268. Canfranero. D’Anzánigo a Caldearenas seguint el PR HU-65 i la Senda d’Izarbe

ÍNDEX DE CONTINGUTS

DADES TÈCNIQUES

Estació de sortida: Anzánigo (Canfranero)
Estació d’arribada: Caldearenas-Aquilué (Canfranero)
Distància/durada: 18,9 km / 4h30 (sense aturades)
Desnivell: +440 m /- 390 m
Dificultat: Moderada
Track a Wikiloc

LA TRAVESSA

Travessa que uneix les estacions d’Anzánigo i Caldearenas-Aquilué seguint el riu Gállego en tot moment darrere el PR HU-65 Ruta Caldearenas-Izarbe, un sender de petit recorregut de nova senyalització. Quan el van realitzar encara vam trobar pals de seguiment metàl·lics a col·locar i no estava encara ressenyada al web de ‘Senderos FAM’ de la Federació Aragonesa de Muntanya. Sí que vam trobar un plafó informatiu de tota la ruta al pont d’Anzánigo. Quan el feu, el més probable és que la senyalització estigui completada.

La sortida la fem des d’Anzánigo, una població de la comarca de l’Alt Gállego de només 29 hab. (2019) que l’any 1972 va perdre bona part dels nuclis de població que ara pertanyen a Caldearenas, així com Centenero, ara depenent del municipi d’As Penyas de Riglos.

El final de la ruta és a Caldearenas, un municipi de 220 habitants dispersos en diferents nuclis de població. Un d’aquests és Aquilué, un nucli de només 20 hab. situat a 2,5 km de Caldearenas i que dona nom a l’estació.

Els dos municipis pertanyen a la mateixa comarca, però també a la no oficial de la ‘Galliguera‘, una demarcació que engloba els pobles de la conca mitja del riu Gállego compresos entre Caldearenas i fins una mica més al sud d’Ayerbe, ciutat que fa de capital d’aquest territori històric.

Així mateix, a ambdós municipis els agermana el riu però també la línia del Canfranero, un ferrocarril que connecta les ciutats de Saragossa i Osca amb Canfranc, el darrer municipi aragonès abans que la línia s’endinsi en el túnel de Somport i surti vuit quilòmetres després a l’estat veí.

El PR HU-65 pren com a base del seu recorregut dues vies pecuàries, la ‘Carretera Calzada‘ entre Anzánigo i la collada d’Estaún, i la d’Aquilué, via pecuària que va entre l’esmentada collada i fins al mateix poble de Caldearenas. El sender comença (o acaba, segons la direcció que triem) a l’ermita d’Izarbe, un tram de sender que uneix l’ermita i Anzánigo i que no seguirem.

Des del punt de vista d’interès excursionista la travessa la podem dividir en tres parts. Dues de força interessants, les situades a l’inici i al final, i una altra, la central, més monòtona, durant la qual caminarem bona estona entre interessants boscos però sense poder gaudir de panoràmiques del riu o de les muntanyes que sabem que hi son, però que escassament discernim rere les branques.

El final, amb la Senda d’Izarbe, ens farà oblidar qualsevol ensopiment per acabar molt distrets gràcies a la intervenció artística realitzada a l’arboreda.

MAPES

TOPOGRÀFIC

TRACK A WIKILOC

PUNTS D’INTERÈS

D’acord amb el sentit de la ruta, trobarem els elements d’interès següents:

– Anzánigo. Municipi de 29 hab. (2019) pertanyent a la comarca de l’Alt Gállego. El poble està envoltat de muntanyes a la part més encaixonada del riu Gállego i prop del barranc de Bernués. El nucli és petit, però mereix la visita.

– Mirador del Gállego. Uns metres a l’esquerra sota el camí, sobresurten unes grans roques des de les quals es té la millor, i gairebé única, panoràmica del riu. No us la perdeu!

– Ruïnes casa. Un antic mas més en ruïnes dels que sovintegen per aquestes terres. La vegetació envoltant les parets i els carreus sempre ofereixen una bona raó per a fotografiar-les.

– Caseta ferroviària. Cal allunyar-se 70 m del sender seguint el camí a Rasal (indicador de fusta) a fi d’anar a visitar una antiga caseta ferroviària situada sobre les vies del tren. Aquest tipus d’habitatges eren ocupades per treballadors ferroviaris que tenien cura de certs trams de vies. Podien viure ells i fins i tot amb la família.

– Ponts ferrocarril. Durant el tram que caminem entre les vies del tren i el riu passarem a tocar de la base d’un parell de ponts de pedra de la línia ferroviària.

– Mas d’Estaún. Apartada 420 m del sender, opcionalment podem visitar les ruïnes del mas d’Estaún.

– Collada i refugi d’Estaún. El sender s’enfila fins la collada per iniciar la baixada tot seguit. Dalt, vistes, poques, al sud de les serres de Loarre i Rasal. Al coll també hi ha un refugi lliure de fusta molt precari. No recomanable.

– Conjunt artístic Senda de Izarbe. Durant la part final del recorregut trobarem diferents intervencions artístiques sobre el terreny. Figures ‘picassianes’ en fusta, roques pintades de colors que ressalten les seves formes, trencadissos formant figures d’animals, etc. Forma part de la coneguda ‘Senda de Izarbe’ i és una intervenció de Maribel Rey Allué, artista aragonesa que forma part del moviment MAR (‘Mujeres Artistas Rurales’). Per visitar algunes intervencions cal apartar-se pocs metres del sender estricte, però paga la pena.

– Molí ‘La Dolores’. Antic molí fariner reconvertit en museu. Va funcionar des de l’any de la seva creació el 1925 fins al 1968. En conserva tota la maquinària original. Les visites es fan amb reserva prèvia.

– Església de Sant Vicenç (s. XVIII). Església parroquial situada a pocs metres de l’estació. És d’una sola nau i tancat amb un absis pla.

– Estació de ‘Caldearenas-Aquilué’. Es va inaugurar, com l’anterior, l’1 de junt de 1893 quan va entrar en funcionament el tram Osca-Jaca. El municipi està dispers en diferents nuclis de població que en total sumaven poc més de 200 habitants l’any 2021.

Davant mateix de l’estació hi ha diferents plafons sobre rutes a realitzar des d’aquí, tant en btt com a peu.

DIFICULTAT

En general és un ruta fàcil. Segueix en tot moment un sender de petit recorregut amb indicadors verticals i pals de seguiment amb els senyals blancs i grocs característics de tot PR en tot el recorregut i que faciliten el seguiment segur de la ruta.

Cal estar atens en alguna cruïlla on quan la vam fer, no estava ben senyalitzada.

Entre el cim del Malacasto i Centenero la ruta està senyalitzada, així com entre aquesta localitat i Anzánigo. En aquest aquest segon cas, hi ha escadusseres marques grogues. Tot i que costen de veure, el corriol és fàcil de seguir i agradable.

EL CANFRANERO

El primer ferrocarril de la península Ibèrica va unir les ciutats de Barcelona i de Mataró l’any 1848. Ràpidament, van anar sorgint idees i projectes a fi de connectar els estats espanyol i francès amb aquest modern mitjà de transport. No va ser fins a l’any 1864 quan s’inaugurava la primera connexió ferroviària entre ambdós estats, la que va unir Irún i Hendaia. La segona va ser la que va unir Portbou i Cervera de la Marenda l’any 1878. Totes dues connexions estan situades als dos extrems dels Pirineus, els punts geogràfics més fàcils de travessar.

El debat per connectar ambdós països creuant els Pirineus pel centre va ser sobre la taula des de ben aviat. Els governs d’ambdós estats van crear una Comissió mixta que durant diversos anys va estar valorant més d’una desena de possibles recorreguts per a un ferrocarril transpirinenc. Finalment, en el Conveni dels Ferrocarrils Transpirinencs signat a París el 1904, es va arribar a l’acord per a la construcció de només tres línies transfrontereres:

1. L’Occidental: Saragossa – Zuera – Canfranc – Auloron (En servei entre 1928-1970).
2. La Central: Lleida – La Pobla de Segur – Sent Gironç (Sense connexió internacional).
3. L’Oriental: Ripoll – Puigcerdà – Ax les Termes (Arriba a la Tor de Querol el 1927. Encara en servei).

L’any 1853 l’empresari i polític aragonès Juan Bruil ja va presentar un esbós sobre la idea travessar els Pirineus per Canfranc. Però qui és considerat com un dels primers promotors de la línia va ser Narcís Hereu i Matas (1837-1904), un metge gironí establert als Estats Units que va fer fortuna durant la Guerra Civil americana (1861-1865). De tornada va invertir tot el seu patrimoni en el projecte del tren a Canfranc, empresa que va gestionar des de les seves residències de París i Madrid. Finalment arruïnat, va tornar als EUA.

La construcció de la línia es va estendre des del 1882, any en què el rei Alfons XII va inaugurar les obres, fins al 1928, any en què el seu fill Alfons XIII va ser l’encarregat d’inaugurar finalment la línia. Té una longitud total de 218 km, és d’amplada ibèrica (1.668 mm) i mai ha estat electrificada. El tram entre Jaca i Canfranc és on la línia assoleix el màxim pendent, on les inclinacions arriben a assolir el 20 ‰.

El ferrocarril transfronterer de Canfranc va estar en funcionament entre els anys 1928 i 1970. Un accident al vessant francès va malmetre les infraestructures, i des de llavors, cap més tren ha travessat la frontera a través del túnel de Somport.

1853 – Juan Bruil, polític aragonès, presenta un primer projecte per unir Saragossa i Pau amb ferrocarril a través de Canfranc.
1861 – Arribada del ferrocarril a Saragossa (línia Barcelona-Lleida-Saragossa).
1864 (12 set.) – Arribada del ferrocarril a Osca.
1882 – Alfons XII inaugura les obres del ‘Canfranero’.
1893 – Inauguració del tram Osca-Jaca.
1915 (10 set.) – Es donen per acabades les obres del túnel de Somport (7.874 m).
1922 – Inauguració del tram Jaca-Canfranc.
1925 – Finalització obres de l’estació internacional de Canfranc
1928 (18 juliol) – Inauguració de l’estació de Canfranc per Alfons XIII i entrada en servei de la connexió internacional.
1929 (15 febr.) – Inauguració de la variant Zuera-Turuña. Estalvi de prop de 40 km.
1945-1949 – Tancament de fronteres i de la connexió internacional per evitar l’ingrés als maquis dels republicans exiliats.
1970 (27 març) – Accident ferroviari al Pont d’Estanguet (França). La línia queda clausurada.
2003 (7 maig) – l’AVE arriba a Saragossa.
2003 (23 des. ) – L’AVE arriba a Osca (Tardienta).
2021 (17 abr.) – Inauguració de la nova estació terminal d’Adif a Canfranc.

El túnel de Somport va ser l’obra clau per a la interconnexió de les línies d’ambdós vessants de la frontera. Es va construir entre els anys 1908-1915 i al seu interior hi ha el punt més elevat de tota la línia, una cota situada a 1.212 m. Té una longitud de 7.874 m i va ser el més llarg de l’estat fins al 2007 quan es va inaugurar el túnel de Guadarrama (28, 7 km). L’entrada espanyola se situa al poble de Canfranc, a 1.195 msnm, i la francesa, a 1.075 msnm a la colònia ferroviària de Les Forges d’Abel, creada a partir de la construcció de la línia i del túnel. De total de la seva longitud, 4.714 m són al costat espanyol i 3.160 al costat francès.

Un altre túnel, millor dit, conjunt de túnels d’interès és el que hi ha entre les estacions de Castiello de Jaca i Villanúa. Després de Castiello la línia empren un trajecte en forma de “S” helicoidal a fi de guanyar la màxima alçada possible sense comprometre la tracció. En direcció a Canfranc aquesta infraestructura està formada pel túnel 6 (822 m) i el túnel 7 (236 m). Després el tren creua l’impressionant viaducte de ‘San Juan’ un pont en corba de 357 m format per 28 arcs. Finalment, el túnel 8 tanca el cercle. El ‘Canfranero’ ha guanyat aproximadament 80 m de desnivell gràcies a aquest complicat conjunt d’obres d’enginyeria.

Com a curiositat final voldríem esmentar que les galeries buides del túnel acullen el Laboratori Subterrani de Canfranc , on aprofita les especials condicions d’aïllament per a desenvolupar diferents experiments relacionats amb la física de partícules. Entre d’altres, tenen en marxa els experiments NEXT de recerca de neutrins i l’ANAIS, que intenta esbrinar l’origen de la matèria fosca.

ESTACIÓ DE SORTIDA:

Anzánigo (Canfranero). L’estació, a tocar del poble, es va inaugurar el 1893 quan va entrar en funcionament el tram Osca-Jaca. Entre els anys 2013 i 2019 Renfe va deixar de donar servei a l’estació. A la represa, però, és només una parada facultativa. Això implica el tren no s’hi atura si no avisem. Si som dalt del tren, hem de fer saber a l’interventor l’estació a la que volem baixar. Quan estiguem esperant un tren en una parada facultativa, haurem de fer un avís ben visible al conductor perquè pari i ens reculli. Als horaris de Renfe apareix una (F) per indicar aquest tipus d’estacions.

ESTACIÓ D’ARRIBADA:

Caldearenas-Aquilué (Canfranero). L’estació, a tocar del poble, es va inaugurar el 1893 quan va entrar en funcionament el tram Osca-Jaca. Entre els anys 2013 i 2019 Renfe va deixar de donar servei a l’estació. A la represa, però, és només una parada facultativa. Això implica el tren no s’hi atura si no avisem. Si som dalt del tren, hem de fer saber a l’interventor l’estació a la que volem baixar. Quan estiguem esperant un tren en una parada facultativa, haurem de fer un avís ben visible al conductor perquè pari i ens reculli. Als horaris de Renfe apareix una (F) per indicar aquest tipus d’estacions.

Consulteu els horaris a la web de RENFE abans d’emprendre la ruta. Perquè tingueu una idea dels horaris, els caps de setmana, a principis de 2022 eren:

Saragossa-Osca-Anzánigo:
06:57 – 07:55 – 09:06
15:53 – 16:50 – 18:02

Anzánigo-Osca-Saragossa:
10:03 – 11:33 – 12:29
19:03 – 20:32 – 21:33

FOTOGRAFIES

BIBLIOGRAFIA

LLIBRES

El Canfranero. Adrián Baquero Gotor (AZAFT). Ed. Prames (llibre consultable i descarregable a ISSUU)
El Canfranc: Historia de un tren de leyenda. Los trenes del ferrocarril internacional desde sus orígenes hasta la actualidad. Alfonso Marco. Ed. Doce Robles
El Prepirineo aragonés : 40 itinerarios : Mallos de Riglos, Peña Oroel… / Miguel Martín Álvarez. Ed. El Senderista, cop. 2004
El reino de los Mallos. Paseos y excursiones por el Prepirineo Aragonés: Senderos balizados. Cruchaga Bermejo, Luís Javier. Ed. Prames, 2001
100 Cimas. 100 Paisajes. Aragón comarca a comarca. Tapia, Chema. Ed. Prames
Escalada en los Mallos de Riglos. Guinda Polo, Felipe. Ed. Prames, 2018
Desnivel: No. 411 (febrero 2021). Especial Riglos el Reino de los Mallos
Riglos: Una escuela con caràcter. GAME Magazine no. 21