253. Canfranero. Els Mallos de Riglos seguint el PR HU-98 Circular de Riglos

ÍNDEX DE CONTINGUTS

  1. DADES TÈCNIQUES
  2. LA TRAVESSA
  3. MAPES
    1. TOPOGRÀFIC
    2. TRACK A WIKILOC
  4. DIFICULTAT
  5. ELS SENDERS
  6. ELS MALLOS DE RIGLOS
  7. EL CANFRANERO
  8. FOTOGRAFIES
  9. BIBLIOGRAFIA
    1. LLIBRES
    2. BIBLIOGRAFIA WEB
    3. CARTOGRAFIA
  10. RUTES RELACIONADES

DADES TÈCNIQUES

  • Estació de sortida/arribada: Riglos (Canfranero)
  • Distància/durada: 17,4 km / 5h30 (sense aturades)
  • Desnivell:  +/- 750 m
  • Dificultat: Exigent
  • Track a Wikiloc

LA TRAVESSA

Ruta circular amb inici i final a Riglos que segueix íntegrament el PR HU-98, un sender de la xarxa de senders oficials d’Aragó. La caminada recorre la part més occidental de la serra de Loarre, una muntanya que s’estén entre la vall del riu Gálllego i la serra de Gratal, al Prepirineu d’Osca. El pic més elevat és el Puchilibro, cim que s’alça fins als 1.595 m sobre l’interessant castell de Loarre.

La sortida la fem des de l’estació de Riglos, un baixador de la línia de tren Osca-Canfranc, més coneguda com el Canfranero. L’estació està mig abandonada i situada a 15 minuts a peu del poble. Per arribar fins a Riglos cal seguir en tot moment el GR-1 per una pista cimentada en ascens que ens ofereix enormes panoràmiques dels mallos rere grans oliveres centenàries.

La ruta que us proposem és la Ruta 6, una de les nou rutes a peu que l’Ajuntament de Las Peñas de Riglos té publicades en un ‘Mapa turístic‘ penjat al seu web.

Aquest sender, tot i no sé el que més s’acosta als Mallos, s’hi apropa força i manté suficients al·licients com per a no deixar-nos indiferents. A més a més de poder gaudir a la part final del recorregut d’aquests colossos de pedra, la travessa creua de sud a nord l’interessant serra de Loarre fins a La Peña, un nucli de població que forma part del municipi d’As Penya de Riglos. El retorn es fa seguint un interessant camí encaixonat entre les vies del Canfranero, l’embassament de La Peña i el riu Gállego, que farà gaudir especialment a aquells a qui agradi caminar a tocar d’infraestructures ferroviàries.

Aquesta ruta té una variant igual d’interessant si la fem sortint des de l’estació de Santa Maria y La Peña. En aquest cas cal seguir durant 1,2 quilòmetres una pista que va paral·lela al nord de les vies fins a trobar la cruïlla del pont per a vehicles del ferrocarril. Per tornar a l’estació només caldrà seguir de nou aquesta pista, un antic traçat del Canfranero quan per la construcció del pantà es va haver de modificar el traçat de les vies del ferrocarril.

MAPES

TOPOGRÀFIC
Topogràfic
TRACK A WIKILOC
Wikiloc

PUNTS D’INTERÈS

D’acord amb el sentit de la proposta trobarem:

– Riglos: Riglos és un dels nuclis del municipi d’As Penyas de Riglos, una població de 217 km2 amb 250 habitants dispersos en diferents nuclis, entre els quals hi ha Santa Maria de la Peña (on es troba l’ajuntament), La Peña, Triste, Yeste, Salinas de Jaca o Rasal, entre d’altres.

– Collada del Firé: petit coll amb pal indicador de direccions on trobem el PR Hu-98, sender que comunica el llogarret de La Peña amb Riglos.

– Mirador Peña Rueba: La Peña Rueba 1.176 m és el cim més alt del darrer contrafort oriental de la serra de Santo Domingo, una serralada prepirinenca que s’estén al marge dret del riu Gállego. Multitud de vies d’escalada i dues VF recorren les seves grans parets.

– Pardina d’Escalete: “A l’Aragó s’entenen per pardines els terrenys perfectament delimitats que en temps passats van correspondre a les superfícies assignades a pobles desapareguts i que es van annexionar com a propietat més als termes municipals actuals.” (Gran Enciclopèdia Aragonesa)

La d’Escalete està formada per un cos de vivenda amb dos cossos més adossats que estaven dedicats als animals. Actualment està en ruïnes.

– Foz d’Escalete: una ‘foz’ és com es coneix una gorja a l’Aragó. La d’Escalete és profunda, excavada pel barranc de Forcallo, amb parets de calcària verticals. Un corriol equipat amb corda al sud del pont permet la baixada (compte, molt relliscós). La pista i el pont disminueixen l’interès paisatgístic de l’entorn.

– Tremuja: a mà esquerra del camí trobarem una estructura de formigó abocada al vessant nord. Ofereix bones vistes de la plana i muntanyes veïnes. L’origen d’aquesta estructura no el tenim clar. La única informació que hem vist és un punt de pas (waypoint) on afirma que és una (“tolva de carburo”). Així que podria tractar-se d’un dipòsit de ‘carbur?’ que funcionaria per gravetat, enviant el material més avall així que fos necessari.

– Presa de La Peña: embassament de 15 hm3 de capacitat que recull les aigües dels rius Gállego i Asabón. Es va inaugurar l’any 1913 i la seva construcció va suposar elevar la cota del ferrocarril entre el pantà i la muntanya. La presa és doble, de 41 m d’altura, i aprofita unes espectaculars formacions calcàries per a dividir les dues preses.

– Caseta ferroviària (“Casilla”): l’edificació és una més de les moltes que es trobaven antigament escampades al llarg de qualsevol línia ferroviària. Es tracta d’antigues vivendes dels treballadors que s’encarregaven del manteniment de les instal·lacions. La casa és dos nivells amb sostre a dues aigües i està situada al quilòmetre 49,2. Està en estat pèssim de conservació.

– Carcavilla: nucli de població del municipi d’As Penyas de Riglos, ara deshabitat, construït per als treballadors de la central hidroelèctrica homònima. L’aigua es prenia més amunt del pantà i baixava canalitzada durant 6,7 km. El conjunt compren diferents edificacions i un tub de descàrrega de 60 m de desnivell per on baixava l’aigua en direcció a la central.

– Caseta ferroviària 2 (Casilla): segona del recorregut. De mides més modestes que l’anterior i igual d’abandonada.

– Estació de Riglos: a l’estació trobarem una caseta ferroviària i un petit refugi on protegir-se de les inclemències meteorològiques.

DIFICULTAT

La ruta no té cap dificultat. Seguim en tot moment el PR HU-98 Circular de Riglos, un sender homologat de fàcil seguiment gràcies a les indicacions de senyals de pintura blanca i groga i als senyals verticals que trobarem a bona part de les cruïlles.

ELS SENDERS

La ruta segueix estrictament el PR HU-98 Circular de Riglos, un sender de petit recorregut homologat de de la FAM (Federació Aragonesa de Muntanya). Al seu web es pot consultar una petita descripció de la ruta que transcrivim.

L’explicació està en sentit invers al que proposem. Al nostre parer és més convenient fer al principi la part més complicada, la que travessa la serra de Loarre, i deixar per al final la més fàcil, la que ressegueix el riu Gállego.

“Recorregut circular, el punt de partida del qual és el poble de Riglos situat als peus dels impressionants Mallos del mateix nom.

Per començar la ruta cal travessar el poble fins arribar a l’última casa, al costat d’ella s’agafa una pista que a través de camps de conreu porta fins al barranc del Circ dels Mallos. Després de creuar-lo es pren un corriol que en descens porta fins a creuar la via del tren per sobre del túnel que aquest travessa, per continuar paral·lels als grans murs de la via, passar pel costat d’una font i arribar a una antiga casella ferroviària.

Es torna a creuar la via, aquesta vegada a nivell, i s’arriba a la Central Hidroelèctrica de Carcavilla. Al costat del tub d’aportacions d’aigua, s’arriba a una pista que al cap de poc passa a ser senda i que porta fins a la presa de La Peña, i al poble que hi dona nom. Se segueix paral·lels a l’embassament de La Peña i abans d’arribar al poble, es pren un trencall a la dreta, es torna a creuar la via del tren i per una forta pujada s’arriba a la boca d’entrada de la Foz d’Escalete. Després de travessar-la i gaudir de les belles vistes que ofereixen les seves parets i el barranc que la travessa, s’arriba a unes grans praderies que donen pas a la ruïnosa pardina d’Escalete i a la Font dels Desperdicis, situada sota un enorme pollancre.

Una mica més endavant, se segueix per un sender i algun tram de pista i pujant a mig vessant entre tossals, camps i boscos de carrasques i pins s’arriba fins a la Font de Forniello. Després de passar-la es troba una cruïlla de sendes i s’agafa la que en descens porta al Coll del Mallo Firé i a travessar el Circ dels Mallos. Aquest fort descens per pedregar, però amb les millors vistes de la ruta, ens porta fins al punt de partida, el poble de Riglos.” Font: FAM

ELS MALLOS DE RIGLOS

Els Mallos de Riglos són unes formacions geològiques en forma d’esveltes agulles que recorden a les montserratines, amb parets verticals que superen els 200 m d’altura i que atrauen excursionistes i escaladors d’arreu del món. Formen part de la serra de Loarre, una serralada que s’estén entre la vall del riu Gállego i la serra de Gratal, al Prepirineu d’Osca. El pic més elevat és el Puchilibro o Puisilibro (Puixilibro en aragonès), un cim que s’alça fins als 1.595 m d’altura sobre l’interessant castell romànic de Loarre.

La formació geològica dels mallos va seguir un procés similar a la que va portar a la creació de les agulles de Montserrat. Antics rius provinents dels Pirineus van depositar a la vall de l’Ebre (antigament un mar interior) grans ventalls al·luvials provinents de la meteorització dipositant sediments que van assolir un gruix de fins a 300-350 metres de potència. Els còdols transportats pels rius, coneguts aquí com a ‘bolos rigleros‘, són de grans dimensions en aquestes formacions, factor que assenyala que van recórrer poca distància des del punt d’origen fins al de sedimentació. Posteriorment, durant l’època Terciària (Eocè i Miocè), aquests sediments es van cimentar amb una matriu argilosa i calcària rogenca i es van convertir en una roca sedimentària.

Les capes de roques van ser elevades per una orogènia alpina encara activa que continuava elevant els Pirineus. Els plegament produïts durant l’aixecament van provocar fractures (diàclasis) que van ser determinants per a la formació final. Excessives fractures haurien provocat l’esfondrament dels dipòsits, mentre que poques fractures hauria provocat la formació de grans plataformes sedimentàries que no haurien permès la formació d’agulles. Finalment, la continua meteorització física provocada per l’aigua i la química per la dissolució del carbonat càlcic va acabar de modelar les formacions diferenciades que podem observar actualment.

Les de Riglos són les formacions més conegudes d’aquestes característiques. Però al llarg del Prepirineu aragonès també es poden observar altres de similars. Així, podem trobar fàcilment penya-segats de conglomerats amb el mateix origen geològic als veïns Mallos d’Agüero, a Vadiello (Guara), a Murillo de Gállego i al Salto del Roldán, a tocar de la capital.

Cada mallo té un nom propi, que o bé prové de cases tradicionals que hi havia a tocar, com les de Firé i Pisón, o bé de noms de persona relacionats amb el món de l’escalada.

Es distribueixen tradicionalment en tres grans grups:

1. ‘Mallos Grandes’: Són els més espectaculars, estan situats just sobre el poble de Riglos i són els que assoleixen les verticalitats més altes.

• Firé 952 m: situat més a llevant de tots, està coronat per diferents puntes que porten els noms d’alguns dels primers ascensionistes de l’agulla.
• Pisón 932 m: l’esperó nord, amb 275 m, és el ‘mallo’ amb més verticalitat.
• El Puro: 740 m: curiosa formació que arrenca a mitja alçada del Pisón.
• El Castilla/De los castellanos: fa referència a l’origen dels primers oberturistes.
• Bentuso 1.018 m: el més alt. Accessible sense gaires dificultats des del vessant nord.
• Volaos
• Cuchillo: 892 m
• Frechín 911 m
• La Visera: es diu que els 60 m de desplom total comptats des de la base és el més gran de l’estat. Molt utilitzat com a punt de salt base.
• Del Agua 944 m

2. ‘Mallos Chicos’:

• Colorado 963 m: pel color rogenc de la seva cara nord.
• Chichín 918 m: en record de José Enrique Herrera
• Herrera 951 m

3. ‘Os Fils’: el nom prové de l’aragonès, que com en català, significa ‘fils’. Fa referència a la clara estratificació en sentit horitzontal, en forma de fils o làmines, que formen les capes sedimentàries.

• Paredón de los Buitres: també anomenat Mallo Arcaz. Just davant del Mirador de los Buitres.
• Os Fils: muntanya per on puja la VF Cubilillos os Fils (K2/K3)
• Peña Don Justo: entre les seves parets hi ha un camí equipat (K1) utilitzat usualment com a camí de baixada de la via ferrada, però que paisatgísticament és tant o més interessant que el de la VF.

EL CANFRANERO

El primer ferrocarril de la península Ibèrica va unir les ciutats de Barcelona i de Mataró l’any 1848. Ràpidament, van anar sorgint idees i projectes a fi de connectar els estats espanyol i francès amb aquest modern mitjà de transport. No va ser fins a l’any 1864 quan s’inaugurava la primera connexió ferroviària entre ambdós estats, la que va unir Irún i Hendaia. La segona va ser la que va unir Portbou i Cervera de la Marenda l’any 1878. Totes dues connexions estan situades als dos extrems dels Pirineus, els punts geogràfics més fàcils de travessar.

El debat per connectar ambdós països creuant els Pirineus pel centre va ser sobre la taula des de ben aviat. Els governs d’ambdós estats van crear una Comissió mixta que durant diversos anys va estar valorant més d’una desena de possibles recorreguts per a un ferrocarril transpirinenc. Finalment, en el Conveni dels Ferrocarrils Transpirinencs signat a París el 1904, es va arribar a l’acord per a la construcció de només tres línies transfrontereres:

1. L’Occidental: Saragossa – Zuera – Canfranc – Auloron (En servei entre 1928-1970).
2. La Central: Lleida – La Pobla de Segur – Sent Gironç (Sense connexió internacional).
3. L’Oriental: Ripoll – Puigcerdà – Ax les Termes (Arriba a la Tor de Querol el 1927. Encara en servei).

L’any 1853 l’empresari i polític aragonès Juan Bruil ja va presentar un esbós sobre la idea travessar els Pirineus per Canfranc. Però qui és considerat com un dels primers promotors de la línia va ser Narcís Hereu i Matas (1837-1904), un metge gironí establert als Estats Units que va fer fortuna durant la Guerra Civil americana (1861-1865). De tornada va invertir tot el seu patrimoni en el projecte del tren a Canfranc, empresa que va gestionar des de les seves residències de París i Madrid. Finalment arruïnat, va tornar als EUA.

La construcció de la línia es va estendre des del 1882, any en què el rei Alfons XII va inaugurar les obres, fins al 1928, any en què el seu fill Alfons XIII va ser l’encarregat d’inaugurar finalment la línia. Té una longitud total de 218 km, és d’amplada ibèrica (1.668 mm) i mai ha estat electrificada. El tram entre Jaca i Canfranc és on la línia assoleix el màxim pendent, on les inclinacions arriben a assolir el 20 ‰.

El ferrocarril transfronterer de Canfranc va estar en funcionament entre els anys 1928 i 1970. Un accident al vessant francès va malmetre les infraestructures, i des de llavors, cap més tren ha travessat la frontera a través del túnel de Somport.

1853 – Juan Bruil, polític aragonès, presenta un primer projecte per unir Saragossa i Pau amb ferrocarril a través de Canfranc.
1861 – Arribada del ferrocarril a Saragossa (línia Barcelona-Lleida-Saragossa).
1864 (12 set.) – Arribada del ferrocarril a Osca.
1882 – Alfons XII inaugura les obres del ‘Canfranero’.
1893 – Inauguració del tram Osca-Jaca.
1915 (10 set.) – Es donen per acabades les obres del túnel de Somport (7.874 m).
1922 – Inauguració del tram Jaca-Canfranc.
1925 – Finalització obres de l’estació internacional de Canfranc
1928 (18 juliol) – Inauguració de l’estació de Canfranc per Alfons XIII i entrada en servei de la connexió internacional.
1929 (15 febr.) – Inauguració de la variant Zuera-Turuña. Estalvi de prop de 40 km.
1945-1949 – Tancament de fronteres i de la connexió internacional per evitar l’ingrès als maquis dels republicans exiliats.
1970 (27 març) – Accident ferroviari al Pont d’Estanguet (França). La línia queda clausurada.
2003 (7 maig) – l’AVE arriba a Saragossa.
2003 (23 des. ) – L’AVE arriba a Osca (Tardienta).
2021 (17 abr.) – Inauguració de la nova estació terminal d’Adif a Canfranc.

El túnel de Somport va ser l’obra clau per a la interconnexió de les línies d’ambdós vessants de la frontera. Es va construir entre els anys 1908-1915 i al seu interior hi ha el punt més elevat de tota la línia, una cota situada a 1.212 m. Té una longitud de 7.874 m i va ser el més llarg de l’estat fins al 2007 quan es va inaugurar el túnel de Guadarrama (28, 7 km). L’entrada espanyola se situa al poble de Canfranc, a 1.195 msnm, i la francesa, a 1.075 msnm a la colònia ferroviària de Les Forges d’Abel, creada a partir de la construcció de la línia i del túnel. De total de la seva longitud, 4.714 m són al costat espanyol i 3.160 al costat francès.

Un altre túnel, millor dit, conjunt de túnels d’interès és el que hi ha entre les estacions de Castiello de Jaca i Villanúa. Després de Castiello la línia empren un trajecte en forma de “S” helicoidal a fi de guanyar la màxima alçada possible sense comprometre la tracció. En direcció a Canfranc aquesta infraestructura està formada pel túnel 6 (822 m) i el túnel 7 (236 m). Després el tren creua l’impressionant viaducte de ‘San Juan’ un pont en corba de 357 m format per 28 arcs. Finalment, el túnel 8 tanca el cercle. El ‘Canfranero’ ha guanyat aproximadament 80 m de desnivell gràcies a aquest complicat conjunt d’obres d’enginyeria.

Com a curiositat final voldríem esmentar que les galeries buides del túnel acullen el Laboratori Subterrani de Canfranc , on aprofita les especials condicions d’aïllament per a desenvolupar diferents experiments relacionats amb la física de partícules. Entre d’altres, tenen en marxa els experiments NEXT de recerca de neutrins i l’ANAIS, que intenta esbrinar l’origen de la matèria fosca.

ESTACIÓ DE SORTIDA/ARRIBADA:

Riglos (Canfranero): Baixador apartat del nucli urbà i de parada facultativa. Això implica que el tren no s’hi atura si no avisem. Per tant, dalt del tren hem de fer saber a l’interventor l’estació a la que volem baixar. Quan estiguem esperant un tren en una parada facultativa, haurem de fer un avís ben visible al conductor perquè pari i ens reculli. Als horaris de Renfe apareix una (F) per indicar aquest tipus d’estacions.

A l’estació trobareu una caseta ferroviària i un petit refugi on protegir-se de les inclemències meteorològiques. Per anar al poble cal seguir la pista cimentada en pujada, una caminada que ens prendrà un quart d’hora seguint en tot moment el GR-1.

Cal no confondre les estacions de Riglos i Riglos-Concilio, aquesta segona un baixador on actualment els trens no s’hi aturen.

Consulteu els horaris a la web de RENFE abans d’emprendre la ruta. Perquè tingueu una idea dels horaris, els caps de setmana, a principis de 2022 eren:

Saragossa-Osca-Riglos:
06:57 – 07:55 – 08:49
15:53 – 16:50 – 17:45

Riglos-Osca-Saragossa:
10:36 – 11:33 – 12:29
19:36 – 20:32 – 21:33

FOTOGRAFIES

BIBLIOGRAFIA

LLIBRES
  • El Canfranero. Adrián Baquero Gotor (AZAFT). Ed. Prames (llibre consultable i descarregable a ISSUU)
  • El Canfranc: Historia de un tren de leyenda. Los trenes del ferrocarril internacional desde sus orígenes hasta la actualidad. Alfonso Marco. Ed. Doce Robles
  • El Prepirineo aragonés : 40 itinerarios : Mallos de Riglos, Peña Oroel… / Miguel Martín Álvarez. Ed. El Senderista, cop. 2004
  • El reino de los Mallos. Paseos y excursiones por el Prepirineo Aragonés: Senderos balizados. Cruchaga Bermejo, Luís Javier. Ed. Prames, 2001
  • 100 Cimas. 100 Paisajes. Aragón comarca a comarca. Tapia, Chema. Ed. Prames
  • Escalada en los Mallos de Riglos. Guinda Polo, Felipe. Ed. Prames, 2018
  • Desnivel: No. 411 (febrero 2021). Especial Riglos el Reino de los Mallos
  • Riglos: Una escuela con caràcter. GAME Magazine no. 21
BIBLIOGRAFIA WEB

TRENS

EL TEMPS

CARTOGRAFIA

RUTES RELACIONADES

Publicada a:

, , , , , , , , , , , , , , ,

2 thoughts on “253. Canfranero. Els Mallos de Riglos seguint el PR HU-98 Circular de Riglos

Fes un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s