona del Ban, zona de pollancredes per excel·lència del poble. Aquests en concret han estat protegits per la seves grans dimensions. A la zona del Ban, els pollancres no poden créixer tant ja que és una zona destinada a l’explotació forestal.

La seva fusta es fa servir per fabricar pasta de paper i embalatges, per exemple, caixes de fusta, cava, per fer llumins, etc. En medicina natural s’utilitza per tractar la bronquitis. Les substàncies resinoses d’aquests arbres, barrejades amb llard de porc, es feien servir per fer pomades per tractar les hemorroides.

Font web Ajuntament de Bordils

Abandonem el camí que ressegueix el canal per anar vers al sud. Abans d’arribar al pont de la Riera de Sant Martí Vell (carretera), el camí tomba a l’esquerra, pista que ens portarà a envoltar el Mas Riera per llevant fins a Can Prat.

KM 1,8 (25 min)
Lledoner de Can Prat (Celtis Australis) (Bordils): Arbre protegit per l’Ajuntament situat a la dreta del camí, a tocar del Mas de Can Prat, una masia situada entre els plans d’en Suardell i d’en Bonet.

[Lledoner de Can Prat] Es un arbre caducifoli de capçada densa de 19 metres de diàmetre, arrodonida i ramificada. Un foc en va cremar l’ànima, i només van salvar-se dos costats. Actualment ja ha cicatritzat i pràcticament no es veuen els efectes del foc. Per aquest motiu té dos soques. El seu fruit és una drupa comestible, el lledó, petit de la mida d’un pèsol, rodó i llis amb molt pinyol i poca polpa, verd abans de madurar i fosc, gairebé negre, quan madura a la tardor. A més de la utilització com a arbre ornamental, el lledoner s’ha utilitzat tradicionalment per fer eines agrícoles com forques, pales de ventar, mànecs, jous, etc. gràcies a la seva flexibilitat i duració; les seves branques han estat usades com a alimentació per al bestiar, i també se n’obtenia llenya i carbó, per això es troba freqüentment a prop de les masies. Té propietats medicinals com a astringent, lenitiu, antidiarreic i estomacal. Les arrels s’havien utilitzat per extreure un colorant groc per tenyir la seda. Els seus fruïts són comestibles, dolços i se’n poden fer melmelades i confitures.

Extret de la web de l’Ajuntament de Bordils

[Can Prat] Masia de planta rectangular, amb planta baixa, pis i golfes. La coberta és de teula àrab a dues vessants orientades a est i oest. Les parets són de maçoneria amb carreus a les cantonades i les obertures. El mas està estructurat en tres crugies paral·leles i altres ampliacions posteriors. La planta baixa és coberta amb volta de rajola rebaixada. L’accés a l’interior es produeix per la façana est a través d’una porta de reminiscències medievals amb les impostes que ajuden a salvar la llum, els brancals i la llinda, tots ells de pedra. La façana sud presenta un gran porxo adossat amb arc de mig punt i coberta amb cairats a dues vessants, i un cos més baix, d’una sola planta, amb voltes de pedruscall. També hi ha pintat un rellotge de sol. En el centre de la part superior de la mateixa façana sud, hi ha un badiu recentment restaurat.

Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya

KM 2 (29 min)
Soques de plàtans dels Saltants (Platanus Hispanica) (Bordils): Arbres situats a pocs metres al nord de Can Prat caminant per un camí ombrívol que ressegueix la riera de Sant Martí Vell.

Arbre caducifoli corpulent que pot arribar fins als 40 metres de capçada ampla. Arbre utilitzat per fer ombra, molt comú en parcs i passeigs. S’ha fet servir com a fites de finques. Són arbres que rebroten i per tant no se n’han de fer replantacions. Suporten bé la contaminació.

Plafó informatiu

KM 2,05 (30 min)
Saltant. Pont de Can Peix (Bordils): Saltant situat a tocar de les soques, allà on la Séquia de Vinyals desemboca a la riera de Sant Martí Vell.

Del saltant el camí es dirigeix al nord pel Pla de Mollet entre camps de conreu i plantacions de pollancres, els arbres característics del Ban, que és com s’anomenen les extensions de pollancredes que s’estenen fins al Ter. Les plantacions formen unes fileres d’arbres alts i esvelts, dels quals se n’aprofita la seva fusta recta i tova.

KM 2,2 (35 min)
Freixe del Pla de Mollet (Franxinus Angustifolia) (Bordils): Gran arbre situat enmig del camí allí on aquest va a tocar de la riera on creix una petit bosc de ribera del qual forma part.

El freixe de fulla petita, Fraxinus Angustifolia, és de la família de les oleàcies. El seu tronc fa 2,28 metres. Arbre caducifoli de ràpid creixement i amb una floració molt intensa. Les fulles tenen propietats medicinals com analgèsic, contra dolors reumàtics i com a enfortidor de genives, i també serveixen d’aliment per al bestiar. La seva fusta és apreciada en ebenisteria per fer peces de precisió. Habita sobretot a les terres baixes del Principat i del País Valencià.

Extret de la web de l’Ajuntament de Bordils

KM 2,8 (45 min)
La Palanca (Bordils): Petit pont en un agradable entorn que permet creuar còmodament la riera de Sant Martí Vell. De seguida deixem enrere l’ombra per trobar-nos de nou caminant entre els camps de conreu del Pla de Mollet, amb les pollancredes que caracteritzen el Ban estenent-se cap al nord.

KM 4,7 (1h10)
Sant Joan de Mollet: Municipi del Gironès de 500 hab. (2021). Quan som al nord de les primeres cases del poble, abandonem el camí del Ter, que segueix pel nord del poble, per a enfilar-nos fins al nucli antic de Sant Joan i visitar la monumental església de Sant Joan.

L’església parroquial és una obra del s. XIX. Tal com consta en una llosa de marbre a l’entrada del temple, la primera pedra es col·locà l’11 d’octubre de 1847 i s’acabà l’11 d’octubre de 1866, just 19 anys després. L’arquitecte fou Martí Sureda i Deulovol, nascut a l’Escala, treballà com a arquitecte municipal de Girona, on es va encarregà de sanejar urbanísticament el barri vell de la ciutat i d’ordenar els nous espais.

Planta rectangular amb una nau central més ampla i absis semicircular i dues naus laterals amb petites capelles adossades al mur perimetral. L’estructura interior de l’edifici remarca la forma de creu llatina, amb pilars de gran alçada que sostenen la coberta amb voltes de canó, decorades amb motius florals i geomètrics i una cúpula en el creuer. Les naus laterals estan cobertes amb voltes apuntades de quatre punts. Totes les columnes descansen sobre un basament cúbic i tenen el fust llis i el capitell dòric. Són revestides amb guix planxat al foc imitant el marbre. La unió entre la volta de canó i les columnes es realitza mitjançant una àmplia cornisa de remat que envolta el recinte. La façana principal és feta amb pedra de riu i arrebossada. És molt senzilla, amb quatre pilastres, un entaulament i un frontó triangular.

Extret de Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat

KM 6,1 (1h30)
Església de Sant Cebrià (Flaçà):

Edifici religiós d’una sola nau amb capelles laterals a ambdues bandes. La cobertura és feta amb una volta apuntada amb llunetes laterals, en les quals hi ha finestres, algunes d’elles pintades sobre la paret, imitant vitralls. Una gran cornisa que recorre tot l’interior de la nau serveix de remat als murs. La façana principal és d’inspiració barroca, amb una portalada de carreus de pedra amb pilastres i capitells rematada amb una fornícula amb la imatge del patró Sant Cebrià i una detalls ornamentals d’estil rococó amb data de 1824, que sembla ser l’any d’acabament de l’església.

Es conserven restes de l’antiga església romànica del s, XII, en concret hi ha fragments de la façana principal amb la portalada d’accés i un finestral tapiats, també hi ha part de l’absis semicircular a llevant.

El portal d’entrada a l’antiga església romànica està format per dovelles de pedra i arcs de mig punt en gradació i assentat sobre una línia d’imposta. Es conserva també part de la paret feta amb carreus de pedra i una finestra sobre la porta, en forma d’arc de mig punt, de la mateixa època. Tant el portal com la finestra estan tapiats. A l’altar major trobem un retaule de Sant Cebrià del 1856.

Extret de l’Inventari de Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat

KM 6,8 (1h40)
Ermita de Sant Fermí (Flaçà):

L’any 1945 l’arquitecte Pere Benavent de Barberà i Albelló, directori i gerent en aquells moments de la Paperera Torras, realitzà una important reforma a l’antiga capella, allargant-la pel cantó de l’absis. Aquestes obres es realitzaren paral·lelament a la construcció de la Colònia, per adaptar l’antiga ermita a les noves necessitats.

Edifici de planta rectangular amb absis. A la façana principal, rematada per un campanar d’espadanya, s’hi obra la porta d’entrada amb marc de pedra i llinda plana, en la qual hi ha esculpida la data de 1579 i un dibuix amb tres creus representant un calvari.

En aquesta façana hi ha adossat un porxo a dues aigües amb cairats i sostinguda per tres columnes de carreus e pedra amb basament i capitell molt senzills.

Sobre la porta d’entrada hi ha fornícula, amb un arc de mig punt, que conté una imatge mutilada de fusta del sant.

Extret de l’Inventari de Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat

KM 7,2 (1h50)
Estació de Flaçà:

L’estació és al centre del municipi de Flaçà (Gironès). Es va inaugurar el mateix dia que la de Celrà, el 28 d’octubre de 1887, quan la companyia (TBF) posà en servei el tram entre Girona i Figueres. Tot i així, no va ser el primer ferrocarril que va arribar al poble. El 23 de març del mateix any es va inaugurar línia de via estreta entre Banyoles-Girona-Flaçà-Palamós que segons el tram, era conegut com el Tramvia del Baix Empordà, el Tren Petit o Tren Pinxo de Banyoles.

Durant la dècada dels 80s es va enderrocar l’antiga estació, de construcció semblant a la de Celrà. L’actual, força moderna, i remodelada l’any 2016, disposa de bar amb terrassa, taquilles i serveis.

ELS SENDERS

Des de la Palanca seguirem les marques pròpies de la Ruta del Ter. No espereu un gran desplegament de senyals. No hi son a totes les cruïlles i tampoc es veuen gaire com a marca de seguiment. Tampoc abunden els pals indicadors verticals, però ens en trobarem uns quants a les principals cruïlles.

Ens separarem del traçat original en un curt tram a Sant Joan de Mollet a fi de visitar el petit nucli elevat on s’aixeca l’enorme església parroquial de Sant Joan (s. XIX).