EL PAÍS VERMELL. RUTES PEL BUNTSANDSTEIN

PerAdmin

Mont-roig del Camp, les Coves Roges, Castellví de Rosanes, el Collroig, Rojals, els Rogerets, la Roca Roja… Tots aquests topònims catalans tenen un element en comú, una referència directa al color roig. Però d’on ve aquest color tan característic?

La resposta la trobem sota els nostres peus, en la geologia del territori. Molts d’aquests indrets es troben sobre afloraments del Buntsandstein, un conjunt de roques sedimentàries del Triàsic inferior que es caracteritzen precisament pel seu intens color vermell. Aquesta tonalitat es deu als òxids de ferro, sobretot l’hematites, que tenyeixen els grans de sorra i les argiles. Tot i així, en alguns llocs, com a Sant Pere Sacama, la circulació de l’aigua ha rentat aquests òxids i les roques han quedat d’un color clar, fins i tot blanquinós.

Els pagesos coneixien aquesta roca com a pedra esmoladora, i durant segles s’ha fet servir per construir. El monestir d’Escornalbou, el castell d’Eramprunyà, el pont del Diable de Martorell o moltes cases de Prades i d’Alcover són fets amb aquest gres vermell, que dona al paisatge i als pobles un color inconfusible.

EL TRIÀSIC I LA CLASSIFICACIÓ DE VON ALBERTI

L’any 1834, el geòleg alemany Friedrich August von Alberti va definir el període Triàsic, el primer de l’era Mesozoica. El nom ve de les tres grans unitats de roques que s’hi distingeixen a Alemanya i que formen l’anomenat Triàsic germànic, el mateix que trobem a Catalunya.

Aquestes tres unitats no són períodes de temps, sinó fàcies. Una fàcies és un conjunt de roques que comparteixen un aspecte i un ambient de formació. Com que sovint tenen pocs fòssils i costa datar les amb precisió, els geòlegs les reconeixen sobretot per l’aspecte, i en el cas del Buntsandstein, fins i tot un ull poc entrenat el reconeix de seguida.

  • Buntsandstein. En alemany vol dir literalment “gres de colors”, tot i que se sol traduir com a gres o roca de sorra roja. Són gresos, conglomerats i argiles de color rogenc, dipositats per rius i ventalls al·luvials en un medi continental. Correspon al Triàsic inferior.
  • Muschelkalk. Literalment “calcària de petxines”. Són sobretot calcàries i dolomies dipositades en un mar poc profund. Correspon al Triàsic mitjà.
  • Keuper. El nom ve de la paraula que els picapedrers alemanys feien servir per a unes argiles de colors amb coure. Són argiles i guixos de colors vermellosos i verdosos, dipositats en planes fangoses amb llacunes molt salades. Correspon al Triàsic superior.

UN MÓN DIFERENT FA 250 MILIONS D’ANYS

El Triàsic va de fa uns 252 a uns 201 milions d’anys, i és el primer període de l’era Mesozoica, abans del Juràssic i el Cretaci. En aquella època tots els continents estaven units en un únic supercontinent, Pangea, envoltat per un oceà global. El clima era càlid i sovint àrid.

Abans del Triàsic, al final del Paleozoic, l’erosió ja havia anivellat la gran serralada herciniana fins a convertir la en una immensa plana. Al mateix temps, Pangea començava a trencar se, i l’escorça s’estirava i es fracturava en blocs que s’enfonsaven i s’aixecaven. Aquest moment coincideix, a més, amb la gran extinció de finals del Permià, la més gran de la història de la Terra, que va fer desaparèixer el 70 % de les espècies terrestres i el 95 % de les marines, entre les quals els trilobits.

El Buntsandstein, rius en un desert. Damunt d’aquella plana erosionada, rius de canals entrellaçats arrossegaven els materials de les muntanyes que s’erosionaven i els escampaven per grans planes al·luvials. El Buntsandstein català té normalment tres parts. A la base hi ha conglomerats, amb còdols grossos que no van poder viatjar gaire lluny. Al mig, la part més gruixuda, s’alternen gresos i argiles, de grans més fins, que l’aigua va transportar més lluny. I a dalt de tot, on n’hi ha, apareix la fàcies Röt, amb argiles, guixos i calcàries que anuncien l’arribada del mar. Si ens hi fixem, sovint veurem brillar als plans de les capes la moscovita, una mica blanca que lluu com si fos de plata. També s’hi han trobat restes de plantes, crostes verdes i blaves de minerals de coure, com la malaquita i l’atzurita, i fins i tot petjades dels primers rèptils.

El Muschelkalk, l’arribada del mar. A mesura que Pangea s’anava trencant, el mar de Tethys va avançar cap a l’oest i va inundar aquelles planes. A Alemanya hi ha un sol episodi marí, però a Catalunya n’hi ha dos, separats per una retirada del mar, i per això s’hi distingeixen tres trams.

  • El Muschelkalk inferior (M1). La primera entrada del mar, una làmina d’aigua salada molt poc profunda. Hi trobem calcàries i dolomies, amb rastres de cucs que vivien enterrats al fang i alguns fòssils, com el braquiòpode Mentzelia mentzeli, que permet datar aquestes roques.
  • El Muschelkalk mitjà (M2). El mar es va retirar i hi va tornar a haver una plana fangosa, amb argiles, gresos i guixos, sovint de colors vermellosos.
  • El Muschelkalk superior (M3). La segona entrada del mar, més important i profunda, amb calcàries i dolomies que avui formen moltes de les cingleres més conegudes del país, com les de Bertí, el Tagamanent o Siurana. Hi ha fòssils com el bivalve Daonella lommeli o l’ofiura Aspidura montserratensis, de les pedreres de Collbató.

El Keuper, llacunes salades. Al final del Triàsic el mar es va tornar a retirar i va deixar planes fangoses amb llacunes molt salades, on es van dipositar guixos grisos i vermells, argiles verdoses i carnioles, unes dolomies groguenques plenes de forats deixats pels guixos i les sals que s’han dissolt. Hi són típics uns petits cristalls de quars de doble punta, coneguts popularment com a jacints de Compostel·la. El Keuper no forma relleus espectaculars i sovint queda amagat sota els camps de conreu, però té un paper clau en la història de les nostres muntanyes. Els seus guixos i argiles, tous i plàstics, van fer de superfície de lliscament quan, milions d’anys després, la formació dels Pirineus va desplaçar grans mantells de roques. Al final del Triàsic, l’escorça es va fracturar prou perquè hi pugés magma, que es va solidificar en unes roques fosques anomenades ofites, relacionades amb l’obertura de l’oceà Atlàntic. A partir del Juràssic, el mar ja ho cobriria gairebé tot.

On veure lo a Catalunya. El Triàsic aflora sobretot a les serralades Litoral i Prelitoral, del Garraf i l’Ordal a les muntanyes de Prades, el Priorat i el Montseny, i també en alguns sectors del Pirineu. Així doncs, quan llegim noms com Mont-roig o Collroig, estem llegint, en certa manera, la memòria fossilitzada d’un planeta antic, vermell i molt diferent del que coneixem avui.

1. CASTELL D’ESCORNALBOU. Baix Camp

El castell monestir d’Escornalbou es troba al Baix Camp, a la serralada Prelitoral, just on aquesta serra s’aixeca sobre la plana del Camp de Tarragona. El castell es va construir amb gres vermell del Buntsandstein, tot i que la seva base i el turó de Santa Bàrbara són roques molt més antigues, del sòcol paleozoic, de fa més de 300 milions d’anys.

Des del mirador de Santa Bàrbara es veu la muntanya de l’Areny, amb l’ermita de la Mare de Déu de la Roca al capdamunt, un altre clar exemple de Buntsandstein, aquí modelat per l’erosió en balmes i formes arrodonides.

El castell monestir va ser el centre de la baronia d’Escornalbou, una antiga jurisdicció senyorial del segle XII vinculada als arquebisbes de Tarragona, que incloïa els pobles de Colldejou, l’Argentera, Duesaigües, Pradell de la Teixeta, Vilanova d’Escornalbou i Riudecanyes.

2. SERRA DE L’ARGENTERA PRADELL. Baix Camp

La serra de l’Argentera i Pradell també forma part de la serralada Prelitoral, i arriba als 773 m d’altitud. Els seus cingles de llevant són un llibre obert de geologia. A la part baixa s’hi veuen els estrats vermells del Buntsandstein, i a sobre, formant les cingleres, les calcàries i dolomies grisoses del Muschelkalk. El conjunt recorda els cingles de Bertí, que veurem més endavant.

Al coll de la Teixeta es pot observar una falla que posa en contacte les roques del sòcol paleozoic amb les del Triàsic (última foto).

La serra la travessa de banda a banda el túnel ferroviari de l’Argentera, una gran obra d’enginyeria dirigida per Eduard Maristany, a qui el rei Alfons XIII va concedir el títol de marquès de l’Argentera el 1918.

3. ERMITA DE BRUGUERS. Garraf

L’ermita de Bruguers es troba a l’extrem de llevant del Garraf, en una zona que destaca pel color vermell del Buntsandstein, i per això se la coneix com el Garraf vermell. Contrasta amb la resta del massís, de calcàries grises i blanquinoses, molt més modernes. A més de l’ermita, també l’antic castell d’Eramprunyà està fet amb aquesta roca. L’element més curiós potser és la Foradada, un arc natural que trobarem al camí de pujada al castell.

L’aflorament segueix una franja que va de Gavà (turó de Caçagats) fins a Martorell (pont del Diable), passant pel castell de Cervelló, tots ells construïts amb la roca vermella del Triàsic inferior.

4. SANT PERE SACAMA. Baix Llobregat

L’ermita i l’antic castell de Sant Pere Sacama són just sobre el contacte entre dos grans conjunts de roques. Al sud hi ha els materials paleozoics, esquists i llicorelles de l’Ordovicià i el Silurià (480 a 420 milions d’anys), i al nord, els del Buntsandstein (252 a 247 milions d’anys). El contacte és discordant, és a dir, els estrats triàsics es van dipositar sobre un relleu paleozoic ja plegat i erosionat. Els conglomerats de la base del Triàsic, molt rics en quars, han quedat drets, en posició vertical, i com que són més durs que les roques del voltant, l’erosió els ha deixat en relleu formant crestes, els anomenats hogbacks o espases, com els de la propera ermita de Sant Salvador de les Espases.

Aquí, però, els conglomerats no tenen el característic color vermell, sinó que són ben blancs, com també a Sant Salvador de les Espases. Segons Isabel Benet, al web dels Amics del Museu Geològic del Seminari de Barcelona, aquesta manca de color es deu possiblement a una lixiviació intensa, és a dir, l’aigua que ha circulat per la roca s’ha endut els òxids de ferro que la tenyien. En altres llocs, com a la serra de Prades, a Bellmunt del Priorat o a la serra de l’Ataix, el color clar es deu a la presència de baritina, un mineral blanc.

5. ERMITA DE SANT GREGORI. Priorat

L’ermita es troba a dos quilòmetres de Falset, sota una gran balma de gres vermell, als peus de la muntanya de l’Altafalla o de les Torres. Tot l’entorn és Buntsandstein. No us perdeu els Racons, un espai màgic on l’aigua i el vent han esculpit el gres en figures capricioses, amb noms com el Caragol o el Gegant.

L’ermita de Sant Gregori és de finals del segle XVI o principis del XVII. El conjunt el formen la caseta de l’ermità i l’ermita, amb una porta de mig punt adovellada, un ull de bou i un campanar d’espadanya a un costat.

El metge i historiador reusenc Salvador Vilaseca va descobrir el 1928 un jaciment prehistòric sota la balma, que va excavar el 1931 i el 1933. La seva troballa més important va ser una placa de llicorella amb un cérvol i altres animals gravats, d’uns 10.000 anys d’antiguitat, la qual cosa demostra que l’indret ja estava habitat a la fi del Paleolític.

6. TAGAMANENT I EL FIGARÓ. Vallès Oriental

Al voltant del cim del Tagamanent i del Pla de la Calma, al Montseny, hi ha un aflorament de Buntsandstein, de poc gruix perquè l’erosió se n’ha endut bona part. El cim del Tagamanent, en canvi, s’aixeca sobre les calcàries i dolomies del Muschelkalk, més resistents, que formen una d’aquestes balconades calcàries tan característiques.

Prop del cim hi ha el geòtop de l’Agustí, on es pot observar molt bé la discordança entre el sòcol paleozoic i el Buntsandstein, és a dir, el punt on els estrats triàsics es van dipositar sobre unes roques molt més antigues, ja plegades i erosionades.

Segons l’Enciclopèdia Catalana, un geòtop és “un espai que conté elements geològics (roques, estructures, formes d’erosió) d’especial interès per a reconèixer, estudiar i interpretar l’evolució de la història de la Terra i els processos que l’han modelada”.

Del Buntsandstein del Tagamanent provenen unes petjades fòssils de Chirotherium barthi, un rèptil del Triàsic inferior, que es poden veure exposades al Museu Geològic del Seminari de Barcelona.

7. CINGLES DE BERTÍ. Vallès Oriental

Fa dècades que els cingles de Bertí són una escola de geologia a l’aire lliure. Als seus penya-segats, generacions d’estudiants han pogut observar les capes del Triàsic en el mateix ordre en què es van dipositar, de baix a dalt, gairebé horitzontals i sense que les falles ni els plecs les hagin alterat.

Sobre el sòcol paleozoic hi reposen el Buntsandstein vermell i, a sobre, les cingleres de calcàries del Muschelkalk. Pujant cap al Puiggraciós es pot veure molt bé el Muschelkalk inferior (M1), i a la zona de Montmany, prop del Figaró, el Muschelkalk mitjà (M2), amb les seves argiles i gresos.

En canvi, no hi ha ni el Keuper ni els materials del Juràssic i el Cretaci, que o bé no s’hi van arribar a dipositar o bé l’erosió se’ls va endur. Per sobre del Muschelkalk hi ha directament roques de l’Eocè, de fa uns 50 milions d’anys, amb un buit de més de 180 milions d’anys entre unes i altres.

8. SERRA DE PRADES. Baix Camp

La serra de Prades forma part de la serralada Prelitoral. Té un sòcol paleozoic de pissarres i granits, que l’orogènia herciniana va plegar i fracturar, i a sobre hi reposen els materials del Triàsic complet, Buntsandstein, Muschelkalk i Keuper, i els primers del Juràssic.

El Buntsandstein aflora sobretot al vessant oriental de la serra, on el gres vermell es coneix com a pedra de Prades i s’ha fet servir tradicionalment per construir. Si pugem a Rojals des de Montblanc pel barranc de la Vall, veurem com anem travessant les diferents capes del Mesozoic.

El PR-C 20, entre Alcover i Mont-ral, també les va tallant una rere l’altra, i passa per un dels jaciments més importants del Triàsic de l’Estat, la pedra d’Alcover. Són unes dolomies en lloses molt fines, del Muschelkalk superior, d’uns 230 milions d’anys, dipositades en cubetes profundes envoltades d’antics esculls, els anomenats esculls de la Riba. L’aigua del fons, molt salada i sense oxigen, va conservar de manera extraordinària peixos, rèptils, crustacis i fins i tot animals de cos tou com meduses i insectes.

9. AGULLES DE SANTA ÀGUEDA. Plana Alta (Castelló)

Les agulles de Santa Àgueda formen part del Desert de les Palmes, una serra costanera de la Plana Alta, a l’extrem oriental del Sistema Ibèric. La Generalitat Valenciana va declarar aquest espai parc natural el 16 d’octubre de 1989. Té 3.200 ha, inclou el Desert de les Palmes i la serra de les Santes, i s’estén per cinc municipis, Benicàssim, Cabanes, la Pobla Tornesa, Borriol i Castelló de la Plana.

La ruta és espectacular. Travessa de punta a punta la cresta de gres vermell del Buntsandstein, que aquí rep el nom popular de rodeno. Pel camí veurem les curioses formes que la meteorització ha creat sobre el gres, fins i tot passarem per dins d’un forat. Els agents atmosfèrics han excavat alvèols, petites cavitats arrodonides que, quan són grans, s’anomenen tafoni, i també cassoletes, petites cubetes circulars on s’acumula l’aigua de pluja.

10. MARTORELL I LES MUNTANYES DE L’ORDAL. Baix Llobregat

Martorell és a la confluència de l’Anoia i el Llobregat, al sud de la serra de l’Ataix, l’últim contrafort de les muntanyes de l’Ordal abans de la plana del Vallès. Ha estat un lloc de pas des de sempre. Els romans hi van construir un pont per a la Via Augusta, reconstruït a l’edat mitjana, el pont del Diable, que si us hi fixeu, és de pedra vermella.

Les muntanyes de l’Ordal formen una unitat amb el Garraf, i aquest sector del nord est forma part de la franja d’afloraments del Garraf vermell que ve de Bruguers.

Durant la caminada passarem a tocar de penyals de roca vermella. Molt a prop hi ha el municipi de Castellví de Rosanes i el castell de Rosanes, dos topònims que fan referència al color de les roques, i també el monestir de Sant Genís de Rocafort, on es veuen molt bé els conglomerats de la base del Buntsandstein. Especialment interessants són les roques del Mateuet. Si tenim temps i no ens fa por la vegetació densa, ens hi podem acostar per veure els tafoni, les curioses cavitats que el vent i l’aigua han excavat als penyals. A la serra de l’Ataix, a més, s’hi han trobat restes de plantes fòssils del Triàsic i crostes verdes de malaquita, un mineral de coure.

BIBLIOGRAFIA WEB