El perípatos era una galeria coberta del Liceu, l’antic gimnàs d’Atenes on Aristòtil va fundar la seva escola al segle IV aC. El filòsof hi feia moltes classes tot passejant, i per això els seus deixebles van ser coneguts com a peripatètics, del grec περίπατος, que vol dir passeig.
Aristòtil va ser el primer, però pensar i caminar sempre han anat de la mà. Kant, metòdic com era, sortia cada dia a la mateixa hora a fer el mateix recorregut. Nietzsche caminava diverses hores al dia i donava molta importància a pujar a un turó per veure les coses des de dalt. A Rousseau li encantava passejar pels boscos, i Thoreau va escriure Caminar, un dels textos fundacionals sobre el plaer d’anar a peu. Per a tots ells, caminar era una part essencial de la manera de pensar. Fins i tot els fundadors de les grans religions, com Buda, Jesús, Mahoma o Guru Nanak, van ser grans caminants.
“Caminar no és un esport”, afirma el filòsof Frédéric Gros al seu llibre Caminar, una filosofia. Quan caminem hores seguides, diu, el cansament ens fa perdre la nostra identitat, i és llavors quan ens podem reinventar, donar nos altres identitats i altres papers socials. Per a Gros, aprendre a caminar és aprendre a desobeir, perquè caminant es retroba un poder crític i una certa intimitat, no psicològica, sinó política. La ciència també s’hi ha interessat. Un estudi de la Universitat de Stanford del 2014 va concloure que passejar millora la creativitat.
No és estrany, doncs, que moltes pel·lícules de senderisme i grans travesses tinguin com a fil argumental una recerca personal o un nou començament. Per mostrar paisatges o explicar un camí concret, ja hi ha els documentals.
Podeu consultar els altres temes de la sèrie.
- Muntanyes de pel·lícula 1. L’Himàlaia
- Muntanyes de pel·lícula 3. Els Alps
- Muntanyes de pel·lícula 4. Thriller i terror
- Muntanyes de pel·lícula 5. Óssos i altres bèsties
- Muntanyes de pel·lícula 6. Supervivència
CAMÍ DE SANT JAUME
El pelegrinatge ha estat sempre lligat a totes les religions, i el Camí de Sant Jaume és, sens dubte, un dels més coneguts a casa nostra. És una xarxa de camins senyalitzats amb la característica fletxa groga que s’escampa per tota la península Ibèrica, i amb ramificacions que arriben fins a Roma o París. El més conegut és el Camí Francès, d’uns 800 km, que surt de Saint-Jean-Pied-de-Port o de Roncesvalles. També hi ha el Camí Català, que surt de Montserrat o de Sant Pere de Rodes, el del Nord, per la costa cantàbrica, o l’Aragonès, entre molts altres.
El camino (The Way) (2010). Producció nord-americana dirigida per Emilio Estevez i protagonitzada pel seu pare, Martin Sheen. Un oftalmòleg nord-americà viatja a França a recollir les cendres del seu fill, mort en un accident al començament del Camí, i decideix acabar el pelegrinatge per ell. Tot i els tòpics, la història avança a bon ritme i no es fa pesada. Segueix el Camí Francès des de Saint-Jean-Pied-de-Port.
Al final del camino (2009). Comèdia romàntica espanyola dirigida per Roberto Santiago, amb Fernando Tejero, Malena Alterio, Javier Gutiérrez i Diego Peretti. Una parella de periodistes s’infiltra en un grup de pelegrins per fer un reportatge sobre un gurú del Camí.
Peregrinos (Saint Jacques… la Mecque) (2005). Dos germans i una germana que s’odien hauran de fer junts el Camí des de Le Puy-en-Velay, a França, per poder cobrar l’herència de la seva mare. L’ha dirigida i escrita Coline Serreau, autora també de Tres solteros y un biberón (1985).
Bueno, me largo (Ich bin dann mal weg) (2015). Pel·lícula alemanya de Julia von Heinz, adaptació del llibre de Hape Kerkeling, conegut humorista i presentador alemany, que explica el seu propi pelegrinatge. El llibre va ser un fenomen editorial a Alemanya, i va contribuir a fer que els alemanys siguin avui un dels grups de pelegrins estrangers més nombrosos del Camí.
La Vía Láctea (La Voie Lactée) (1969). Producció francesa de Luis Buñuel, el mestre del surrealisme nascut a Calanda. Dos rodamons fan el Camí de París a Santiago, i pel camí viuen tota mena d’episodis relacionats amb la història de les heretgies i l’experiència religiosa, que Buñuel critica amb enginy i humor. No debades, va dir allò de “soy ateo, gracias a Dios”. Va rebre el premi Interfilm al Festival de Berlín del 1969.
Compostelle (2026). Pel·lícula francobelga de Yann Samuell, amb Alexandra Lamy i Julien Le Berre, basada en fets reals i en un llibre de Bernard Ollivier, el periodista francès que va fer a peu la Ruta de la Seda i que va fundar l’associació Seuil, que proposa a adolescents amb problemes una llarga caminada com a alternativa a la presó. La Fred i l’Adam, un adolescent conflictiu, no es coneixen de res, però gràcies a una d’aquestes organitzacions emprenen junts el pelegrinatge a Santiago de Compostel·la.
The Way, My Way (2024). Pel·lícula australiana de Bill Bennett, amb Chris Haywood, basada en la història real del mateix director. Un australià tossut i egocèntric, sense gaire idea de què és el Camí, decideix fer a peu els 800 km del Camí de Sant Jaume, una aventura que acabarà canviant la seva manera de veure la vida.
ESTATS UNITS
PACIFIC CREST TRAIL (USA)
El Pacific Crest Trail és un sender de 4.265 km que travessa l’oest dels Estats Units de la frontera de Mèxic a la del Canadà. El punt més alt és el Forester Pass, a 4.009 metres, i durant la travessa, que dura uns cinc mesos, creua set parcs nacionals.
Alma salvaje (Wild) (2014). Pel·lícula de Jean-Marc Vallée, amb Reese Witherspoon, basada en el llibre autobiogràfic de Cheryl Strayed. Després de la mort de la seva mare i d’un divorci, la protagonista emprèn el sender sense cap mena d’experiència, en una mena d’expiació del passat i de recerca personal. Podeu llegir l’experiència d’una altra caminant al PCT al blog Viajarpie.
APALACHIAN TRAIL (USA)
El sender dels Apalatxes o Appalachian Trail. és un itinerari senyalitzat d’uns 3.500 km que recorre catorze estats de l’est dels Estats Units, de Geòrgia, al sud, a Maine, al nord. El punt més alt és el Clingmans Dome, a 2.025 metres.
Un paseo por el bosque (A walk in the Woods) (2015). Film de Ken Kwapis, basat en el llibre de l’escriptor de viatges Bill Bryson, amb els veterans Robert Redford i Nick Nolte, aquest últim potser el millor de la pel·lícula. Dos vells amics decideixen fer l’Appalachian Trail. El guió és previsible i té poques sorpreses, i se salva sobretot per les imatges de muntanya.
Southbounders (2005). Film nord-americà de Ben Wagner, a mig camí del documental, sobre tres excursionistes que recorren el sender de cap a cap en sentit sud. Molt difícil de trobar a casa nostra.
Beacon Point (2016). Llargmetratge nord-americà d’Eric Blue. Durant una travessa pels Apalatxes, uns excursionistes descobreixen un secret inquietant. Una barreja de ciència-ficció i thriller.
Appalachian Trail (2004). Cinema d’aventures juvenil. Quatre amics adolescents es perden pel bosc mentre fan una caminada amb els pares.
Defensa (Deliverance) (1972). Dirigida per John Boorman, autor de La selva esmeralda i Excalibur, amb Jon Voight i Burt Reynolds. Quatre amics de ciutat baixen en canoa un riu dels Apalatxes, en una escapada que no anirà com tenien previst. No és una pel·lícula de senderisme, però és un clàssic de les excursions que es tornen malsons.
Sendero al infierno. The Wrong turn (2021). Pel·lícula de terror de Mike P. Nelson, amb Charlotte Vega i Bill Sage, reinici de la saga iniciada el 2003. Un grup d’amics que fa l’Appalachian Trail abandona el camí senyalitzat i acaba en territori de La Fundació, una comunitat aïllada que viu a les muntanyes des de fa segles. Una bona advertència sobre els perills de sortir del sender.
KALALAU TRAIL (Hawai)
El Kalalau Trail ressegueix la costa de Na Pali, a l’illa de Kauai, a Hawaii. Té uns 35 km d’anada i tornada, i sol aparèixer a les llistes dels treks més perillosos del món, perquè passa per camins sovint humits i relliscosos sobre penya-segats.
Una escapada perfecta (A Perfect Gateway) (2009). Thriller de David Twohy ambientat al Kalalau Trail. Una parella de nuvis en viatge de noces fa el sender i coneix altres excursionistes, just quan se sap que uns assassins han matat una altra parella a l’illa.
ALASKA
Wildlike (2013). Pel·lícula de Frank Hall Green. Una adolescent que fuig d’un oncle que l’assetja s’amaga darrere un excursionista solitari que fa una travessa pel parc nacional de Denali, a Alaska. Grans paisatges i una relació ben construïda.
FRANÇA
Los excursionistas (Les randonneurs) (1997). Comèdia francesa de Philippe Harel sobre un grup d’amics que van a Còrsega a fer el GR-20, un dels senders més durs i espectaculars d’Europa, que travessa Còrsega de nord a sud per les seves muntanyes en uns 180 km. L’èxit va donar lloc a una segona part, Les Randonneurs à Saint-Tropez (2008), amb els mateixos amics però ara de vacances a la costa.
Vacaciones contigo… y tu mujer (Antoinette dans les Cévennes) (2020) Comèdia francesa de Caroline Vignal, amb Laure Calamy. Una mestra descobreix que el seu amant passarà les vacances fent el GR-70 Chemin Stevenson, per les Cevenes, i decideix seguir lo amb un ase de lloguer, el Patrick, com va fer Robert Louis Stevenson el 1878. Va guanyar el César a la millor actriu. Una de les pel·lícules de senderisme més simpàtiques dels últims anys.
ILLES BRITÀNIQUES
Les Illes Britàniques tenen una llarga tradició de caminar, amb una gran xarxa de camins públics i senders de llarg recorregut que travessen paisatges molt diversos. De les Terres Altes d’Escòcia, amb clàssics com el West Highland Way, als penya-segats de Cornualla i Devon que ressegueix el South West Coast Path, aquestes terres són l’escenari de pel·lícules on caminar és, sobretot, una manera de retrobar-se a un mateix.
The North (2025). Pel·lícula neerlandesa de Bart Schrijver, amb Bart Harder i Carles Pulido. Dos vells amics recorren a peu 600 km per les Terres Altes d’Escòcia, una travessa que els porta a seguir el West Highland Way i el Cape Wrath Trail durant 30 dies. La pel·lícula es va rodar seguint el recorregut a peu. El diari The Guardian li va donar quatre estrelles sobre cinc.
El sendero de la sal. The Salt Path (2025). Pel·lícula britànica de Marianne Elliott, amb Gillian Anderson i Jason Isaacs, basada en el llibre de Raynor Winn. Una parella de mitjana edat que ho ha perdut tot, la casa i la feina, i a qui han diagnosticat a ell una malaltia greu, decideix de cop recórrer a peu les 630 milles, uns 1.000 km, del South West Coast Path, el sender costaner més llarg d’Anglaterra. El 2025, una investigació periodística va posar en dubte part de la història que explica el llibre.
Edie (2017). Pel·lícula britànica de Simon Hunter, amb Sheila Hancock. Una dona de 83 anys, després d’una vida dedicada a cuidar el seu marit, decideix complir un vell somni, pujar al Suilven (731 m), una de les muntanyes més singulars de les Terres Altes d’Escòcia. L’actriu, que tenia la mateixa edat, va fer l’ascensió de debò durant el rodatge.
El viaje de Harold. The Unlikely Pilgrimage of Harold Fry (2023). Pel·lícula britànica de Hettie Macdonald, amb Jim Broadbent, basada en la novel·la de Rachel Joyce. Un jubilat decideix portar a peu la resposta a una carta d’una antiga amiga que s’està morint, convençut que mentre camini ella continuarà viva. Sense mapa ni preparació, travessa tota Anglaterra, unes 627 milles, per carreteres i camins rurals, sense seguir cap sender senyalitzat.
KUNGSLEDEN (Suècia)
El Kungsleden, el camí del rei, és un sender de 440 km entre Abisko, uns 200 km al nord del cercle polar, i Hemavan, al nord de Suècia. El punt més alt és només a 1.150 metres, i durant el recorregut es pot dormir en refugis separats per una jornada de camí.
Kungsleden (1964). Pel·lícula sueca que passa al mateix sender. Una parella que s’ha conegut caminant pel Kungsleden queda per tornar s’hi a trobar deu anys després, però un fet tràgic ho marcarà tot.
El Ritual (2017). Pel·lícula de terror de David Bruckner, basada en la novel·la d’Adam Nevill. Un grup d’amics fa el Kungsleden en homenatge a un amic mort, i en agafar una drecera per un bosc comencen a passar coses estranyes. Terror clàssic, però creïble i amb bons efectes al final.
CÀUCAS (Geòrgia)
Un planeta solitario. (The Loneliest Planet) (2017). Pel·lícula de Julia Loktev. Una parella de promesos fa una travessa per les muntanyes del Caucas, a Geòrgia, amb un guia local, fins que un gest d’un segon trenca la confiança entre tots dos. Paisatges espectaculars i molt pocs diàlegs.
ALTRES
Aquestes pel·lícules no segueixen senders senyalitzats ni coneguts, però tenen una gran travessa a peu com a eix de la història. Totes es basen, almenys en part, en fets reals.
El viaje de tu vida (Tracks) (2013). Pel·lícula de John Curran, autor de El velo pintado, amb Mia Wasikowska. El 1977, Robyn Davidson va travessar a peu el desert australià, unes 1.700 milles, amb el seu gos i quatre camells. Com a Wild o The Way, la travessa és sobretot una recerca personal.
Siete años en el Tibet (1997). Film de Jean-Jacques Annaud basat en el llibre autobiogràfic de Heinrich Harrer, alpinista austríac que va competir als Jocs Olímpics d’hivern del 1936 i que el 1938 va fer la primera ascensió de la cara nord de l’Eiger. El 1939, quan tornava d’una expedició de reconeixement al Nanga Parbat, va esclatar la Segona Guerra Mundial, i els britànics el van detenir i tancar en un camp a Dehradun. Anys després se’n va escapar i va travessar l’Himàlaia a peu fins a Lhasa.
Generación robada (Rabbid-Proof Fence) (2002). Producció australiana de Phillip Noyce, director de Juego de patriotas i Salt. El 1931, dues germanes i una cosina aborígens, separades a la força de les seves famílies, s’escapen d’un centre d’internament i caminen unes 1.500 milles seguint la tanca contra els conills que travessa Austràlia per tornar a casa.
Camino a la libertad (The way back) (2010). Pel·lícula de l’australià Peter Weir, autor de El club de los poetas muertos, El show de Truman o Único testigo. Narra la fugida a peu d’uns presoners d’un camp de treball de Sibèria fins a l’Índia, travessant el desert del Gobi i el Tibet. Està basada en el llibre The Long Walk de Sławomir Rawicz, tot i que hi ha molts dubtes sobre la veracitat dels fets que explica.