254. Canfranero. Camino del Solano, VF Cubilillo os Fils i Mallos Bentuso, La Visera i Agua des de l’estació de Riglos

DADES TÈCNIQUES

  • Estació de sortida/arribada: Riglos (Canfranero)
  • Distància/durada: 16 km / 6h (sense aturades)
  • Desnivell:  +/- 1.380 m
  • Dificultat: Molt exigent
  • Track a Wikiloc

LA TRAVESSA

Espectacular ruta circular, de les que creen afició, que ens portarà no només a envoltar les belles formacions rocalloses dels Mallos de Riglos sinó també a pujar fins al cim d’algunes de les seves agulles i a fer la VF Cubilillo Os Fils, una via ferrada que puja directament al Mirador de los Buitres.

L’itinerari base que seguirem per a fer la travessa és la Ruta 2 ‘Camino del Solano’, una de les nou rutes a peu que l’Ajuntament de Las Peñas de Riglos té publicades en un Mapa turístic penjat al seu web. El més conegut de tots els circuits descrits és el clàssic ‘Camino del Cielo’, una ruta curta de 5,2 km que envolta les principals formacions i amb la que compartirem la part més interessant de la caminada.

La sortida la fem des de l’estació de Riglos, un baixador de la línia de tren que uneix Saragossa, Osca i Canfranc, més coneguda com el Canfranero. L’estació està mig abandonada i situada a 15 minuts a peu del poble. Per arribar-hi cal seguir en tot moment el GR-1 per una pista cimentada en ascens que ens ofereix enormes panoràmiques dels Mallos rere grans oliveres centenàries.

Un cop a Riglos el recorregut és circular i podem seguir el sentit que preferim. Us recomanem anar en sentit antihorari per gaudir de millors panoràmiques a mesura que ens anem acostant al Mallos. En aquest sentit fem de seguida la VF, amb el que podrem controlar millor el temps de ruta si ens hem allargat en la seva realització.

MAPES

TOPOGRÀFIC
Mapa topogràfic
TRACK A WIKILOC
Wikiloc

PUNTS D’INTERÈS

D’acord amb el sentit de la nostra proposta els punts d’interès que anirem trobant son:

– Riglos: Riglos és un dels nuclis del municipi d’As Penyas de Riglos, una població de 217 km2 amb 250 habitants dispersos en diferents nuclis, entre els quals hi ha Santa Maria de la Peña (on es troba l’ajuntament), La Peña, Triste, Yeste, Salinas de Jaca o Rasal, entre d’altres.

– Ermita de Santa Cruz: cal deixar el camí 100 m al sud per visitar les ruïnes d’aquesta ermita de planta única i rectangular, possiblement del s. XIII o XIV.

– Mirador de los Buitres: mirador amb caseta d’observació d’aus situada al capdamunt de la muntanya Os Fils (1.045 m). Els vessants nord, oest i sud estan envoltats de penya-segats, punt per on puja la VF. El vessant oriental és suau i accessible fins i tot amb vehicle per una pista de terra. Dalt hi ha una caseta d’observació d’aus. És accessible per a vehicles a través d’una pista que ve de Sarsamarcuello.

– Fuen Os Clérigos: font situada sota els penya-segats de la cara nord de la muntanya d’Os Fils (Mirador de los Buitres). No espereu trobar-hi cap broll. Per contra, l’indret, situat just a peu de cingle, a l’estiu és un oasis de frescor.

– Collado de Sant Román: important cruïlla de camins i únic punt del recorregut des d’on es tenen vistes als Pirineus. Des d’aquí es pot arribar al Mirador de los Buitres i al castell de Marcello per una pista (sender) que segueix el GR-95.

– Mirador Mallo Arcaz: No és un mirador a l’ús que estigui preparat com a tal, tampoc indicat, però des del fil del cingle es tenen bones vistes dels ‘Mallos Chicos’.

– Roca Foradada: forat a la roca no gaire visible si fem la ruta en sentit antihorari, atès que ens quedarà a l’esquena i uns metres per sobre del camí.

– Mirador ‘Mallo Colorado’: un dels principals miradors de la zona amb vistes extenses cap a la ‘Plana de Uesca’ entre el Mallo Colorado i el Bentuso.

– Mallos Bentuso, Del Agua i La Visera: El Bentuso, de 1.018 m, és el més alt dels considerats ‘Mallos Grandes’. Està connectat amb La Visera per un corriol que segueix el llom del mallo fins al peu del precipici (perill). Anomenat així per l’extraplom de la seva paret sud. Per anar al Mallo del Agua sí que tenim sensació de trepitjar un cim nou. Queda una mica enclotat, sense grans panoràmiques, però sí de La Visera.

– Mirador de Bentuso: impressionant mirador penjat amb vistes al Mallo Firé i Bentuso. Als nostres peus es pot veure el corriol d’ascens a la collada del Firé.

– Collada del Firé: petit coll amb pal indicador de direccions. Aquí deixem el PR HU-98 que hem seguit des de Riglos per tombar a la dreta. Recte es va cap a La Peña.

DIFICULTAT

Si exceptuem la VF i la pujada als Mallos, la resta de la ruta no té cap dificultat. El tram que seguim la ‘Ruta del Solano’ es va sempre pistes i corriols sense complicacions. Això sí, aneu en compte quan us acosteu als miradors, que n’hi ha més d’un que té bon estimbat sota els vostres peus.

L’ascens als Mallos no té dificultat tècnica però té trams aeris i exposats. Per a la VF Cubilillo Os Fils cal dur material específic per a via ferrada, és a dir, arnés, casc i bagues d’ancoratge. Està classificada de nivell K2, fàcil però amb dos trams verticals que se superen bé gràcies al bon equipament. La baixada de la VF la fem per un camí equipat (K1) quasi més interessant que la pròpia VF.

– VF Cubilillo Os Fils (K2). Via ferrada que puja de forma directa fins al Mirador de los Buitres. Recorda l’arribada al cim de Sant Jeroni de la desmantellada VF Teresina de Montserrat. La via és curta si es té en compte les grans parets que envolten el Mirador. Desaprofita el potencial de la zona, tot i que la raó podria ser perquè s’ha hagut de buscar un recorregut que no molestés les nidificacions dels voltors. Aquestes enormes aus passaran volant a tocar vostre mentre esteu penjats de la via. Amb una mica de sort escoltareu el brunzit que fan les seves ales planejant a tocar vostre.

La ferrada està molt ben instal·lada amb grapes, barres i cable de vida. No té cap desplom, ni ràpels.

Podeu veure una magnífica ressenya al web de Roc Jumper.

– Baixada pel Camí Equipat Peña Don Justo (K1). Un cop al Mirador de los Buitres no us traieu l’equipament atès que encara us serà útil a la baixada. El descens és tant o més interessant que la pujada. Baixarem entre un sublim paisatge entre agulles seguint un camí equipat, fàcil, però a estones aeri. Durant el descens pronunciat del corriol trobarem diverses cordes que faciliten la baixada per agafar-se, no hi ha ràpels ni res semblant. El més característic és un petit pont tibetà sobre una cadena d’un parell de metres de longitud. Més avall, una escala de ferro encaixonada entre blocs de pedra finalitza la part equipada.

– Ascens als Mallos Bentuso, La Visera i del Agua. L’accés a aquests tres cims dels mallos no té cap dificultat tècnica. Se segueixen sempre corriols fitats amb pedres. Això sí, té trams aeris i/o exposats que no s’han d’emprendre amb el terreny lliscós o per persones amb vertigen. Només hi ha un o dos punts on potser cal ajudar-se de la mà, però mai complicat. Seguir les fites de pedra i no sortir del camí. Les panoràmiques que hi ha des dels cims, especialment des de la Visera des d’on tenim vistes del poble de Riglos literalment sota els nostres peus, són impagables.

ELS SENDERS

Caminarem dos trams seguint un sender homologat.

  1. Entre Riglos i la collada de Sant Román seguirem el GR-1. Només ens en desviarem durant la pujada de la VF Cubilillo os Fils.
  2. Entre la collada del Firé i Riglos seguirem el PR HU-98 Circular de Riglos.

La resta són camins locals senyalitzats només amb indicadors de fusta en algunes cruïlles.

ELS MALLOS DE RIGLOS

Els Mallos de Riglos són unes formacions geològiques en forma d’esveltes agulles que recorden a les montserratines, amb parets verticals que superen els 200 m d’altura i que atrauen excursionistes i escaladors d’arreu del món. Formen part de la serra de Loarre, una serralada que s’estén entre la vall del riu Gállego i la serra de Gratal, al Prepirineu d’Osca. El pic més elevat és el Puchilibro o Puisilibro (Puixilibro en aragonès), un cim que s’alça fins als 1.595 m d’altura sobre l’interessant castell romànic de Loarre.

La formació geològica dels mallos va seguir un procés similar a la que va portar a la creació de les agulles de Montserrat. Antics rius provinents dels Pirineus van depositar a la vall de l’Ebre (antigament un mar interior) grans ventalls al·luvials provinents de la meteorització dipositant sediments que van assolir un gruix de fins a 300-350 metres de potència. Els còdols transportats pels rius, coneguts aquí com a ‘bolos rigleros‘, són de grans dimensions en aquestes formacions, factor que assenyala que van recórrer poca distància des del punt d’origen fins al de sedimentació. Posteriorment, durant l’època Terciària (Eocè i Miocè), aquests sediments es van cimentar amb una matriu argilosa i calcària rogenca i es van convertir en una roca sedimentària.

Les capes de roques van ser elevades per una orogènia alpina encara activa que continuava elevant els Pirineus. Els plegament produïts durant l’aixecament van provocar fractures (diàclasis) que van ser determinants per a la formació final. Excessives fractures haurien provocat l’esfondrament dels dipòsits, mentre que poques fractures hauria provocat la formació de grans plataformes sedimentàries que no haurien permès la formació d’agulles. Finalment, la continua meteorització física provocada per l’aigua i la química per la dissolució del carbonat càlcic va acabar de modelar les formacions diferenciades que podem observar actualment.

Les de Riglos són les formacions més conegudes d’aquestes característiques. Però al llarg del Prepirineu aragonès també es poden observar altres de similars. Així, podem trobar fàcilment penya-segats de conglomerats amb el mateix origen geològic als veïns Mallos d’Agüero, a Vadiello (Guara), a Murillo de Gállego i al Salto del Roldán, a tocar de la capital.

Cada mallo té un nom propi, que o bé prové de cases tradicionals que hi havia a tocar, com les de Firé i Pisón, o bé de noms de persona relacionats amb el món de l’escalada.

Es distribueixen tradicionalment en tres grans grups:

1. ‘Mallos grandes’. Són els més espectaculars, estan situats just sobre el poble de Riglos i són els que assoleixen les verticalitats més altes.

• Firé 952 m: situat més a llevant de tots, està coronat per diferents puntes que porten els noms d’alguns dels primers ascensionistes de l’agulla.
• Pisón 932 m: l’esperó nord, amb 275 m, és el ‘mallo’ amb més verticalitat.
• El Puro: 740 m: curiosa formació que arrenca a mitja alçada del Pisón.
• El Castilla/de los Castellanos: fa referència a l’origen dels primers oberturistes.
• Bentuso 1.018 m: el més alt: accessible sense gaires dificultats des del vessant nord.
• Volaos
• Cuchillo: 892 m
• Frechín 911 m
• La Visera: es diu que els 60 m de desplom total comptats des de la base és el més gran de l’estat. Molt utilitzat com a punt de salt base.
• Del Agua 944 m

2. ‘Mallos chicos’:

• Colorado 963 m: pel color rogenc de la seva cara nord.
• Chichín 918 m: en record de José Enrique Herrera
• Herrera 951 m

3. ‘Os Fils’: El nom prové de l’aragonès, que com en català, significa ‘fils’. Fa referència a la clara estratificació en sentit horitzontal, en forma de fils o làmines, que formen les capes sedimentàries.

• Paredón de los Buitres: també anomenat Mallo Arcaz. Just davant del Mirador de los Buitres.
• Os Fils: muntanya per on puja la VF Cubilillos os Fils (K2/K3)
• Peña Don Justo: entre les seves parets hi ha un camí equipat (K1) utilitzat usualment com a camí de baixada de la via ferrada, però que paisatgísticament és tant o més interessant que el de la VF.

EL CANFRANERO

El primer ferrocarril de la península Ibèrica va unir les ciutats de Barcelona i de Mataró l’any 1848. Ràpidament, van anar sorgint idees i projectes a fi de connectar els estats espanyol i francès amb aquest modern mitjà de transport. No va ser fins a l’any 1864 quan s’inaugurava la primera connexió ferroviària entre ambdós estats, la que va unir Irún i Hendaia. La segona va ser la que va unir Portbou i Cervera de la Marenda l’any 1878. Totes dues connexions estan situades als dos extrems dels Pirineus, els punts geogràfics més fàcils de travessar.

El debat per connectar ambdós països creuant els Pirineus pel centre va ser sobre la taula des de ben aviat. Els governs d’ambdós estats van crear una Comissió mixta que durant diversos anys va estar valorant més d’una desena de possibles recorreguts per a un ferrocarril transpirinenc. Finalment, en el Conveni dels Ferrocarrils Transpirinencs signat a París el 1904, es va arribar a l’acord per a la construcció de només tres línies transfrontereres:

1. L’Occidental: Saragossa – Zuera – Canfranc – Auloron (En servei entre 1928-1970).
2. La Central: Lleida – La Pobla de Segur – Sent Gironç (Sense connexió internacional).
3. L’Oriental: Ripoll – Puigcerdà – Ax les Termes (Arriba a la Tor de Querol el 1927. Encara en servei).

L’any 1853 l’empresari i polític aragonès Juan Bruil ja va presentar un esbós sobre la idea travessar els Pirineus per Canfranc. Però qui és considerat com un dels primers promotors de la línia va ser Narcís Hereu i Matas (1837-1904), un metge gironí establert als Estats Units que va fer fortuna durant la Guerra Civil americana (1861-1865). De tornada va invertir tot el seu patrimoni en el projecte del tren a Canfranc, empresa que va gestionar des de les seves residències de París i Madrid. Finalment arruïnat, va tornar als EUA.

La construcció de la línia es va estendre des del 1882, any en què el rei Alfons XII va inaugurar les obres, fins al 1928, any en què el seu fill Alfons XIII va ser l’encarregat d’inaugurar finalment la línia. Té una longitud total de 218 km, és d’amplada ibèrica (1.668 mm) i mai ha estat electrificada. El tram entre Jaca i Canfranc és on la línia assoleix el màxim pendent, on les inclinacions arriben a assolir el 20 ‰.

El ferrocarril transfronterer de Canfranc va estar en funcionament entre els anys 1928 i 1970. Un accident al vessant francès va malmetre les infraestructures, i des de llavors, cap més tren ha travessat la frontera a través del túnel de Somport.

1853 – Juan Bruil, polític aragonès, presenta un primer projecte per unir Saragossa i Pau amb ferrocarril a través de Canfranc.
1861 – Arribada del ferrocarril a Saragossa (línia Barcelona-Lleida-Saragossa).
1864 (12 set.) – Arribada del ferrocarril a Osca.
1882 – Alfons XII inaugura les obres del ‘Canfranero’.
1893 – Inauguració del tram Osca-Jaca.
1915 (10 set.) – Es donen per acabades les obres del túnel de Somport (7.874 m).
1922 – Inauguració del tram Jaca-Canfranc.
1925 – Finalització obres de l’estació internacional de Canfranc
1928 (18 juliol) – Inauguració de l’estació de Canfranc per Alfons XIII i entrada en servei de la connexió internacional.
1929 (15 febr.) – Inauguració de la variant Zuera-Turuña. Estalvi de prop de 40 km.
1945-1949 – Tancament de fronteres i de la connexió internacional per evitar l’ingrés als maquis dels republicans exiliats.
1970 (27 març) – Accident ferroviari al Pont d’Estanguet (França). La línia queda clausurada.
2003 (7 maig) – l’AVE arriba a Saragossa.
2003 (23 des. ) – L’AVE arriba a Osca (Tardienta).
2021 (17 abr.) – Inauguració de la nova estació terminal d’Adif a Canfranc.

El túnel de Somport va ser l’obra clau per a la interconnexió de les línies d’ambdós vessants de la frontera. Es va construir entre els anys 1908-1915 i al seu interior hi ha el punt més elevat de tota la línia, una cota situada a 1.212 m. Té una longitud de 7.874 m i va ser el més llarg de l’estat fins al 2007 quan es va inaugurar el túnel de Guadarrama (28, 7 km). L’entrada espanyola se situa al poble de Canfranc, a 1.195 msnm, i la francesa, a 1.075 msnm a la colònia ferroviària de Les Forges d’Abel, creada a partir de la construcció de la línia i del túnel. De total de la seva longitud, 4.714 m són al costat espanyol i 3.160 al costat francès.

Un altre túnel, millor dit, conjunt de túnels d’interès és el que hi ha entre les estacions de Castiello de Jaca i Villanúa. Després de Castiello la línia empren un trajecte en forma de “S” helicoidal a fi de guanyar la màxima alçada possible sense comprometre la tracció. En direcció a Canfranc aquesta infraestructura està formada pel túnel 6 (822 m) i el túnel 7 (236 m). Després el tren creua l’impressionant viaducte de ‘San Juan’ un pont en corba de 357 m format per 28 arcs. Finalment, el túnel 8 tanca el cercle. El ‘Canfranero’ ha guanyat aproximadament 80 m de desnivell gràcies a aquest complicat conjunt d’obres d’enginyeria.

Com a curiositat final voldríem esmentar que les galeries buides del túnel acullen el Laboratori Subterrani de Canfranc , on aprofita les especials condicions d’aïllament per a desenvolupar diferents experiments relacionats amb la física de partícules. Entre d’altres, tenen en marxa els experiments NEXT de recerca de neutrins i l’ANAIS, que intenta esbrinar l’origen de la matèria fosca.

ESTACIÓ DE SORTIDA/ARRIBADA:

Riglos (Canfranero): Baixador apartat del nucli urbà i de parada facultativa. Això implica que el tren no s’hi atura si no avisem. Per tant, dalt del tren hem de fer saber a l’interventor l’estació a la que volem baixar. Quan estiguem esperant un tren en una parada facultativa, haurem de fer un avís ben visible al conductor perquè pari i ens reculli. Als horaris de Renfe apareix una (F) per indicar aquest tipus d’estacions.

A l’estació trobareu una caseta ferroviària i un petit refugi on protegir-se de les inclemències meteorològiques. Per anar al poble cal seguir la pista cimentada en pujada, una caminada que ens prendrà un quart d’hora seguint en tot moment el GR-1.

Cal no confondre les estacions de Riglos i Riglos-Concilio, aquesta segona un baixador on actualment els trens no s’hi aturen.

Consulteu els horaris a la web de RENFE abans d’emprendre la ruta. Perquè tingueu una idea dels horaris, els caps de setmana, a principis de 2022 eren:

Saragossa-Osca-Riglos:
06:57 – 07:55 – 08:49
15:53 – 16:50 – 17:45

Riglos-Osca-Saragossa:
10:36 – 11:33 – 12:29
19:36 – 20:32 – 21:33

FOTOGRAFIES

BIBLIOGRAFIA

LLIBRES
  • El Canfranero. Adrián Baquero Gotor (AZAFT). Ed. Prames (llibre consultable i descarregable a ISSUU)
  • El Canfranc: Historia de un tren de leyenda. Los trenes del ferrocarril internacional desde sus orígenes hasta la actualidad. Alfonso Marco. Ed. Doce Robles
  • El Prepirineo aragonés : 40 itinerarios : Mallos de Riglos, Peña Oroel… / Miguel Martín Álvarez. Ed. El Senderista, cop. 2004
  • El reino de los Mallos. Paseos y excursiones por el Prepirineo Aragonés: Senderos balizados. Cruchaga Bermejo, Luís Javier. Ed. Prames, 2001
  • 100 Cimas. 100 Paisajes. Aragón comarca a comarca. Tapia, Chema. Ed. Prames
  • Escalada en los Mallos de Riglos. Guinda Polo, Felipe. Ed. Prames, 2018
  • Desnivel: No. 411 (febrero 2021). Especial Riglos el Reino de los Mallos
  • Riglos: Una escuela con caràcter. GAME Magazine no. 21
BIBLIOGRAFIA WEB

TRENS

EL TEMPS

CARTOGRAFIA

RUTES RELACIONADES

Publicada a:

, , , , , , , , , , , , , , ,

One thought on “254. Canfranero. Camino del Solano, VF Cubilillo os Fils i Mallos Bentuso, La Visera i Agua des de l’estació de Riglos

Fes un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s