259. Canfranero. La ‘Transchinepro Trail’ des de l’estació de Caldearenas-Aquilué

ÍNDEX DE CONTINGUTS

  1. DADES TÈCNIQUES
  2. LA TRAVESSA
  3. MAPES
    1. TOPOGRÀFIC
    2. TRACK A WIKILOC
  4. DIFICULTAT
  5. ELS SENDERS
  6. ELS MALLOS DE RIGLOS
  7. EL CANFRANERO
  8. FOTOGRAFIES
  9. BIBLIOGRAFIA
    1. LLIBRES
    2. BIBLIOGRAFIA WEB
    3. CARTOGRAFIA
  10. RUTES RELACIONADES

DADES TÈCNIQUES

  • Estació de sortida/arribada: Caldearenas-Aquilué (Canfranero)
  • Distància/durada: 22 km / 6h (sense aturades)
  • Desnivell:  +/- 1.000 m
  • Dificultat: Molt Exigent
  • Track a Wikiloc

LA TRAVESSA

Travessa que segueix la popular cursa de muntanya de la Transchinepro, una ruta de 21 km que tot i la seva joventut s’ha fet famosa ràpidament gràcies a l’interès paisatgístic i patrimonial de l’itinerari que inclou interessants corriols careners, curiosos espais artístics creats al mig del bosc, antics pous de glaç o belles ermites.

La ruta té el seu inici i final a l’estació de Caldearenas-Aquilué de la coneguda línia del Canfranero, un ferrocarril que uneix les ciutats de Saragossa i Osca, amb Jaca i Canfranc, en ple Pirineu aragonès.

Caldearenas és un petit municipi situat a la comarca de l’Alt Gállego (Osca) de 220 habitants dispersos en diferents nuclis de població. Un d’aquests és Aquilué, un nucli de només 20 hab. situat a 2,5 km de Caldearenas i que dona nom a l’estació.

La travessa és dura, amb aproximadament 22 km de distància i 1.000 m de desnivell acumulat (700 m dels quals seguits). Tot i així és de fàcil seguiment gràcies a la bona senyalització, especialment si la fem en la direcció de la proposta. Durant la caminada trobarem indicadors verticals amb la direcció cap als següents punts d’interès i fins i tot amb la distància total que queda fins a Caldearenas. Així mateix, si estem atents, i encara existeixen, trobarem petits marcadors als 10 i 20 quilòmetres.

La ruta és força atractiva en general. Té elements paisatgístics, artístics i patrimonials d’interès escampats durant tot el recorregut que converteixen la sortida en una ruta molt completa i variada.

El primer tram de la Transchinepro el combinarem amb la Senda de Izarbe, un camí naturalístic i interpretatiu esquitxat amb obres d’art integrades al bosc fetes per l’artista Maribel Rey. Sovint cal apartar-se del camí uns metres (senyals de fusta) per anar-les a visitar, però paga la pena aquest petit esforç extra per observar mòbils penjats dels arbres, pedres pintades o mosaics de colors sobre algunes roques.

Durant el tram carener de la Transchinepro que transcorre la serra de Javierre gaudirem de grans panoràmiques tant cap al nord vers els Pirineus occidentals, Mont Perdut inclòs, com cap al sud cap a la serra de Gratal. Val a dir que el corriol preferentment transita més pel vessant sud que pel nord, és a dir, ens ofereix més panoràmiques cap a les muntanyes de Gratal que cap als Pirineus.

Finalment, durant el tram de baixada és quan es visita bona part dels diferents elements d’interès. Sovint ens haurem d’apartar de l’itinerari principal, però com en el cas de la Senda d’Izarbe, val la pena fer-ho. D’aquesta manera visitarem el manantial Fallal, un pou de glaç, l’ermita Vírgen de los Ríos o la cova de la Mora.

MAPES

TOPOGRÀFIC
Mapa topogràfic
TRACK A WIKILOC
Wikiloc

PUNTS D’INTERÈS

D’acord amb el sentit de la ruta, trobarem els següents elements remarcables:

– Estació de ‘Caldearenas-Aquilué’. L’estació és a Caldearenas, un municipi de la comarca de l’Alt Gàllego. Es va crear l’any 1900 precisament gràcies a l’arribada del ferrocarril. El municipi està dispers en diferents nuclis de població que en total sumaven poc més de 200 habitants l’any 2021.

Davant mateix de l’estació hi ha diferents plafons sobre rutes a realitzar des d’aquí, tant en btt com a peu.

– Església de Sant Vicenç (s. XVIII). Església parroquial situada a pocs metres de l’estació. És d’una sola nau i tancat amb un absis pla.

– Molí ‘La Dolores’. Antic molí fariner reconvertit en museu. Va funcionar des de l’any de la seva creació el 1925 fins al 1968. En conserva tota la maquinària original.

– Conjunt artístic Senda de Izarbe. Durant la primera part del recorregut anirem trobant diferents intervencions artístiques sobre el terreny. Figures ‘picassianes’ en fusta, roques pintades de colors que ressaltes les seves formes, trencadissos formant figures d’animals, etc. Forma part de la coneguda ‘Senda de Izarbe’ i és una intervenció de Maribel Rey Allué, artista aragonesa que forma part del moviment MAR (‘Mujeres Artistas Rurales’).

– La Paridera ‘Centre d’Interpretació de la vida pastoril‘. Petit espai d’ús didàctic. El vam trobar tancat. Per internet hem trobat que per poder visitar-lo cal sol·licitar el servei de visites guiades (2h) que ofereix l’Ajuntament de Caldearenas trucant al telèfon: 974-35-97-73.

– Pico San Antón. Cim de 1.483 metres que pertany a la serra de Javierre, una carena de muntanyes que s’estén des del port de Montrepós a l’est i fins al riu Gállego prop de La Peña (Riglos). La ruta segueix una bona estona la llarga carena d’aquestes muntanyes. Si voleu gaudir de panoràmiques aprofiteu per fer-ho des del miradors que hi ha pocs metres sota el cim.

– Pic de Presín 1.430 m. No és el més alt de la serra però sí uns dels més característics. Al seu cim trobarem l’únic vèrtex geodèsic de la travessa.

– Collada de Crucetiella. En aquesta collada abandonem la carena que hem seguit durant bona estona per girar al nordoest i iniciar la baixada cap a Caldearenas.

– Manantilal Fallal. Cruïlla senyalitzada. És a 80 metres del camí seguint un corriol a estones no gaire clar.

– Pou de glaç de Campolarre. També conegut com a pou de glaç de la Virgen de los Ríos. Cruïlla senyalitzada. El pou éstà situat a 35 metres del camí principal per un evident camí. Té un diàmetre de 4,9 m i una profunditat de 3,5 m. Està envoltat per una tanca de fusta i amb molta vegetació al seu interior.

– Cova de la Mora. O Forato de la Mora. Petita cavitat amagada sota una gran roca que dona al barranc Presín, el mateix que baixa del manantial Fallal. Segons algunes documentacions tindria un origen artificial. Excavada sobre tova calcària. Formada per dues galeries molt estretes.

– Ermita ‘Virgen de los Ríos’ (1864). Situada a 200 metres a l’esquerra allà on el corriol desemboca en una pista (indicador de fusta). L’entorn està format per l’ermita, un refugi (tancat) i una zona de picnic amb taules de fusta i protegides per un porxo també de fusta.

– Creu. Esplanada i cruïlla amb una gran creu sobre una base de ciment. Aquí el Diumenge de la Trinitat (el primer després de la segona Pasqua) la creu pren protagonisme quan els pobles d’Aquilué, Javierrelatre, Caldearenas, Estallo, Serué, San Vicente i Latre celebren un romiatge a l’ermita de la ‘Virgen de los Ríos’. La pista baixa cap al nucli urbà d’Aquilué. El camí a Caldearenas va més a l’esquerra deixant un marge de pedra seca al costat.

– Mirador ‘Virgen de los Ríos’. Des de la creu anterior cal fer uns metres extra per acostar-se a aquest mirador del vessant nord. Podrem observar clarament la Peña Oroel i en dies clar, a la seva dreta la Collarada i el Peña Telera, entre molts d’altres.

– Font prop del pont ferrocarril. Abans de creuar el riu sota el pont de ferro del tren trobarem a mà dreta una font arranjada amb un tauló de fusta com a improvisat banc. No hem sabut trobar-ne el nom.

DIFICULTAT

L’hem classificada com a Molt exigent per la seva llargada i desnivell acumulats. Tot el recorregut està marcat amb pals verticals indicadors grocs amb distància i quilometratge al final de ruta, el que dona seguretat durant la marxa.

Els corriols són còmodes i fressats, tot i que una mica incòmodes en alguns punts de la carena, mai difícils.

ELS SENDERS

La ruta no segueix cap sender homologat i, per tant, cap marca blanca i vermella de GR o blanca i groga de PR. Però sí segueix íntegrament les passes de la cursa anual de la Transchinepro i, afortunadament, està tota la ruta indicada amb pals verticals a totes les cruïlles, indicadors que marquen en tot moment la distància a la destinació.

ELS MALLOS DE RIGLOS

Els Mallos de Riglos són unes formacions geològiques en forma d’esveltes agulles que recorden a les montserratines, amb parets verticals que superen els 200 m d’altura i que atrauen excursionistes i escaladors d’arreu del món. Formen part de la serra de Loarre, una serralada que s’estén entre la vall del riu Gállego i la serra de Gratal, al Prepirineu d’Osca. El pic més elevat és el Puchilibro o Puisilibro (Puixilibro en aragonès), un cim que s’alça fins als 1.595 m d’altura sobre l’interessant castell romànic de Loarre.

La formació geològica dels mallos va seguir un procés similar a la que va portar a la creació de les agulles de Montserrat. Antics rius provinents dels Pirineus van depositar a la vall de l’Ebre (antigament un mar interior) grans ventalls al·luvials provinents de la meteorització dipositant sediments que van assolir un gruix de fins a 300-350 metres de potència. Els còdols transportats pels rius, coneguts aquí com a ‘bolos rigleros‘, són de grans dimensions en aquestes formacions, factor que assenyala que van recórrer poca distància des del punt d’origen fins al de sedimentació. Posteriorment, durant l’època Terciària (Eocè i Miocè), aquests sediments es van cimentar amb una matriu argilosa i calcària rogenca i es van convertir en una roca sedimentària.

Les capes de roques van ser elevades per una orogènia alpina encara activa que continuava elevant els Pirineus. Els plegament produïts durant l’aixecament van provocar fractures (diàclasis) que van ser determinants per a la formació final. Excessives fractures haurien provocat l’esfondrament dels dipòsits, mentre que poques fractures hauria provocat la formació de grans plataformes sedimentàries que no haurien permès la formació d’agulles. Finalment, la continua meteorització física provocada per l’aigua i la química per la dissolució del carbonat càlcic va acabar de modelar les formacions diferenciades que podem observar actualment.

Les de Riglos són les formacions més conegudes d’aquestes característiques. Però al llarg del Prepirineu aragonès també es poden observar altres de similars. Així, podem trobar fàcilment penya-segats de conglomerats amb el mateix origen geològic als veïns Mallos d’Agüero, a Vadiello (Guara), a Murillo de Gállego i al Salto del Roldán, a tocar de la capital.

Cada mallo té un nom propi, que o bé prové de cases tradicionals que hi havia a tocar, com les de Firé i Pisón, o bé de noms de persona relacionats amb el món de l’escalada.

Es distribueixen tradicionalment en tres grans grups:

1. ‘Mallos grandes’. Són els més espectaculars, estan situats just sobre el poble de Riglos i són els que assoleixen les verticalitats més altes.

• Firé 952 m. Situat més a llevant de tots, està coronat per diferents puntes que porten els noms d’alguns dels primers escaladors a pujar l’agulla.
• Pisón 932 m. L’esperó nord, amb 275 m, és el ‘mallo’ amb més verticalitat.
• El Puro: 740 m. Curiosa formació que arrenca a mitja alçada del Pisón.
• El Castilla/de los Castellanos. Fa referència a l’origen dels primers oberturistes.
• Bentuso 1.018 m. El més alt. Accessible sense gaires dificultats des del vessant nord.
• Volaos
• Cuchillo 892 m
• Frechín 911 m
• La Visera. Es diu que els 60 m de desplom total comptats des de la base és el més gran de l’estat. Molt utilitzat com a punt de salt base.
• Del Agua 944 m

2. ‘Mallos chicos’:

• Colorado 963 m. Pel color rogenc de la seva cara nord.
• Chichín 918 m. En record de José Enrique Herrera
• Herrera 951 m

3. ‘Os Fils’. El nom prové de l’aragonès, que com en català, significa ‘fils’. Fa referència a la clara estratificació en sentit horitzontal, en forma de fils o làmines, que formen les capes sedimentàries.

• Paredón de los Buitres. També anomenat Mallo Arcaz. Just davant del Mirador de los Buitres.
• Os Fils. Muntanya per on puja la VF Cubilillos os Fils (K2/K3)
• Peña Don Justo. Entre les seves parets hi ha un camí equipat (K1) utilitzat usualment com a camí de baixada de la via ferrada, però que paisatgísticament és tant o més interessant que el de la VF.

EL CANFRANERO

El primer ferrocarril de la península Ibèrica va unir les ciutats de Barcelona i de Mataró l’any 1848. Ràpidament, van anar sorgint idees i projectes a fi de connectar els estats espanyol i francès amb aquest modern mitjà de transport. No va ser fins a l’any 1864 quan s’inaugurava la primera connexió ferroviària entre ambdós estats, la que va unir Irún i Hendaia. La segona va ser la que va unir Portbou i Cervera de la Marenda l’any 1878. Totes dues connexions estan situades als dos extrems dels Pirineus, els punts geogràfics més fàcils de travessar.

El debat per connectar ambdós països creuant els Pirineus pel centre va ser sobre la taula des de ben aviat. Els governs d’ambdós estats van crear una Comissió mixta que durant diversos anys va estar valorant més d’una desena de possibles recorreguts per a un ferrocarril transpirinenc. Finalment, en el Conveni dels Ferrocarrils Transpirinencs signat a París el 1904, es va arribar a l’acord per a la construcció de només tres línies transfrontereres:

1. L’Occidental: Saragossa – Zuera – Canfranc – Auloron (En servei entre 1928-1970).
2. La Central: Lleida – La Pobla de Segur – Sent Gironç (Sense connexió internacional).
3. L’Oriental: Ripoll – Puigcerdà – Ax les Termes (Arriba a la Tor de Querol el 1927. Encara en servei).

L’any 1853 l’empresari i polític aragonès Juan Bruil ja va presentar un esbós sobre la idea travessar els Pirineus per Canfranc. Però qui és considerat com un dels primers promotors de la línia va ser Narcís Hereu i Matas (1837-1904), un metge gironí establert als Estats Units que va fer fortuna durant la Guerra Civil americana (1861-1865). De tornada va invertir tot el seu patrimoni en el projecte del tren a Canfranc, empresa que va gestionar des de les seves residències de París i Madrid. Finalment arruïnat, va tornar als EUA.

La construcció de la línia es va estendre des del 1882, any en què el rei Alfons XII va inaugurar les obres, fins al 1928, any en què el seu fill Alfons XIII va ser l’encarregat d’inaugurar finalment la línia. Té una longitud total de 218 km, és d’amplada ibèrica (1.668 mm) i mai ha estat electrificada. El tram entre Jaca i Canfranc és on la línia assoleix el màxim pendent, on les inclinacions arriben a assolir el 20 ‰.

El ferrocarril transfronterer de Canfranc va estar en funcionament entre els anys 1928 i 1970. Un accident al vessant francès va malmetre les infraestructures, i des de llavors, cap més tren ha travessat la frontera a través del túnel de Somport.

1853 – Juan Bruil, polític aragonès, presenta un primer projecte per unir Saragossa i Pau amb ferrocarril a través de Canfranc.
1861 – Arribada del ferrocarril a Saragossa (línia Barcelona-Lleida-Saragossa).
1864 (12 set.) – Arribada del ferrocarril a Osca.
1882 – Alfons XII inaugura les obres del ‘Canfranero’.
1893 – Inauguració del tram Osca-Jaca.
1915 (10 set.) – Es donen per acabades les obres del túnel de Somport (7.874 m).
1922 – Inauguració del tram Jaca-Canfranc.
1925 – Finalització obres de l’estació internacional de Canfranc
1928 (18 juliol) – Inauguració de l’estació de Canfranc per Alfons XIII i entrada en servei de la connexió internacional.
1929 (15 febr.) – Inauguració de la variant Zuera-Turuña. Estalvi de prop de 40 km.
1945-1949 – Tancament de fronteres i de la connexió internacional per evitar l’ingrés als maquis dels republicans exiliats.
1970 (27 març) – Accident ferroviari al Pont d’Estanguet (França). La línia queda clausurada.
2003 (7 maig) – l’AVE arriba a Saragossa.
2003 (23 des. ) – L’AVE arriba a Osca (Tardienta).
2021 (17 abr.) – Inauguració de la nova estació terminal d’Adif a Canfranc.

El túnel de Somport va ser l’obra clau per a la interconnexió de les línies d’ambdós vessants de la frontera. Es va construir entre els anys 1908-1915 i al seu interior hi ha el punt més elevat de tota la línia, una cota situada a 1.212 m. Té una longitud de 7.874 m i va ser el més llarg de l’estat fins al 2007 quan es va inaugurar el túnel de Guadarrama (28, 7 km). L’entrada espanyola se situa al poble de Canfranc, a 1.195 msnm, i la francesa, a 1.075 msnm a la colònia ferroviària de Les Forges d’Abel, creada a partir de la construcció de la línia i del túnel. De total de la seva longitud, 4.714 m són al costat espanyol i 3.160 al costat francès.

Un altre túnel, millor dit, conjunt de túnels d’interès és el que hi ha entre les estacions de Castiello de Jaca i Villanúa. Després de Castiello la línia empren un trajecte en forma de “S” helicoidal a fi de guanyar la màxima alçada possible sense comprometre la tracció. En direcció a Canfranc aquesta infraestructura està formada pel túnel 6 (822 m) i el túnel 7 (236 m). Després el tren creua l’impressionant viaducte de ‘San Juan’ un pont en corba de 357 m format per 28 arcs. Finalment, el túnel 8 tanca el cercle. El ‘Canfranero’ ha guanyat aproximadament 80 m de desnivell gràcies a aquest complicat conjunt d’obres d’enginyeria.

Com a curiositat final voldríem esmentar que les galeries buides del túnel acullen el Laboratori Subterrani de Canfranc , on aprofita les especials condicions d’aïllament per a desenvolupar diferents experiments relacionats amb la física de partícules. Entre d’altres, tenen en marxa els experiments NEXT de recerca de neutrins i l’ANAIS, que intenta esbrinar l’origen de la matèria fosca.

ESTACIÓ DE SORTIDA/ARRIBADA:

Caldearenas-Aquilué (Canfranero). L’estació, a tocar del poble, es va inaugurar el 1893 quan va entrar en funcionament el tram Osca-Jaca. Entre els anys 2013 i 2019 Renfe va deixar de donar servei a l’estació. En la represa, però, només hi té parada facultativa. Això implica el tren no s’hi atura si no avisem. Per tant, dalt del tren, hem de fer saber a l’interventor l’estació a la que volem baixar. Quan estiguem esperant un tren en una parada facultativa, haurem de fer un avís ben visible al conductor perquè pari i ens reculli. Als horaris de Renfe apareix una (F) per indicar aquest tipus d’estacions.

Durant el 2022 hi ha dues circulacions per sentit, un pel matí i un altre a la tarda.

Consulteu els horaris a la web de RENFE abans d’emprendre la ruta. Perquè tingueu una idea dels horaris, els caps de setmana, a principis de 2022 eren:

Saragossa-Osca-Caldearenas:
06:57 – 07:55 – 09:20
15:53 – 16:50 – 18:16

Caldearenas-Osca-Saragossa:
10:03 – 11:33 – 12:29
19:03 – 20:32 – 21:33

FOTOGRAFIES

BIBLIOGRAFIA

LLIBRES
  • El Canfranero. Adrián Baquero Gotor (AZAFT). Ed. Prames (llibre consultable i descarregable a ISSUU)
  • El Canfranc: Historia de un tren de leyenda. Los trenes del ferrocarril internacional desde sus orígenes hasta la actualidad. Alfonso Marco. Ed. Doce Robles
  • El Prepirineo aragonés : 40 itinerarios : Mallos de Riglos, Peña Oroel… / Miguel Martín Álvarez. Ed. El Senderista, cop. 2004
  • El reino de los Mallos. Paseos y excursiones por el Prepirineo Aragonés: Senderos balizados. Cruchaga Bermejo, Luís Javier. Ed. Prames, 2001
  • 100 Cimas. 100 Paisajes. Aragón comarca a comarca. Tapia, Chema. Ed. Prames
  • Desnivel: No. 411 (febrero 2021). Especial Riglos el Reino de los Mallos
  • Riglos: Una escuela con caràcter. GAME Magazine no. 21
BIBLIOGRAFIA WEB

TRENS

EL TEMPS

ALTRES

CARTOGRAFIA

RUTES RELACIONADES

Publicada a:

, , , , , , , , , , , , , , ,

Fes un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s