209. El Bisaura pel Salt del Mir, Sta. Maria de Besora i la Serra de Bufadors

ÍNDEX DE CONTINGUTS

DADES TÈCNIQUES

Estació de sortida: Santa Quirze de Besora (R)
Estació d’arribada: La Farga de Bevié (R)
Distància/durada: 20,6 km / 6h (sense aturades)
Desnivell: +/- 950 m
Dificultat: Exigent
Track a Wikiloc

LA TRAVESSA

Variant, ampliada, de la ruta Ruta ST208 Volta al Bisaura amb la que enlloc de tancar la travessa baixant de nou a Sant Quirze de Besora seguint el GR-151, baixarem fins a l’estació de La Farga de Bebié passant per la serra de Bufadors i l’ermita de Sant Moí a fi de recórrer la seva carena i conèixer el curiós fenomen geològic que dona nom a la serra.

La diferència de quilòmetres i desnivells entre ambdues rutes és minsa. Aquesta nova proposta allarga la Volta del Bisaura en poc més d’un quilòmetre de distància i 60 metres més de desnivell positius la Volta clàssica. Esdevé, per tant, una opció per a aquells que ja coneguin els castells de Besora i Montesquiu o prefereixin visitar els Bufadors enlloc d’aquest patrimoni.

El Bisaura és un territori amb característiques pròpies compost pels municipis de Sant Quirze de Besora, Montesquiu, Sora, Santa Maria de Besora i Vidrà. Es troba situat entre Osona (a la qual pertany administrativament) i el Ripollès, i sovint se l’anomena com a subcomarca.

La ruta és coneguda com la ‘Volta al Bisaura’ atès que recorre circularment les muntanyes que envolten el municipi de Sant Quirze. Per la mateixa raó també la podríem anomenar Olla de Sant Quirze, ja que l’itinerari recorre en bona part les carenes que envolten aquesta població osonenca.

Durant el recorregut de la travessa trepitjarem dues zones protegides diferents. La primera és el Parc i Castell de Montesquiu, un parc gestionat per la Diputació de Barcelona que comprèn 546 ha. al voltant del riu Congost a l’alçada dels municipis de Montesquiu i La Farga de Bebié. El seu element més característic i que li dona nom és el castell de Montesquiu, punt on està situada la seva seu.

El segon espai amb protecció que coneixerem és l’Espai Natural Protegit de les Serres de Milany-Santa Magdalena i Puigsacalm-Bellmunt. Té una superfície de 15.745.73 ha d’àmbit terrestre i és representatiu del sistema Transversal català. Les unitats orogràfiques més importants són les serres de Milany i de Santa Magdalena de Cambrils, al nord, els rasos de Collfred, el coll de Siuret, la serra de la Guàrdia (amb el Puigsacalm) i la serra de Llancers a llevant, i la serra de Curull i de Bellmunt al sud. La Serra de Bellmunt forma un gran plec anticlinal en direcció est-oest que continua cap a llevant per la serra de Curull.

La proposta és plena de punts d’interès, tant d’arquitectònics com de naturals. Visitarem canals, antics molins fariners, nuclis antics i colònies, però també espais especials, com el Salt del Mir, una espectacular cascada de més de trenta metres, o els Bufadors, un fenomen geològic força curiós.

CONNEXIONS AMB ALTRES RUTES

Ruta ST03 De Sant Quirze de Besora als Bufadors de Beví i La Farga de Bebié. Coincideix amb l’actual en el tram entre l’estació de Sant Quirze i Santa Maria de Besora passant pel castell de Besora.
Ruta ST16 De Sant Quirze de Besora a Torelló per Bellmunt. Ambdues rutes coincideixen fins al Bosquetell, on la ruta ST03 agafa el camí de pujada al Santuari de Bellmunt seguint el GR-3.
Ruta ST27 Serra de Bufadors des de La Farga de Bebié. Les dues rutes són coincidents des de Santa Maria de Besora passant pels Bufadors fins a La Farga de Bebié.
Ruta ST208 Volta al Bisaura. Ambdues rutes coincideixen des de la sortida i fins a Santa Maria de Besora passant pel Salt del Molí.

MAPES

TOPOGRÀFIC

TRACK A WIKILOC

DIFICULTAT

Travessa llarga (20,6 km) amb desnivell acumulat proper als mil metres. Cap dificultat remarcable però cal estar atents al tram de recorregut per la carena de la serra dels Bufadors. És sender evident i sense dificultat, però que sovint s’acosta als estimbats dels penya-segats del vessant sud. Cal estar atents.

Si us acosteu al mirador del Salt del Mir (opcional) cal anar amb compte amb els penya-segats. A la zona hi ha cartells que avisen d’aquest perill. També compte si us acosteu al tall per on l’aigua queia als molins, que és vertical i està situat entre vegetació que pot amagar la seva presència.

ELS SENDERS

Fàcil seguiment de la ruta, amb molts trams de sender senyalitzat i amb pals indicadors a bona part de les cruïlles.

GR-3: seguirem aquest sender des de Sant Quirze de Besora fins el Bosquetell (6,5 km), punt on creua amb el GR-151.

GR-151: des del Bosquetell a Santa Maria de Besora (excepte el tram de visita al Salt del Molí).

PR C-214 Serra de Bufadors. Des dels Bufadors aquest sender ens portarà fins a l’ermita de Sant Moí

SL C-130 Sender local circular amb sortida i arribada al castell de Montesquiu. El seguirem des de Sant Moí fins a La Farga de Bebié.

ELS TRENS

La travessa comença a l’estació de Sant Quirze de Besora i acaba a la de La Farga de Bebié. La de Sant Quirze queda uns metres apartada del nucli urbà, en una zona sense serveis. Encara menys en trobarem a la de La Farga, un simple baixador sense cap infraestructura.

HORARIS RODALIES DE CATALUNYA

LA RESSENYA

1. DE SANT QUIRZE DE BESORA (ESTACIÓ) A CAN GUIXÀ (1,2 km ; 20 min ; -20 m)

Des de l’estació de Sant Quirze de Besora cal anar en direcció sud deixant a mà dreta el pont sobre el Ter de l’U d’Octubre, infraestructura històrica que uneix el nucli antic, situada al marge esquerre del riu, amb el dels Quatre Cantons. Sant Quirze va formar part de Santa Maria de Besora fins l’any 1934, quan s’hi va independitzar.

Des del centre del pont es tenen a banda i banda bones vistes del riu Ter així com de la resclosa de Can Guixà, punt des d’on el canal de Guixà pren les aigües per donar servei a l’antiga empresa tèxtil del mateix nom situada a l’extrem sud del poble. Des del 1987 el cabal d’aigua és utilitzat per a la producció elèctrica.

L’any 1798 Sant Quirze es va independitzar de Santa Maria, però els habitants d’aquesta última població no van voler perdre l’accés al riu Ter i es van reservar les terres limítrofs al curs fluvial de La Foradada de Sant Moí.

“[Canal de Guixà] canal de 8 m d’amplada i d’una llargada aproximada d’un quilòmetre. El canal comença una mica més avall del pont de Sant Quirze, passa per un lateral del poble i, en algun tram, per sota d’aquest. Torna a sortir al començament de la zona esportiva a través d’un semi-pont. Passa pel costat del camp de futbol i més avall hi trobem una casa comporta amb dos bagants que no s’utilitzen (per buidar el canal quan va ple) i al costat un safareig. Al costat del safareig hi ha un pont per on passa un camí de pedra, i uns 50 m més avall hi ha un altre pont, tots dos d’obra. El canal, abans d’arribar a la fàbrica, té una altra comporta, amb contrapès de ciment i ferro, de l’empresa M. Thomas Sala, accionada per volant i cadenes. El canal de sortida passa per sota del jardí per unir-se al riu pocs metres més endavant.” (Informació extreta del web del Consorci del Ter)

Seguim les marques de GR que ens porten a través del Pg. de la Verneda, on hi ha la font de Sant Jordi (1985), anomenat així per l’antiga verneda que aquí existia fins el 1940, quan una gran riuada el va fer desaparèixer. Passem sota l’interessant Pont del Ferrocarril construït el 1879 per la Sociedad Española de Construcciones Galindo, de Bilbao, reformat de forma important el 1930. Si ens fixem en les quatre columnes que el sostenen notarem que les dues centrals són de formigó enlloc de pedra, i és que van haver de ser reconstruïdes després que les tombés una gran crescuda del Ter (potser la de 1940?).

El sender ens porta a passar per Can Guixà on un plafó informatiu situat a la cruïlla amb la carretera ens fa cinc cèntims d’aquest antic complex industrial tèxtil:

“El 1859, Josep Guixà i Tous, procedent d’Igualada, es va establir a Sant Quirze de Besora amb capitals suficients per a instal·lar-hi al cap d’un temps una fàbrica tèxtil.

La instal·lació dels Guixà a Sant Quirze va suposar un canvi radical per al poble – que va duplicar la població – fent-lo entrar en l’era de la industrialització. El crac de la Borsa de Barcelona de 1866 provocà el canvi de firma de Can Guixà, que fou adquirida per la S.A. Tous i Cia.

Durant la tercera guerra carlista, la fàbrica fou cremada pels lliberals.

Del 1910 a 1923, el nom de l’empresa és Guixà, Bonet i Franch. Després passà a anomenar-se Hilaturas Guixà fins el 1977, any en què es tancà les portes definitivament. Diferents empreses s’instal·laren llavors a l’edifici.” (Informació extreta del web del Consorci del Ter)

2. DE CAN GUIXÀ AL COLLET DE BOSQUETELL (5,1 km ; 1h30min ; +470 m / -40 m)

Adossada al final de l’edifici fabril de la nostra dreta hi ha l’entrada a una curiosa capella que paga la pena visitar. S’hi accedeix passant sota un arc on hi ha escrit “Capella de Montserrat“. Cal seguir 90 metres per l’interior d’un ‘estrany’ jardí format per bambú, teixos i boix grèvol fins a arribar fins a una eclèctica capella amb una imatge de la Mare de Déu de Montserrat a la que s’hi accedeix per una doble escala. Tot plegat, força ‘curiós’.

Caminem uns 300 metres pel voral de la carretera fins a arribar a unes naus industrials. Aquí podem agafar o bé el GR-210 Camí del Ter, sender que va entre el riu i les indústries, o bé el GR-3 que continua per l’asfalt a l’esquerra de les naus.

Ambdues variants s’uneixen poc abans del veïnat de la Foradada, punt on deixem enrere l’asfalt per endinsar-nos de ple en la zona de protecció de l’Espai Natural Protegit de les Serres de Milany-Santa Magdalena i Puigsacalm-Bellmunt.

Tot i la seva proximitat amb el poble de Sant Quirze de Besora, forma part d’un petit nucli de cases que pertanyen al terme de Santa Maria de Besora, on hi ha el mas Foradada, el molí de Foradada, i l’Illa de Foradada.

Es dona la circumstància que quan l’any 1798 el nucli de Sant Quirze es va independitzar de Santa Maria de Besora, els de Besora es van voler assegurar dues sortides estratègiques fins a l’aigua del riu Ter: al nord -per la Farga de Bebié- fou Fogonella i Sant Moí, i al sud Foradada.” (Extret del web vallgesbisaura)

Aquest tram de sender fins al coll del Bosquetell i el Salt del Molí és el de més valor paisatgístic i natural de la jornada. Emprenem la pujada més dura de tota la ruta guanyant alçada sense pausa però alhora obtenint cada cop millors vistes de les muntanyes veïnes gràcies a les finestres que se’ns van obrint entre el bosc, en especial del capdamunt de la carena de la serra de la Cogulera des d’on les fagedes de la cara nord de la serra de Bellmunt són ben visibles.

Assolim la masia del Bosquetell, abandonada i en ruïnes davant de la qual trobem una àmplia praderia. Uns metres més enllà trobem un trencall on es separen el camí que puja al cim del Bellmunt (a 2,5 km) seguint una mica més el GR-3, amb el que va al salt del Mir seguint el GR-151 Camí del Bisbe Oliba, sender aquest últim que no abandonarem fins a Sant Quirze. Cal encara un darrer esforç per acostar-nos al proper collet del Bosquetell.

3. DEL COLLET DE BOSQUETELL AL SALT DEL MIR (1,7 km ; 25min ; -250 m)

El coll del Bosquetell està marcat per les margues grises típiques d’Osona, unes roques sedimentàries formades sota el mar i amb un alt contingut de fòssils.

Iniciem la baixada vers el nord durant 1,3 km (15min) a través de l’obaga frondosa i humida de la carena del Bosquetell, formada bàsicament per rouredes de roure martinenc, fins a trobar una cruïlla al Salt del Molí on uns indicadors de fusta marquen el camí vers els molins, indret on haurem de retornar després de visitar el salt.

L’entorn del Salt del Mir no només està format per l’espectacular cascada, sinó que el paisatge és esquitxat per diversos molins fariners hidràulics abandonats que aprofitaven el recurs hídric del torrent de la Foradada per a fer rodar els seus engranatges. Així, de camí al Salt del Mir i la seva rodalia encara podem trobar les restes d’un interessant patrimoni industrial d’un passat que difícilment tornarà.

“[Molí de Mir] Aquest és un dels principals exemples de molins fariners que hi havia a la zona. De molins, n’hi havia de tres tipus: els molins fariners, que funcionaven per frotació; els drapers o bataners, que funcionaven per percussió, i els molins mixtos, que podien fer les funcions de fariner o de draper segons se’n modifiqués el mecanisme final. En aquest cas es tracta d’un conjunt de tres molins fariners que aprofitaven la força de l’aigua de la riera de la Foradada per moldre el gra.” (Extret del plafó informatiu El Molí de Mir)

Represa d’aigua: “construïda en el traçat de la riera. En aquest punt, la roca del llit de la riera presenta unes cavitats, la major part de forma quadrangular, on es col·locaven els troncs que aguantaven la passarel·la per on circulaven els carros que anaven i venien del molí.”

Canalització: conducció d’aigua des de la represa fins a la bassa situada 130 metres al sud.

Bassa: és a la dreta del camí poc després d’agafar el sender que baixa al salt del Mir. Actualment seca. Embassava l’aigua del canal just abans que aquesta caigués cingle avall per agafar força i fer anar els molins situats més avall.

Comporta: situada a l’extrem sud de la bassa. Cal anar en compte si ens hi aboquem. “Una comporta permetia deixar anar l’aigua quan es necessitava energia per moure les moles. Quan la comporta s’obria, i degut al desnivell, l’aigua baixava amb molta força damunt el rodet, és a dir, damunt les pales que impulsaven l’eix que feia girar les moles per moldre aigua.” (Plafó informatiu de la ruta.)

Casa de Corbera (Mansó Mir): “la casa de Corbera estava enganxada al Molí del Mir, concretament a tocar de la bassa, al costat mateix del camí que baixa cap a la riera i on comença la paret de roca on hi ha el pou per on cau l’aigua de la bassa cap el primer molí. Fa molts anys que es troba en ruïnes i les seves parets han quedat integrades en el conjunt monumental que formen els tres molins del Mir.” (Font web gesbisaura)

1r molí: “es troba en esta ruïnós, però encara se’n pot veure el mecanisme, l’eix amb les moles de pedra: la superior és la que es movia amb la força de l’aigua, i s’anomena volandera; l’inferior era estàtica, i s’anomena sotana. En girar la volandera sobre la sotana es molia el gra, fins fer-ne farina, per fer pa, per al bestiar, etc.” (Extret del plafó informatiu El Molí de Mir)

2n molí: “conserva l’estructura excepte la teulada. No es conserva el mecanisme del molí.” (Extret del plafó informatiu El Molí de Mir)

3r molí: “a peu de la riera, del qual en resta part de l’estructura. Ben a prop hi ha la font del Molí, en un espai molt humit i fresc, a l’estiu. Fixeu-vos en l’arbre en la forma de 4 que hi ha tocant al mur del molí, un clar exemple de supervivència.” (Extret del plafó informatiu El Molí de Mir)

4. DEL SALT DEL MIR A SANTA MARIA DE BESORA (3,7 km ; 1h20min ; +180 m / -70 m)

Situada entre pollancres i faigs en un entorn feréstec i gairebé màgic de la riera de la Foradada, la cascada del Salt del Mir té prop de 35 metres d’alçada des del punt més alt. No sempre porta suficient cabal per gaudir de la cua de cavall que es pot formar, però val la pena acostar-se a aquesta raconada per gaudir de la natura. De la cascada cal destacar-ne l’acumulació de calç observable, potser formada per l’aportació lenta de carbonat de calci que l’aigua ha anat erosionant de les margues, una roca que es troba per l’entorn i que està formada en part per aquest compost químic (CaCO3).

Cal pujar a fi de retornar a la cruïlla d’accés al salt. De seguida el camí creua la riera de la Foradada sobre una passera de fusta molt estètica i útil quan la riera porta aigua. A mà dreta encara es poden veure les restes de l’antiga resclosa, feta de fusta, i des d’on es conduïa l’aigua fins a la bassa que alimentava els molins.

El camí guanya altura gràcies a diversos revolts tancats (possibilitat de drecera) abans d’arribar al veïnat del Mir, un llogarret pertanyent a Santa Maria de Besora format per quatre cases i un restaurant anomenat La Cabanya del Mir situat en una antiga pallera. Pot ser una primera molt bona opció si volem dinar entaulats. Sortint del Mir no podem deixar d’admirar el teix del Mir, un bell exemplar de dos metres i cinquanta centímetres de gruix de tronc situat a resguard de la Masia del Mir.

Després de 10 minuts arribem a la cruïlla del Noguer o collet de les Pedregoses, trencant situat sota una enorme noguera on també trobem un plafó informatiu del Bisaura i un pal indicador. Agafem el camí a l’esquerra, sender que es dirigeix amb pas ferm fins a Santa Maria de Besora seguint una monòtona pista que s’endinsa en la pineda situada al sud del Serrat de la Garrafa. Poc abans d’arribar a Sta. Maria passem per la masia de l’Adam, on abans d’arribar-hi hi ha un abeurador de bestiar a la dreta del camí.

5. DE SANTA MARIA DE BESORA AL COLL DE BEVÍ (3,2 km ; 45 min ; +125 m/ -80 m)

Entrem a Santa Maria de Besora, municipi que d’acord amb el darrer cens consta de 147 hab., però que només representa una tercera part dels que tenia ara fa cent anys. El poble s’estén al llarg de la carretera de Sant Quirze a Vidrà, on trobem alguns restaurants on poder dinar de forquilla. A mà esquerra de la carretera, sortint de la població, hi ha l’església parroquial.

“L’edifici es construí al 1759, quan es traslladà la parròquia del castell de Besora al Pla de Teià. A l’interior es conservava un interessant retaule barroc, destruït al 1936, del qual en l’actualitat existeix una còpia fidel. Davant l’església hi ha el cementiri en una bonica esplanada d’herba.

Edifici de planta rectangular format per una nau central a la que s’obren capelles laterals a través d’arcades. Correspon a l’estructura barroca tipificada al principat al segle XVIII. L’exterior és de gran austeritat i l’interior decorat arquitectònicament amb motius barrocs, presidits per l’imponent retaule del presbiteri. Es cobreix amb volta a l’interior i teula àrab a l’exterior. La nau central s’orienta de Nord a sud. A l’esquerra de la façana principal s’aixeca un campanar al que s’hi accedeix a través d’una interessant escala interior coberta.” (Font Viquipèdia)

Del nucli urbà cal seguir el pg. del Pla de Teia (carretera a Vidrà) durant 300 metres a llevant fins a prendre a mà esquerra (pal indicador) la pista malauradament cimentada gairebé tot el tram.

6. DEL COLL DE BEVÍ AL COLL DE LA BASSA (2,7 km ; 1H ; +140 m/ -230 m)

Des del coll de Beví iniciem la pujada a la carena de Bufadors, una serra que presenta dues vessants ben diferents. La cara sud és esquerpa i amb penya-segats que cauen més de cent metres, mentre que la nord és més suau i ombrívola, on hi predominen les fagedes i els boixos, una vegetació que ajuda a crear un entorn d’atmosferes encisadores dins les escletxes que formen els Bufadors.

Un cop baixem al costat nord de la serra de seguida ens trobem caminant entre parets verticals com si fos un laberint, i on és fàcil de perdre el senyal del gps. El camí és únic, però hi ha tot de corriols secundaris que s’acosten fins als diferents forats (bufadors). L’entorn és fosc i humit, ple de molsa sobre les roques i de les soques dels arbres i el terra sovint encatifat de les fulles dels faigs. A l’estiu agrairem la frescor d’aquestes raconades, però a l’hivern hi notarem un ambient més gèlid.

“Geològicament l’indret està enclavat a l’alternança de gresos i margues de l’Eocè superior (Bartonià). Aquests materials es corresponen amb un front deltaic que progradava cap al sud procedent dels recent nascuts Pirineus. Avui dia aquests sediments formen part de l’anticlinal asimètric de la Farga i cabussen uns 25-30º cap al nord ja que es troben al flanc septentrional d’aquest plec.

L’alternança de gresos (roques rígides) i margues (roques plàstiques), combinat amb la forta inclinació dels estrats, fa que els gresos rígids es trenquin i llisquin damunt les margues plàstiques vessant avall, formant una sèrie d’esquerdes orientades est-oest amb els extrems lleugerament corbats. A aquesta mena de cavitats els espeleòlegs les anomenen “gravitacionals”, ja que és la gravetat la que hi juga un paper més important en la seva formació, i consten d’avencs, coves i balmes. Una bona part d’aquestes cavitats estan comunicades entre elles cosa que provoca el fenomen dels “bufadors”, això és: l’aire que circula per l’interior de les esquerdes i cavitats està a una temperatura constant de 14º i quan la diferència amb la temperatura ambiental és molt gran (especialment els dies molt calorosos) l’aire fred del interior, al ser mes pesant, surt amb força pels forats que es troben a cotes més baixes, com passa a l’avenc del Vent situat a 890 metres d’alçada. Contràriament, en dies molt freds, l’aire calent i humit de l’interior, en ser més lleuger, tendeix a sortir pels forats situats a cotes més altes (a uns 940 metres) i això provoca l’aparició del gebre que cobreix tota l’àrea dels bufadors.” (Informació extreta del web dels Amics del Museu de Geologia del Seminari de Barcelona)

Per sortir dels Bufadors cal seguir el sender PR C-214 que ens durà en direcció sud vers el camí de Sant Moí i el collet de la Bassa. El primer tram és dret, amb algun punt rocós.

7. DEL COLL DE LA BASSA A L’ESTACIÓ DE LA FARGA DE BEBIÉ (2,9 km ; 45 min ; -235 m)

Des del coll de la Bassa hi ha una fàcil baixada per pista fins al riu Ter. Abans d’arribar al riu passem a tocar del mas i ermita de Sant Moí, on segons Joan Amades hi vivia en solitud l’ermità Moí, més endavant sant, tot fabricant esclops per als caminants.

“[ermita de Sant Moí] Edifici de planta rectangular, d’una nau, amb absis a la part de llevant i la porta situada a la façana de ponent.

La coberta es forma amb cabirons de fusta i teula àrab. Els murs són de fàbrica molt rudimentària. Actualment l’edifici es troba quasi ruïnós.

La capella de Sant Moí, annexa al mas del mateix nom, es troba documentada al segle XIII, si bé va ser construïda a la fi del segle X. El mas i la capella formant part del castell de Montesquiu. Per les seves característiques, hom diria que és molt més anterior i que pertany a l’època preromànica.” (Extret del web de Patrimoni de la Generalitat)

No tant ensucrada com l’anterior és una altra història que tingué lloc per aquests vorals a finals del segle passat. Quatre membres dels Grups de Resistència Antifeixista Primer d’Octubre (GRAPO) van morir en un enfrontament amb la Guàrdia Civil el 17 de juny de 1981. Podeu llegir la notícia completa publicada a El País aquí.

“Los muertos son Albino Gabriel López y María Dolores Castro Saa, en un primer encuentro, y Francisco Roberto Liñeira y Antonio Cabeza Deya, posteriormente. La mujer era considerada en fuentes oficiales compañera de Liñeira. Su muerte y la de Albino Gabriel se produjeron en el cuartelillo de la Benemérita de la pequeña colonia textil de La Farga de Bebié, agregada al municipio de Les Lloses.Ambos habían entrado en un hostal del lugar para comprar tabaco y cervezas, y preguntaron por los horarios de trenes. El responsable del hostal les preguntó en qué dirección querían tomar el tren, a lo que la pareja contestó que les daba igual, mostrando un desconocimiento real del lugar en que se encontraban. Estos detalles resultaron sospechosos a la Guardia Civil que prestaba servicio en el apeadero del tren. Un cabo y un número del Instituto condujeron por ello a la pareja al cuartel para su identificación. Los miembros de los GRAPO, según fuentes oficiales, sacaron, dentro de la dependencia, sus armas e hicieron fuego sobre los guardias, alcanzando en el vientre a uno de ellos. Un tercer guardia civil repelió los disparos, causándoles la muerte.” (El País, 18 de juny de 1981)

Una curta baixada ens porta al pont ferroviari del Ter, lateral pel qual discorre el sender (compte si hi passa un tren). Després de passar per la colònia de La Farga de Bebié (Les Llosses, Ripollès), haurem de creuar de nou el riu pel pont de l’Entrada a fi d’arribar a l’estació de tren.

La colònia, estesa a banda i banda del Ter, en un meandre molt pronunciat, està composta per les dues fàbriques, les dependències de l’empresa, diversos blocs d’habitatges, una església, una pista esportiva i un baixador de tren. L’estat dels habitatges dels treballadors és divers: els habitatges dels Sunyers, al nord, és un bloc en forma de U de planta baixa i tres pisos. Els habitatges Tibidabo, arran de carretera, són cinc blocs arrenglerats amb coberta a dos vessants, actualment abandonats. Els habitatges Conangle, prop de la fàbrica nova, són dos blocs amb coberta a quatre vents i un habitatge aïllat, que tenen porticons d’estil suís. L’església, oberta al culte, és dedicada a la Mare de Déu del Carme i, al seu soterrani, hi havia hagut l’escola.

L’aspecte general de la colònia, especialment a la banda dreta del riu (les Llosses) és bastant deficient, amb molts habitatges abandonats.

La indústria tèxtil de la Farga de Bebié va ser fundada el 1899 pel suís Edmund Bebié. Es va ampliar aviat a l’altra banda del riu, quan la Farga va comprar el Carbur de Dalt, que no donava un rendiment suficient. Els habitatges més antics són els Tibidabo. Als anys vint es van construir els habitatges dels Sunyers i Conangle, mentre que l’església és dels anys cinquanta. Els habitatges Tibidabo estan abandonats des dels anys noranta i la majoria dels Sunyers també. (Informació extreta del web Consorci del Ter).

BIBLIOGRAFIA

LLIBRES

Osona: 17 excursions a peu. Josep Mauri. Cossetània (2016)
A peu per Osona: 20 itineraris. Josep Mauri. Cossetània (2003)
El Bisaura : rutes a peu i en BTT : Montesquiu, Santa Maria de Besora, Sant Quirze de Besora, Sora, Vidrà. Montserrat Vilalta. Cossetània (2003)
Rere els passos d’Artur Osona, per les muntanyes del Bisaura i els seus voltants. David Vilaseca. Associació Cultural Gombau de Besora (2016)