258. Canfranero. Circular des de La Peña passant per la Garoneta, la pardina de Casablanca i la Foz d’Escalete

ÍNDEX DE CONTINGUTS

  1. DADES TÈCNIQUES
  2. LA TRAVESSA
  3. MAPES
    1. TOPOGRÀFIC
    2. TRACK A WIKILOC
  4. DIFICULTAT
  5. ELS SENDERS
  6. ELS MALLOS DE RIGLOS
  7. EL CANFRANERO
  8. FOTOGRAFIES
  9. BIBLIOGRAFIA
    1. LLIBRES
    2. BIBLIOGRAFIA WEB
    3. CARTOGRAFIA
  10. RUTES RELACIONADES

DADES TÈCNIQUES

  • Estació de sortida/arribada: Sta. Maria i La Peña (Canfranero)
  • Distància/durada: 16,7 km / 4h30 (sense aturades)
  • Desnivell:  +/- 400 m
  • Dificultat: Moderada
  • Track a Wikiloc

LA TRAVESSA

Travessa circular amb inici i final a l’estació de Santa Maria y La Peña del Canfranero, un ferrocarril molt ‘muntanyer’ que uneix Saragossa i Canfranc passant per Osca. La ruta recorre la serra de Loarre, una muntanya del Prepirineu aragonès que s’estén entre la vall del riu Gállego i la serra de Gratal.

Santa Maria d’a Penya (aragonès) és un dels diferents nuclis de població que conformen el municipi d’As Penyas de Riglos, poblament aragonès famós pels seus Mallos. Tot i així, no és aquesta una caminada que visiti o recorri les famoses formacions de conglomerat, sinó que ressegueix el vessant nord-occidental de la serra de Loarre, la mateixa on es troben, però que no arribarem a observar-los durant el recorregut.

La travessa segueix en part el PR HU-96 de la xarxa de senders oficials d’Aragó, un sender que uneix l’estació de La Peña amb Loarre passant per l’ermita de Santa Marina. L’itinerari va bàsicament sobre pista, tret d’un interessant tram de corriol que segueix el PR evitant la ‘Foz de la Garoneta’. Un cop a la pardina de la Cabaneta no abandonarem en cap moment la pista, aspecte que ens pot arribar a provar avorriment o monotonia.

MAPES

TOPOGRÀFIC
Mapa topogràfic
TRACK A WIKILOC
Wikiloc

PUNTS D’INTERÈS

Si seguim la direcció de la ruta proposada, anirem trobant els següents punts d’interès:

– Estació de Santa Maria y La Peña. El conjunt està format per tres edificis de disseny similar a altres estacions de la línia, com la de Riglos. Hi ha un edifici de viatgers de dues plantes, la segona habitada, un altre edifici per als lavabos, i un tercer, en mal estat, de moll de càrrega. També hi ha un dipòsit elevat d’aigua.

– O Molin de Yeste. Important conjunt moliner situat a la dreta del camí, entre grans xops. L’edifici més important és el del molí pròpiament dit, de tres plantes, i que també és utilitzat com a habitatge.

– Garoneta Nueva. Petit nucli que manté a hores d’ara una casa habitada.

– Pont sobre el riu Gállego. Estret pont de pedra de la carretera a Rasal. Si mirem a l’esquerra (nord), veurem l’actual pont de ferro del ferrocarril i les pilastres d’un antic pont malmès per una riuada l’any 1942 i que va suposar la seva substitució al cap de pocs anys.

– Garoneta Vieja. Despoblat situat al terme municipal d’As Penyas de Riglos.

– Ermita St. Sebastián de la Garoneta. Petita ermita d’una sola nau, amb la entrada a la paret de llevant i a tocar del riu Garona.

– Pont de la Garoneta Vieja. Pont de pedra, d’un sol ull, situat a tocar de l’ermita. Supera el riu Garona, afluent del Gállego.

– Pardina de Casablanca. Cabana de pedra situada al mig d’una gran esplanada i utilitzada per pastors quan durant l’estiu conduïen els ramats a terres altes amb més pastura.

– Pardina de Pequera. Antiga explotació ramadera i agrícola construïda amb la tècnica de la maçoneria per a les parets. Bona part de les ‘pardines’ se situaven a tocar d’un curs d’aigua, en aquest cas del barranc de Forcallo.

– Pardina de Escalete. “A l’Aragó s’entenen per pardines els terrenys perfectament delimitats que en temps passats van correspondre a les superfícies assignades a pobles desapareguts i que es van annexionar com a propietat més als termes municipals actuals.” (Def. Gran Enciclopèdia Aragonesa). La d’Escalete està formada per un cos d’habitatge amb dos cossos més adossats que estaven dedicats als animals. Actualment està en ruïnes.

– Foz de Escalete. Una ‘foz’ és com es coneix una gorja a l’Aragó. La d’Escalete és profunda, excavada pel barranc de Forcallo, amb parets de calcària verticals. Un corriol equipat amb corda al sud del pont permet la baixada (perill, molt relliscós). La pista i el pont disminueixen l’interès paisatgístic de l’entorn.

– Tremuja. A mà dreta del camí trobarem una estructura de formigó abocada al vessant nord. Ofereix bones vistes de la plana i muntanyes veïnes. L’origen d’aquesta estructura no el tenim clar. La única informació que hem vist és un waypoint on afirma que és una (“tolva de carburo”). Així que podria tractar-se d’un dipòsit de ‘carbur?’ que funcionaria per gravetat, enviant el material més avall així que fos necessari.

– Pont de ferro. Caminem sobre un pont de ferro bastit inicialment per al Canfranero. La construcció del pantà va obligar a pujar el nivell de les vies per evitar la seva inundació i a fer un segon pont de ferro (1910-1912), que és el que podem veure al sud (dreta).

DIFICULTAT

La ruta no té cap dificultat i tret d’un tram de 1200 metres de pista sempre seguim alguna o altre senyal de sender.

Des de l’estació i fins al km 8,3 seguirem el PR HU-96 La Peña-Loarre, un sender homologat de fàcil seguiment gràcies a les indicacions de senyals de pintura blanca i groga i als senyals que trobarem a bona part de les cruïlles.

Prop de la pardina de Pequera ens unirem al (fletxes grogues), sender que no abandonarem durant 7,2 quilòmetres fins arribar de nou a La Peña.

ELS SENDERS

La travessa segueix el PR HU-98 Circular de Riglos en el seu tram de ponent, el que ressegueix el riu Gállego pel seu marge esquerre. Van seguir el sender complet a la Ruta ST253 Els Mallos pel PR HU-98.

ELS MALLOS DE RIGLOS

Els Mallos de Riglos són unes formacions geològiques en forma d’esveltes agulles que recorden a les montserratines, amb parets verticals que superen els 200 m d’altura i que atrauen excursionistes i escaladors d’arreu del món. Formen part de la serra de Loarre, una serralada que s’estén entre la vall del riu Gállego i la serra de Gratal, al Prepirineu d’Osca. El pic més elevat és el Puchilibro o Puisilibro (Puixilibro en aragonès), un cim que s’alça fins als 1.595 m d’altura sobre l’interessant castell romànic de Loarre.

La formació geològica dels mallos va seguir un procés similar a la que va portar a la creació de les agulles de Montserrat. Antics rius provinents dels Pirineus van depositar a la vall de l’Ebre (antigament un mar interior) grans ventalls al·luvials provinents de la meteorització dipositant sediments que van assolir un gruix de fins a 300-350 metres de potència. Els còdols transportats pels rius, coneguts aquí com a ‘bolos rigleros‘, són de grans dimensions en aquestes formacions, factor que assenyala que van recórrer poca distància des del punt d’origen fins al de sedimentació. Posteriorment, durant l’època Terciària (Eocè i Miocè), aquests sediments es van cimentar amb una matriu argilosa i calcària rogenca i es van convertir en una roca sedimentària.

Les capes de roques van ser elevades per una orogènia alpina encara activa que continuava elevant els Pirineus. Els plegament produïts durant l’aixecament van provocar fractures (diàclasis) que van ser determinants per a la formació final. Excessives fractures haurien provocat l’esfondrament dels dipòsits, mentre que poques fractures hauria provocat la formació de grans plataformes sedimentàries que no haurien permès la formació d’agulles. Finalment, la continua meteorització física provocada per l’aigua i la química per la dissolució del carbonat càlcic va acabar de modelar les formacions diferenciades que podem observar actualment.

Les de Riglos són les formacions més conegudes d’aquestes característiques. Però al llarg del Prepirineu aragonès també es poden observar altres de similars. Així, podem trobar fàcilment penya-segats de conglomerats amb el mateix origen geològic als veïns Mallos d’Agüero, a Vadiello (Guara), a Murillo de Gállego i al Salto del Roldán, a tocar de la capital.

Cada mallo té un nom propi, que o bé prové de cases tradicionals que hi havia a tocar, com les de Firé i Pisón, o bé de noms de persona relacionats amb el món de l’escalada.

Es distribueixen tradicionalment en tres grans grups:

1. ‘Mallos grandes’. Són els més espectaculars, estan situats just sobre el poble de Riglos i són els que assoleixen les verticalitats més altes.

• Firé 952 m. Situat més a llevant de tots, està coronat per diferents puntes que porten els noms d’alguns dels primers ascensionistes de l’agulla.
• Pisón 932 m. L’esperó nord, amb 275 m, és el ‘mallo’ amb més verticalitat.
• El Puro: 740 m. Curiosa formació que arrenca a mitja alçada del Pisón.
• El Castilla/de los Castellanos. Fa referència a l’origen dels primers oberturistes.
• Bentuso 1.018 m. El més alt. Accessible sense gaires dificultats des del vessant nord.
• Volaos
• Cuchillo 892 m
• Frechín 911 m
• La Visera. Es diu que els 60 m de desplom total comptats des de la base és el més gran de l’estat. Molt utilitzat com a punt de salt base.
• Del Agua 944 m

2. ‘Mallos chicos’:

• Colorado 963 m. Pel color rogenc de la seva cara nord.
• Chichín 918 m: En record de José Enrique Herrera
• Herrera 951 m

3. ‘Os Fils’. El nom prové de l’aragonès, que com en català, significa ‘fils’. Fa referència a la clara estratificació en sentit horitzontal, en forma de fils o làmines, que formen les capes sedimentàries.

• Paredón de los Buitres. També anomenat Mallo Arcaz. Just davant del Mirador de los Buitres.
• Os Fils. Muntanya per on puja la VF Cubilillos os Fils (K2/K3)
• Peña Don Justo. Entre les seves parets hi ha un camí equipat (K1) utilitzat usualment com a camí de baixada de la via ferrada, però que paisatgísticament és tant o més interessant que el de la VF.

EL CANFRANERO

El primer ferrocarril de la península Ibèrica va unir les ciutats de Barcelona i de Mataró l’any 1848. Ràpidament, van anar sorgint idees i projectes a fi de connectar els estats espanyol i francès amb aquest modern mitjà de transport. No va ser fins a l’any 1864 quan s’inaugurava la primera connexió ferroviària entre ambdós estats, la que va unir Irún i Hendaia. La segona va ser la que va unir Portbou i Cervera de la Marenda l’any 1878. Totes dues connexions estan situades als dos extrems dels Pirineus, els punts geogràfics més fàcils de travessar.

El debat per connectar ambdós països creuant els Pirineus pel centre va ser sobre la taula des de ben aviat. Els governs d’ambdós estats van crear una Comissió mixta que durant diversos anys va estar valorant més d’una desena de possibles recorreguts per a un ferrocarril transpirinenc. Finalment, en el Conveni dels Ferrocarrils Transpirinencs signat a París el 1904, es va arribar a l’acord per a la construcció de només tres línies transfrontereres:

1. L’Occidental: Saragossa – Zuera – Canfranc – Auloron (En servei entre 1928-1970).
2. La Central: Lleida – La Pobla de Segur – Sent Gironç (Sense connexió internacional).
3. L’Oriental: Ripoll – Puigcerdà – Ax les Termes (Arriba a la Tor de Querol el 1927. Encara en servei).

L’any 1853 l’empresari i polític aragonès Juan Bruil ja va presentar un esbós sobre la idea travessar els Pirineus per Canfranc. Però qui és considerat com un dels primers promotors de la línia va ser Narcís Hereu i Matas (1837-1904), un metge gironí establert als Estats Units que va fer fortuna durant la Guerra Civil americana (1861-1865). De tornada va invertir tot el seu patrimoni en el projecte del tren a Canfranc, empresa que va gestionar des de les seves residències de París i Madrid. Finalment arruïnat, va tornar als EUA.

La construcció de la línia es va estendre des del 1882, any en què el rei Alfons XII va inaugurar les obres, fins al 1928, any en què el seu fill Alfons XIII va ser l’encarregat d’inaugurar finalment la línia. Té una longitud total de 218 km, és d’amplada ibèrica (1.668 mm) i mai ha estat electrificada. El tram entre Jaca i Canfranc és on la línia assoleix el màxim pendent, on les inclinacions arriben a assolir el 20 ‰.

El ferrocarril transfronterer de Canfranc va estar en funcionament entre els anys 1928 i 1970. Un accident al vessant francès va malmetre les infraestructures, i des de llavors, cap més tren ha travessat la frontera a través del túnel de Somport.

1853 – Juan Bruil, polític aragonès, presenta un primer projecte per unir Saragossa i Pau amb ferrocarril a través de Canfranc.
1861 – Arribada del ferrocarril a Saragossa (línia Barcelona-Lleida-Saragossa).
1864 (12 set.) – Arribada del ferrocarril a Osca.
1882 – Alfons XII inaugura les obres del ‘Canfranero’.
1893 – Inauguració del tram Osca-Jaca.
1915 (10 set.) – Es donen per acabades les obres del túnel de Somport (7.874 m).
1922 – Inauguració del tram Jaca-Canfranc.
1925 – Finalització obres de l’estació internacional de Canfranc
1928 (18 juliol) – Inauguració de l’estació de Canfranc per Alfons XIII i entrada en servei de la connexió internacional.
1929 (15 febr.) – Inauguració de la variant Zuera-Turuña. Estalvi de prop de 40 km.
1945-1949 – Tancament de fronteres i de la connexió internacional per evitar l’ingrès als maquis dels republicans exiliats.
1970 (27 març) – Accident ferroviari al Pont d’Estanguet (França). La línia queda clausurada.
2003 (7 maig) – l’AVE arriba a Saragossa.
2003 (23 des. ) – L’AVE arriba a Osca (Tardienta).
2021 (17 abr.) – Inauguració de la nova estació terminal d’Adif a Canfranc.

El túnel de Somport va ser l’obra clau per a la interconnexió de les línies d’ambdós vessants de la frontera. Es va construir entre els anys 1908-1915 i al seu interior hi ha el punt més elevat de tota la línia, una cota situada a 1.212 m. Té una longitud de 7.874 m i va ser el més llarg de l’estat fins al 2007 quan es va inaugurar el túnel de Guadarrama (28, 7 km). L’entrada espanyola se situa al poble de Canfranc, a 1.195 msnm, i la francesa, a 1.075 msnm a la colònia ferroviària de Les Forges d’Abel, creada a partir de la construcció de la línia i del túnel. De total de la seva longitud, 4.714 m són al costat espanyol i 3.160 al costat francès.

Un altre túnel, millor dit, conjunt de túnels d’interès és el que hi ha entre les estacions de Castiello de Jaca i Villanúa. Després de Castiello la línia empren un trajecte en forma de “S” helicoidal a fi de guanyar la màxima alçada possible sense comprometre la tracció. En direcció a Canfranc aquesta infraestructura està formada pel túnel 6 (822 m) i el túnel 7 (236 m). Després el tren creua l’impressionant viaducte de ‘San Juan’ un pont en corba de 357 m format per 28 arcs. Finalment, el túnel 8 tanca el cercle. El ‘Canfranero’ ha guanyat aproximadament 80 m de desnivell gràcies a aquest complicat conjunt d’obres d’enginyeria.

Com a curiositat final voldríem esmentar que les galeries buides del túnel acullen el Laboratori Subterrani de Canfranc , on aprofita les especials condicions d’aïllament per a desenvolupar diferents experiments relacionats amb la física de partícules. Entre d’altres, tenen en marxa els experiments NEXT de recerca de neutrins i l’ANAIS, que intenta esbrinar l’origen de la matèria fosca.

ESTACIÓ DE SORTIDA/ARRIBADA:

Santa Maria i La Peña: (Canfranero): L’estació es va inaugurar l’1 de juny de 1893 quan va obrir el tram Osca-Jaca. La construcció de l’embassament de La Penya va implicar la seva reubicació l’any 1929. Està situada al nucli de població de La Peña, que pertany al municipi de d’As Penyas de Riglos.

A la cruïlla de la carretera a Jaca hi ha un bar (El Carmen) que sol obrir cada dia i on es pot fer menú.

Consulteu els horaris a la web de RENFE abans d’emprendre la ruta. Perquè tingueu una idea dels horaris, els caps de setmana, a principis de 2022 eren:

Saragossa-Osca-Riglos:
06:57 – 07:55 – 08:49
15:53 – 16:50 – 17:45

Riglos-Osca-Saragossa:
10:36 – 11:33 – 12:29
19:36 – 20:32 – 21:33

FOTOGRAFIES

BIBLIOGRAFIA

LLIBRES
  • El Canfranero. Adrián Baquero Gotor (AZAFT). Ed. Prames (llibre consultable i descarregable a ISSUU)
  • El Canfranc: Historia de un tren de leyenda. Los trenes del ferrocarril internacional desde sus orígenes hasta la actualidad. Alfonso Marco. Ed. Doce Robles
  • El Prepirineo aragonés : 40 itinerarios : Mallos de Riglos, Peña Oroel… / Miguel Martín Álvarez. Ed. El Senderista, cop. 2004
  • El reino de los Mallos. Paseos y excursiones por el Prepirineo Aragonés: Senderos balizados. Cruchaga Bermejo, Luís Javier. Ed. Prames, 2001
  • 100 Cimas. 100 Paisajes. Aragón comarca a comarca. Tapia, Chema. Ed. Prames
  • Escalada en los Mallos de Riglos. Guinda Polo, Felipe. Ed. Prames, 2018
  • Desnivel: No. 411 (febrero 2021). Especial Riglos el Reino de los Mallos
  • Riglos: Una escuela con caràcter. GAME Magazine no. 21
BIBLIOGRAFIA WEB

TRENS

EL TEMPS

CARTOGRAFIA

RUTES RELACIONADES

Publicada a:

, , , , , , , , , , , , , , ,

Fes un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s