210. Travessa entre Mollet i Montmeló seguint el SL C-120 entre antics masos i fonts.

TRACK
MAPA
HORARIS
barra_1200x6

INTRODUCCIÓ

Interessant excursió entre les estacions de Mollet-Sant Fost i Montmeló que ens portarà a endinsar-nos de nou pel parc de la Serralada Litoral des del seu vessant nord, més humit i de vegetació més exuberant que els pendents de solell que donen la seva cara al mar.

Tot i que sortim de Mollet i arribem a Montmeló, la travessa recorre bàsicament pels termes municipals de Martorelles, Santa Maria de Martorelles i Montornès del Vallès. El seu nucli és el SL C-120, un sender local que té el suggeridor nom de Les Fonts de Santa Maria de Martorelles. Les fonts seran les estrelles de l’itinerari, uns brolladors situats sovint en racons encisadors enmig d’una vegetació exuberant i que mereixen una visita. La ruta abalisada en visita les més importants, com la del Ferro, la de la Teula, la del Ca o de la Mercè. Però aquest itinerari també us acostarà a visitar-ne’n d’altres prou interessants i que no recorre el SL, com ara les fonts de Can Roda, de la Bassassa (toll) o de Can Camp. Així mateix coneixerem algunes infraestructures d’enginyeria hidràulica, sèquies i canals que si no estem a l’aguait passen camuflades en el territori. Coneixeu l’existència del Rec Gran?

Però la ruta no només són fonts. També coneixerem el ric patrimoni arquitectònic que hi ha escampat per aquest petit espai del parc. Així, de l’època neolítica visitarem un dolmen i un menhir, i de la ibera el poblat de Castellruf. Del s. XIX contemplarem una torre de telegrafia òptica restaurada i buscarem vells elements industrials com antigues pedreres i masies enrunades ara abandonades i engolides per la vegetació però que donen testimoniatge històric d’una forma de vida ja passada.

La caminada també és natura, molta natura. Des de Santa Maria de Martorelles caminarem en tot moment dins dels límits del parc de la Serralada Litoral, un espai natural protegit de 4.050 ha inclòs dins de la xarxa de Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona. Està gestionat des de l’any 1992 per un consorci format per la Diputació de Barcelona, la Generalitat de Catalunya, el Consell Comarcal del Maresme, el Consell Comarcal del Vallès Oriental i els ajuntaments amb territori dins dels límits del parc. El parc forma part de la Serralada Litoral Catalana en el seu extrem sud i comprèn les muntanyes situades aproximadament entre les carreteres de Parpers al nord i de la Conreria al Sud. Més al sud, entre la Conreria i Badalona s’estén el Parc de la Serralada de Marina, dos parcs contigus però de gestió estranyament separada.

La travessa és lineal. Si volem fer-la circular i començar i acabar a l’estació de Mollet-Sant Fost podem seguir el tram final de la Ruta ST60 Montcada-Mollet des del turó de les Llicorelles, opció que segueix en tot moment el GR-97.3 fins a l’estació.

DADES TÈCNIQUES

  • Sortida: estació de Mollet-Sant Fost
  • Arribada: estació de Montmeló
  • Distància:  15,8 km
  • Durada:  5 h (sense aturades)
  • Desnivell acumulat:   +/- 550 m
  • Interès:  les diferents fonts del SL C-120 i el poblat ibèric de Castellruf.
  • Època: tot l’any.
  • Dificultat:  recorregut sense dificultats que transita per pistes i corriols. Cal parar atenció a la pujada i la baixada del turó de Castellruf que es fa per camí molt dret. Dalt d’aquesta muntanya cal estar atents a seguir el camí que l’envolta, seguint un corriol no gaire fressat.

CONNEXIONS AMB ALTRES RUTES 

Ruta ST01 Montmeló-castell Montornès-Montgatcoincideixen ambdues entre el coll Mercader i l’estació de tren de Montmeló. La Ruta ST01 puja al castell pel vessant nord, caminada que podem seguir si volem pujar a les restes d’aquest castell medieval.

Ruta ST60 Montcada Reixac a Mollet St. Fost: les dues rutes coincideixen entre Castellruf i el turó de les Llicorelles, un tram del GR-97.3 . Podem seguir aquest itinerari si volem fer una travessa circular i tornar a Mollet-Sant Fost.

Ruta 175: Montmeló pel Mons Observans: tot dos itineraris coincideixen en el curt tram del riu Besòs a l’estació de Montmeló.

Ruta ST183 MontmelóGranollers pel riu Besòs: travessa que surt de Montmeló però que ressegueix el riu Mogent fins a Granollers.

Ruta ST184 Granollers- Montmeló per la ruta Prehistòrica: gran excursió que des de Granollers segueix el PR C-36 Ruta Prehistòrica, tot acabant a Montmeló.

                                   MAPA DE LA RUTA                                                                                              TRACK GPS A WIKILOC

ITINERARI

o km Estació de Mollet-Sant Fost (58 m) (gps 31T 434732 4598294)

L’estació es troba situada a l’extrem sud-est de la ciutat de Mollet, situada entre els darrers blocs de pisos i la C-17 (soterrada en aquest punt).

El nom oficial de l’estació és el de Mollet-Sant Fost atès que també dona servei a Sant Fost de Campcentelles, població situada a l’altre marge del riu Besòs. Fa anys els rètols de l’estació també incloïen el de Martorelles, un municipi veí de Sant Fost i de Mollet. Aquest, però, va desaparèixer de la nomenclatura oficial tot i que encara ara els martorellesencs en reclamen la seva reintroducció. L’edifici de viatgers és d’una sola nau, de planta baixa i situat a la dreta de les vies en direcció a Granollers. Acull les taquilles i un bar, i, al nostre parer, una de les estacions menys agraïdes estèticament de la línia.

Només sortir del pas inferior ja començarem a trobar les marques del GR-97.3, sender que abandonarem a Martorelles, però que reprendrem més avançada la travessa.

Passat el pàrquing de l’estació el sender ens porta a travessar per on no fa gaire s’aixecaven les naus de la Teneria Moderna Franco-Española, fàbrica de pells que va ser tot un referent molletà. Encara resten dempeus la xemeneies i diverses naus en pèssim estat de conservació.

Un llarg pont de vianants creua d’un cop els sis carrils de l’AP-7, les vies del tren d’alta velocitat i el riu Besòs. Si teniu sort i coincidiu amb el pas d’un tren d’alta velocitat es poden fer interessants fotos amb aquests elements amb el Montseny com a teló de fons.

L’empresa va ser creada al carrer Indústria, de Mollet del Vallès, l’any 1897, per Octavio Lecante. El seu nom es deu a l’acord comercial de col·laboració amb la casa francesa Anciens Etablissements Combe, especialitzant-se en el blanqueig i adobament de pells per a la fabricació de sabates. L’empresa va tancar portes l’any 2007.

(MNACTEC. Museu al Carrer)

El riu Besòs al seu pas per Martorelles va ser canalitzat amb esculleres de roca, pel que té menys amplitud i s’ha eliminat la vegetació de ribera que hi havia. A prop del pont de Mollet s’hi ha abocat grans piles de runa. L’aigua que rep prové majoritàriament de les depuradores que hi ha aigües amunt, que recapten aigua de la xarxa Ter-Llobregat.

(Patrimoni de la Generalitat)

Caminem pel carrer de Barcelona, vial que divideix els municipis de Sant Fost (dreta) i Martorelles (esquerra), entre les naus industrials del polígon industrial de Martorelles. El complex va acollir entre el 1950 i el 2013 la mítica marca de motocicletes Derbi. L’any 1984 Ricardo Tormo, doble campió del món de 50 cc, va patir un greu accident mentre provava una nova motocicleta circulant pels carrers d’aquest polígon, succés que li va suposar l’abandonament de la pràctica esportiva. Aquest greu accident va ser un factor més que va empènyer la construcció i inauguració del Circuit de Catalunya l’any 1991.

“El piloto motociclista español Ricardo Tormo, dos veces campeón del mundo de la categoría de 50cc, seguramente no podrá volver a correr nunca más como consecuencia de las gravísimas heridas sufridas en su accidente de la tarde del pasado martes. Ricardo Tormo chocó contra un coche a más de 160 kilómetros por hora cuando probaba su moto de carreras por una calle del polígono industrial de Can Roca, en la localidad barcelonesa de Martorelles, donde se encuentra la fábrica Derbi.

Los mecánicos que intentaban cerrar las calles de acceso al improvisado circuito no pudieron impedir el paso del coche de una joven de 19 años, que, después de convertir en stop un simple y borroso ceda el paso, reemprendió la marcha justo en el instante en que aparecía Tormo, que se estrelló con su pequeña Derbi de 80cc.

[…]

Lo más rápido y más sencillo era acudir al polígono industrial próximo a la fábrica, donde tantas veces se han realizado experimentos de estas características. Se trata de una zona de calles poco concurridas, aunque abiertas al tráfico normal, con una larga recta. Habitantes y trabajadores de aquella zona suelen pasar por esas calles para evitar el semáforo que existe en el cruce de la BV-5.001 y la B-500, hacia la que se dirigía precisamente el automóvil que colisionó con Tormo. Para convertirla en un improvisado circuito, como tantas otras veces, unos cuantos mecánicos se apostaron en los cruces para tratar de impedir el paso de los posibles coches que pretendieran cruzar.”

El País, 26 abril 1984
Fotos d’esquerra a dreta: DALT: estació de Mollet-Sant Fost ; estació andanes ; edificis antiga Teneria BAIX: pont de vianants sobre vies alta velocitat, AP-7 i el Besòs

2,4 km Font de Can Camp (101 m) (gps 31T 436658 4597586)

En creuar la carretera de La Roca BV-5001 agafem el carrer d’en Piera, via que ens portarà al cap de 1,2 quilòmetres (15 min.) fins a la primera font del nostre recorregut, la font de Can Camp. S’hi accedeix per unes escales que baixen des de la la plaça amb un memorial sota uns roures de fulla gran. A part de la font, l’espai inclou un safareig i horts urbans.

[Font de Can Camp] La font i el safareig de Can Camp estan situats a tocar del torrent de les Llicorelles, al seu pas pel nucli urbà de Martorelles. La font està construïda sobre una paret de maó, al centre de la qual hi ha una placa metàl·lica que diu: ” FONT DE CAN CAMP 1912-2004″. A la part inferior hi ha el brollador, format per un tub metàl·lic. L’aigua cau sobre una petita pica excavada al terra, tot i que des d’aquesta es perd aigües avall. A banda i banda té un banc d’obra. Una part de l’aigua de la mina va a parar al safareig, de planta rectangular. És fet d’obra, i al seu voltant hi ha les pedres inclinades per rentar la bugada.

El safareig i la font es trobaven dins la finca del mas desaparegut de Can Camp. Segons sembla, la casa tenia una rajoleria pròpia, que necessitava força aigua, que era extreta de la font. L’indret era molt concorregut de dones del poble que anaven a fer-hi la bugada, com també ho era el safareig de Can Sunyer i el de Ca n’Arquers, avui desapareguts. Fins que no hi va haver subministrament d’aigua al poble, s’hi anava a buscar aigua per al consum domèstic. L’espai va ser arranjat per Simeó Rabassa l’any 1986, havent quedat com a record un text que promou el respecte pel seu entorn i el monòlit del patronat.

(Extret dels Mapes de Patrimoni cultural de la Diputació de Barcelona)
Fotos d’esquerra a dreta: Can Carrencà ; font de Can Camp ; font de Can Camp ; rentadors de Can Camp ; pont a Can Camp ; ajuntament de Martorelles

2,8 km Ajuntament de Martorelles (116 m) (gps 31T 436871 4597371)

Municipi del Vallès Oriental de prop de 4.800 hab. (2018). L’ajuntament és a l’esquerra del carrer, on trobem una font de ferro forjat en una petita plaça envoltada per moreres.

Passat l’ajuntament girem a la dreta en direcció a Can Roda (indicador), camí que ens allunyarà de l’asfalt. El camí finalitza a l’entrada del gran mas senyorial de 1864 de la família Bonaplata, de Barcelona, empresaris tèxtils que tenien la fàbrica al carrer Tallers de Barcelona, cremada per una revolta popular l’any 1835. La masia és ara el Celler Can Roda d’elaboració de vins i escumosos de la DO Alella. El mas no és visible des d’aquest punt, però de tant en tant organitza actes relacionats amb el món de vinicultura.

Plini el Vell, al s.I DC ja esmentava en la seva obra ´Naturalis Historia’  vins produïts en una zona situada entre el Maresme i el Vallès Oriental. Ens trobem entre vinyes de la  DO Alella, una denominació de no gaire més de  600 ha d’extensió que produeix bàsicament vi blanc de pansa i amb aproximadament 7/8 cellers. Els vins venen marcats pel clima, l’alçada de les vinyes i pel terreny, dominat pel sauló, sorra característica de la serralada Litoral originada a partir de granític descompost. Els vins  produïts als vessants del Maresme són suaus, de grau i acidesa moderats, mentre que produïts al Vallès Oriental són vins més àcids i energètics influïts per un clima més humit i continental. Són vins d’aquestes terres el Castell Ruf del celler Serralada de Marina i els vins i caves Parxet.

3,1 km Font de Can Roda (98 m) (gps 31T 437024 4597126)

Després de 190 m d’agafar el camí en direcció a Can Roda hem d’estar atents a prendre un petit corriol a la dreta per anar a visitar la font. El trencall es troba just passada una gran fita quadrada de granit.

Segurament sigui la font situada en el racó més ombrívol i humit de totes les que visitarem. Just abans d’arribar-hi es creua una sèquia on encara es pot veure un petita resclosa amb comporta. Aquest petit canal portava antigament aigua al safareig i horts de Can Sunyer de Martorelles.

“Deixant el camí o pista que condueix a la masia, passem pel corriol, travessem una sèquia, després trobem un pont d’obra i unes bigues de formigó que travessen la riera, que substitueixen un altre d’anterior que tenia baranes d’obra imitant troncs de fusta i que devia trencar-se per una rierada. Després hi ha unes escaletes per baixar a la font o brollador que fa una canal per on baixa l’aigua fins al torrent; unes altres escaletes pugen per la banda contrària, totes fetes d’obra i arrebossades de morter. Un muret sosté les escales i les separa de la llera de la riera. La paret de la font fa poc més d’un metre d’alçada i amplada, amb la part superior arrodonida, i un mosaic amb la imatge de Sant Salvador, que resta molt malmès i irreconeixible. Antigament, uns metres més avall hi havia una taula rodona d’obra. Aquesta font encara està al mig del bosc, a prop dels pobles de Martorelles i Santa Maria de Martorelles.”

Notes 27. Les fonts i l’ús de l’aigua a Martorelles. Adolf Candela Ramos i Ariadna Cano (pp 99)

En arribar a l’entrada del mas, un espai envoltat de meravellosos plataners, cal agafar un corriol a l’esquerra no gaire evident però que és l’entrada a un estret i ombrívol corriol a tocar del torrent de la Font del Baix. A mesura que guanya alçada creuem un camp de vinyes fins al mas de Can Coll, el primer edifici del nucli urbà de Santa Maria de Martorelles.

Fotos: font de Can Roda

4,2 km Santa Maria de Martorelles (178 m) (gps 31T 437713 4596706)

Arribem al centre del petit nucli de Santa Maria de Martorelles (Vallès Oriental), conegut antigament com a Martorelles de Dalt, pel carrer Lledoner i Major. Santa Maria és un petit poble de 882 hab. (2018) situat a recer de les muntanyes del parc de la Serralada Litoral. Després de passar les zones industrials de Martorelles sobta de trobar un espai de calma com aquest. Si teniu temps, us recomanem aturar-vos en alguna de les terrasses del centre per gaudir de la pau. A la cantonada entre la plaça Joan Matons i la Baixada de la Font, amagat sota un arbre, hi ha el menhir de Castellruf, datat de fa 5500-4500 aC.

[Menhir de Castellruf] “Bloc de granit, de 0,50 metres de costat i una alçària de 2,20 m aprox. La pedra te en la part de dalt una secció triangular amb els angles arrodonits, en una de les cares hi ha un gravat amb forma de jou, que s’assembla a una lletra B. El solc del gravat, fou esculpit per repicat i posterior abrasió. Podria ser que el simbol en forma de B seria la representació d’una deessa de caràcter atlàntic o de fertilitat. És datat del Neolític Final (3300 aC-2500 aC) Es significatiu apuntar que, en el municipi d’Agullana en l’Alt Empordà, existeix un altre menhir El menhir dels Palaus amb un símbol gravat idèntic al de Santa Maria de Martorelles i de la mateixa antiguitat.

La pedra va ser descoberta per Josep Marin i Castillo, veí de Santa Maria de Martorelles, cap al 1960 dins del bosc d’en Mates, a la carena que va des del Turó d’en Galzeran fins al de Castellruf, en un punt més o menys equidistant d’ambdós turons i a prop del desaparegut Pi d’en Casals (a prop del Dolmen de Castellruf i relativament a prop també del Dolmen de Can Gurri). A manca d’interès de l’administració per la troballa, el 1965, per iniciativa de Josep Marin i Pere Cueto, la pedra es va encanyar amb branques d’alzina i es va baixar amb un Toro excavadora de la pedrera Cyasa, obrint pas i camí, pel mig del bosc, amb moltes penes i treballs, fins a Santa Maria de Martorelles, on es col·locà en el començament del carrer Lòpez de castro-Baixada de la font.”

Font Viquipèdia

El SL C-120 Les Fonts de Sta. Maria de Martorelles és un sender local circular amb sortida i arribada en aquest municipi que visita les fonts més interessants que hi ha al vessant nord de la muntanya del Turó d’en Galceran (o d’en Mates), un 100 Cims de 485 m. que hem visitat en dues ocasions (Ruta ST01, Ruta ST60). El sender té 6,5 quilòmetres (exclòs l’ascens al turó de Castellruf), dels quals només ens estalviarem la part final.

Fotos: Santa Maria de Martorelles (menhir i església)

4,3 km Font de Baix (153 m) (gps 31T 437729 4596534)

En el tram comprès entre Santa Maria i el coll de Castellruf és on es concentren bona part de les fonts més interessants de la caminada. La primera que trobem, la més propera al poble, és la font de Baix, també anomenada de can Riulas o de les Canals. Per accedir-hi cal baixar unes escales amb barana de ferro. L’espai és dominat per uns enormes plataners i un banc de fusta.

Aquí comença l’Itinerari del torrent de la Font de Baix, un circuit arranjat amb escales de fusta en diferents indrets i que forma part del sender SL C-120. El camí remunta el torrent homònim per un camí a voltes deixat però interessant i sovint humit on hi podrem arribar a trobar avellaners aïllats. Al peu de l’escala més important de l’itinerari veurem un edifici a mà esquerra, són les Tolves.

“[Les Tolves] Edifici aïllat i mig enrunat situat a uns 50 metres de distància de la pedrera del camí de la font Sunyera, sota el camí que li dóna accés. Presenta una planta rectangular, amb la coberta plana i està distribuït en un sol nivell, amb quatre grans estances obertes a una gran esplanada que donava accés als camions. Aquests espais estan coberts amb voltes catalanes bastides amb maons plans i reforçades amb barres de ferro. Estan comunicades entre elles mitjançant petites obertures d’arc de mig punt obertes als murs laterals, que són de pedra escairada de diverses mides lligada amb abundant morter. De fet, la resta de la construcció presenta aquest mateix tipus de parament. A la part superior de la construcció, destaca una estructura de formigó i ferro amb encaixos utilitzada per la càrrega de la pedra.


A uns 30 metres de distància al nord, a l’entrada a l’esplanada, hi ha un altre edifici de planta rectangular força més degradat que l’anterior. La part superior de la construcció està bastida en pedra escairada de diverses mides, disposada irregularment, i lligada amb abundant morter. La part inferior, en canvi, està bastida en bloc i és fruit d’una reforma posterior.

L’edifici ha estat identificat com el carregador de la pedrera del camí de la font Sunyera. La pedra que s’extreia de la pedrera era matxacada. Llavors queia dins de les cambres-carregadors i d’allà era transportada fora del recinte. Unes vagonetes guiades per un cable d’acer transportaven la pedra d’un lloc a l’altre.

L’edifici ha estat identificat com el carregador de la pedrera del camí de la font Sunyera. La pedra que s’extreia de la pedrera era matxacada. Llavors queia dins de les cambres-carregadors i d’allà era transportada fora del recinte. Unes vagonetes guiades per un cable d’acer transportaven la pedra d’un lloc a l’altre. El nom fa referència a les tremujes que s’utilitzaven per carregar la pedra matxacada.”

(Extret dels Mapes de Patrimoni cultural de la Diputació de Barcelona)
Fotos: font de Baix

5,2 km Font Sunyera (226 m) (gps 31T 438323 4596037)

La font Sunyera es troba al fons d’una gran esplanada dominada també per formosos plataners en un racó on hi conflueixen diversos torrents que baixen dels turons de Castellruf i de Galceran.

[Font Sunyera] Font formada per un gran arc de mig punt que es troba obert al bell mig d’un talús forrat en pedra, que sosté el marge inferior dret del camí que porta a Tiana per la Romaguera. L’arc medeix 1,20m d’alçada aproximada i presenta la meitat inferior excavada a la roca i la superior bastida en obra, amb un revestiment arrebossat de guix i calç pintat amb sulfat de ferro.
Damunt l’arc hi ha una pedra gravada amb la data 1889 i les inicials P i M. El broc és un simple tub encastat a la paret interior. L’aigua cau al paviment de pedra erosionada inferior i es deixa marxar cap a l’exterior. Al costat del toll on cau l’aigua hi ha un sortint de pedra a mode de repisa o banc. Davant de la font hi ha una agradable i gran esplanada farcida de plataners, i amb diverses pedres de grans dimensions per seure i descansar.

(Extret dels Mapes de Patrimoni cultural de la Diputació de Barcelona)

Cal retrocedir uns metres a fi d’agafar la pista que després d’un revolt tancat es converteix en un corriol que enfila vers el sud fins a la propera font del Ca.

Fotos: font Sunyera

5,8 km Font del Ca (262 m) (gps 31T 438361 4595837)

La font del Ca, també anomenada de Sant Domènec, es troba a la fondalada d’un torrent que baixa del turó de Castellruf. L’entorn és espaiós i comprèn diversos elements. Així, a part de la mateixa font, que inclou una imatge del Sant, hi trobarem una taula de fusta de pícnic i la cova de Sant Domènec.

[Font del Ca] Font formada per un mur bastit en pedra i maons amb la part superior arrodonida, que presenta un senzill broc circular per on s’escola l’aigua. Aquesta cau dins d’una pica de planta rectangular excavada a la roca que li fa de paviment. A banda i banda d’aquesta pica hi ha dos petits murs de pedra adaptats com a bancs per seure. Damunt del broc destaca un plafó rectangular de rajoles ceràmiques acolorides, protegit amb una reixa de ferro. S’hi representa la imatge del sant acompanyat d’un gos, el nom de la font i una llegenda a la part inferior: “TU ENS VAS DONAR LLARGAMENT L’AIGUA DE LA SAVIESA / ANY 1769”. Alhora, a la part inferior de la reixa protectora, també s’observa l’any 1769 fet en ferro. Entre el plafó i el brollador, destaca una pedra gravada amb el nom de l’element: “FONT DE SANT DOMENEC I DEL CA / 1769”.

[Cova de Sant Domènec] Cova situada a escassos metres a ponent de la font del Ca o de Sant Domènec, en un marge que delimita l’esplanada que li dóna accés, al costat d’una taula de pícnic que hi ha instal·lada. Es tracta d’un forat excavat a la roca mare del marge, que amida uns 3 metres de fondària per 2 d’alçada aproximadament, i que presenta una planta irregular. La coberta de l’espai interior és rebaixada, així com l’obertura que li dóna accés, que està força degradada. Antigament, la cova tenia una porta i feia les mateixes funcions que una barraca de pedra seca, servia per guardar les eines i resguardar-se en cas de mal temps.

(Extret dels Mapes de Patrimoni cultural de la Diputació de Barcelona)

De la font cal seguir vers el sud-oest pel tancat senderó que va guanyant alçada pel vessant nord del turó de Galceran. Si ens fixem pels vorals podrem veure la planta d’on pren el nom la muntanya, una planta de fàcil reconeixement gràcies a les boles vermelles que té fixades a les fulles.

Fotos: font del Ca o Sant Domènec

6,5 km Toll de la Bassassa (3 m) (gps 31T 438509 4595537)

Cal acostar-s’hi expressament des de la cruïlla a la font de la Teula i la font del Ferro. Hi ha dos trencalls que hi donen accés. El primer que trobarem en direcció a la font del Ferro és el més practicable. El toll és a escassos 15 metres del camí.

[La Bassassa] La bassa es va construir per poder emmagatzemar aigua i així poder refrescar les carboneres que s’explotaven al bosc, així com per poder regar uns horts que hi ha situats a uns 300 metres més avall. Un tub de polietilè permet fer aquesta tasca en l’actualitat.

Bassa d’aigua enclotada i planta allargassada formada per un forat excavat al propi terreny, amb unes mesures aproximades de 15,5 m de llargada per 2,5 m d’amplada i una profunditat d’un metre. Tota la banda de migdia presenta un mur longitudinal bastit en pedra lligada amb morter que fa de resclosa. Mitjançant una petita obertura a la part inferior del mur, l’aigua és conduïda cap avall. Un arbre caigut al damunt de la bassa permet fer de pont per creuar.

(Extret dels Mapes de Patrimoni cultural de la Diputació de Barcelona)

Des de la font cal desfer les passes fins a la cruïlla anterior, situada a 180 m de la font. Un pal indicador ens ajuda a seguir pel camí correcte. Anem a la dreta caminant entre un agradable corriol emboscat fins al trencall de la font del Ferro (dreta).

Fotos: toll de la Bassassa

6,6 km Font del Ferro (330 m) (gps 31T 438477 4595472)

La font del Ferro és una font boscatera situada al bell mig del bosc del Mates a la que s’hi accedeix des del camí principal baixant per unes escales construïdes sobre el terreny i suportades per taulons de fusta. Aprofita les aigües de dos torrents que baixen del mateix cim del turó de Galceran (100 Cims) i que s’uneixen en aquest punt per donar lloc el torrent de la Font Sunyera.

[Font del Ferro] Font formada per un muret bastit en pedra lligada amb morter, situat en un petit talús de terra. Al centre del mur s’obre un arc de mig punt bastit en maons disposats a sardinell, sostingut per dos brancals fets de pedra i maons. La part interior de l’arc està revestida amb un morter acolorit amb sulfat de ferro, fet que li dóna el color vermellós i taronja que la caracteritza. L’aigua brolla per un simple forat i cau en una pica de planta circular marcada a la roca. Damunt del broc hi ha una obertura rectangular a mode de registre, que deixa entreuveure un possible dipòsit o mina interior. La font pren el seu nom pel gust de ferro que té la seva aigua, donat que és probable que travessi alguna veta d’aquest mineral, característic de la zona. L’aigua brolla sota de dos torrents, el sot dels Verreus i el dels Cirerers, que en aquest punt s’uneixen formant el torrent de la font Sunyera.

La font fou rehabilitada als anys 50 del segle XX per en “Picu” Marín, paleta i veí de la població. A escassos metres de la font, a la part alta del corriol, hi ha un exemplar de micaquer (nesprer del Japó) inusual dins del bosc.

(Extret dels Mapes de Patrimoni cultural de la Diputació de Barcelona)

Des de la font cal desfer el camí 180 metres fins a la cruïlla anterior i agafar el sender de la dreta que ens conduirà fins a la font de la Teula a través d’un camí de vegetació exuberant fins a la següent font.

Des de la font una curta passejada en ascens a través d’una camí arreglat amb escales ens portarà fins al coll de Castellruf.

Fotos: font del Ferro

7,1 km Font de la Teula (353 m) (gps 31T 438707 4595805)

Per arribar a la font de la Teula cal apartar-se 50 metres a la dreta del camí i pujar escassos metres fins el replà on se situa. L’entorn és molt agradable. La font es troba al fons d’una mena d’amfiteatre tancat per un mur de roca granítica coberta per un mantell d’heura i molsa. A mitja alçada hi ha un forat a la roca on hi ha una marededéu.

[Font de la Teula] Font formada per un únic broc de ferro en forma de teula, que es troba encastat a l’extrem esquerre d’una gran paret de pedra granítica natural d’on brolla l’aigua. El raig cau dins d’una pica de planta circular que està treballada en una gran pedra. La zona està disposada en pendent, fet pel qual es va construir un mur de pedra de la zona uns metres més avall. Tot i que no s’ha pogut documentar durant la feina de camp, degut a l’abundant vegetació que cobreix la paret, hi ha una petita escletxa damunt del brollador on apareix una imatge de la Mare de Déu. Dos rètols de fusta indiquen la situació exacte d’aquesta font. La font agafa el seu nom del broc per on raja l’aigua, que té forma de teula. És força probable que la teula originària fos de terrissa, tot i que en l’actualitat ha estat restituïda i és de ferro. La font agafa el seu nom del broc per on raja l’aigua, que té forma de teula. És força probable que la teula originària fos de terrissa, tot i que en l’actualitat ha estat restituïda i és de ferro. La font agafa el seu nom del broc per on raja l’aigua, que té forma de teula. És força probable que la teula originària fos de terrissa, tot i que en l’actualitat ha estat restituïda i és de ferro.

La font agafa el seu nom del broc per on raja l’aigua, que té forma de teula. És força probable que la teula originària fos de terrissa, tot i que en l’actualitat ha estat restituïda i és de ferro.

Antigament, els llenyataires que treballaven pels voltants de la font demanaven a les seves dones doble tupí per dinar, donat que l’aigua que raja és molt lleugera i fa venir gana.

(Extret dels Mapes de Patrimoni cultural de la Diputació de Barcelona)
Fotos: font de la Teula

7,5 km Dolmen coll de Castellruf (411 m) (gps 31T 438833 4596031)

Arribem dalt una àmplia collada, cruïlla de camins, punt on ens afegim al GR-97.3, variant del sender GR-97 que uneix les poblacions d’Alella (Maresm) i Palaudàries (Vallès Oriental) passant per Gallecs i que seguirem força estona (5 km) fins al turó de les Llicorelles. Abans de pujar fins dalt del turó de Castellruf paga la pena acostar-se fins al dolmen de Castellruf que hi ha a 50 metres seguint la pista a la dreta.

Dolmen quadrangular, segurament una cista,  d’aproximadament 1,50×1,60 metres que es podria datar entre els anys 2200aC-1800aC. Les cistes eren un tipus de construcció funerària caracteritzada per tenir la cambra tancada per pedres plantades verticalment i per una única llosa superior. Podem veure la llosa superior trencada i col·locada de nou en el seu lloc original durant la primera excavació, així com les restes del possible túmul escampades pels voltants. Una excavació més acurada podria rellevar una galeria catalana.

Per pujar al turó de Castellruf cal agafar un corriol estret i dreturer (pal indicador) que s’enfila cap al cim. Arribem a una bifurcació amb una sitja poc visible situada a nivell de terra. Girem a l’esquerra per una zona de blocs de pedra que serveixen d’excel·lent mirador on per Nadal sol instal·lar-s’hi un pessebre. Uns metres més endavant, entre exuberant vegetació, arribem a les primeres cases del poblat ibèric de Castellruf.

Fotos: dolmen de Castellruf

7,8 km Turó i poblat ibèric de Castellruf (450 m) (gps 31T 438742 4596152)

Les restes del poblat ibèric es troben escampades pell vessant nord del turó, mig engolides per la densa vegetació on predomina l’arboç, el llentiscle, el marfull i el bruc. Si ens volem sentir encara una mica exploradors, no hi ha res com passejar amb calma entre les restes (sempre respectant-les i no tocant res) sota una poderosa vegetació que se les va empassant mica en mica. Hi podrem arribar a distingir parets i antigues portes i fins i tot imaginar-nos antics laietans caminant pels seus carrers 2000 anys enrere quan per aquests boscos encara hi passejaven ossos.

[Poblat ibèric de Castellruf] És un oppidum que va estar habitat entre els segles V i II aC. Els sondejos han permès establir una etapa de màxima ocupació durant el segle III aC. Ocupa una extensió aproximada de mitja hectàrea, delimitada per una muralla d’1,15 m d’amplada mitjana. Tots els elements estructurals són de pedra, s’assenten sobre la roca mare i en segueixen les irregularitats.

Pujant pel corriol d’accés, el primer que trobarem és un petit pou o sitja. A partir d’ací, el caminet traça un itinerari més o menys circular que seguirem en sentit contrari a les agulles del rellotge. A banda i banda anirem trobant restes d’estances, la majoria cobertes de bardissa, fins a arribar a la banda nord del turó de Castellruf. Allà hi ha un seguit de 8-10 habitatges perfectament visibles i alineats, la part exterior dels quals és un tram de muralla. El camí continua girant en direcció sud, fins a arribar a una roca. Passant amb precaució per damunt, tornem a la sitja on hem començat el recorregut.

Font: Viquipèdia

Situats de nou al coll, prenem el camí a l’esquerra seguint els indicadors dels senders GR-97.2 i SL C-120. Comencem a baixar per una pista que va pel llevant del turó de Castellruf i que travessa un bosc mixt d’alzines i roures. A la nostra dreta, entre la vegetació, tindrem bones vistes del turó de Sant Miquel amb la torre de l’homenatge ben visible al capdamunt sobresortint dels camps de vinyes i cirerers de Can Barbeta. El descens, a trams força inclinat, passa pels camps de conreus abandonats del Pla Xicola fins a arribar al fons de la vall del torrent de Can Gurri, un indret on la humitat i la vegetació profunda dominen el paisatge.

Fotos: poblat ibèric del turó de Castellruf: DALT: cista ; mirador amb pessebre : serralada
Castell de Sant Miquel (Montornès) amb el Montseny al fons
Castell de Sant Miquel (Montornès) amb el Turó de l’Home (dreta) i el Matagalls (esquerra) al fons.

9,2 km Ruïnes de Can Xicola (285 m) (31T 438956 4596622)

A 90 metres seguint un corriol estret i força emboscat que s’endinsa a l’esquerra en direcció nord.

“[Can Xicola]Masia aïllada i completament enrunada situada en una zona boscosa, al marge dret d’un estret corriol que neix al camí d’Alella. Les restes conservades permeten observar un edifici de grans dimensions i planta rectangular distribuït en un sol espai. No s’observen rastres de la coberta i els murs estan força enrunats, amb un alçat màxim conservat d’un metre i mig, i alguns forats de bastida. En l’actualitat tampoc es conserva cap obertura visible.

La construcció està bastida en pedra sense desbastar de diverses mides, disposada irregularment i lligada amb abundant morter de calç. També s’observen fragments de maons per regularitzar els paraments i pedres desbastades de mida més gran a les cantonades. A l’interior s’observen restes del revestiment que cobria les parets.

La casa ja apareix referenciada en un plànol descriptiu i cartogràfic de Martorelles de l’any 1750, fet pel rector de la parròquia de Santa Maria Josep Antoni Casasayes, amb el nom de “Casa Xicola”.

(Extret dels Mapes de Patrimoni cultural de la Diputació de Barcelona)

9,6 km La Ferreria (234 m) (31T 439094 4596778)

A mà esquerra del camí, just allà on fa un gran revolt tancat a la dreta, hi ha separades uns metres les restes d’una antiga ferreria. Com a ferreria no s’ha d’entendre un indret d’extracció i elaboració de ferro sinó un lloc on es reparaven eines de ferro o fins i tot la substitució de les ferradures dels animals.

[La Ferreria] Edifici completament enrunat i situat a l’inici del corriol que porta a la pedrera de la font de la Mercè. Es troba en una zona boscosa, amb abundant vegetació que tapa bona part de les estructures. De fet, només es conserva dempeus un tram de mur de més d’un metre d’alçada, que està bastit en pedra de la zona de diverses mides, lligada amb abundant morter.

Es tracta de l’antiga ferreria de la pedrera de la font de la Mercè. S’hi reparaven les eines que feien servir els picapedrers per extreure la pedra. De la mateixa manera que la pedrera forma part de la finca de can Girona, propietat de l’ajuntament de Barcelona des de l’any 1920-22.

(Extret dels Mapes de Patrimoni cultural de la Diputació de Barcelona)

Després de passar la Ferreria deixem a mà dreta un camí que s’enfila cap al coll de Can Corbera passant per Cal Santpere, un mas en ruïnes lligat a la finca de Can Girona amb la seva font propera.

Fotos d’esquerra a dreta: 1+2 Ruïnes la Ferreria 3. Pedrera de la font de la Mercè

9,9 km Font de la Mercè (214 m) (gps 31T 439061 4596918)

Situada a pocs metres de la Ferreria. Som en un indret especial, una joia amagada de la Serralada Litoral. L’entorn és molt tranquil i agradable. Pollancres, àlbers, plataners i fins i tot un grapat d’enormes cedres de l’Atles són alguns dels arbres que podrem trobar a tocar del torrent de can Gurri.

La font és va arranjar de nou l’any 1993. Consta d’un petit broc i està envoltada d’enormes plataners que li donen una apreciada ombra durant l’estiu. Forma part d’un important estructura hidràulica gràcies a la qual és normal que brolli hivern i estiu.

[Font de la Mercè]”Es tracta d’un sistema que s’inicia uns metres amunt de la font de la Mercè, al camí de can Gurri, en el creuament de camins, on podem observar un registre que és la mina d’origen; es tracta d’un pou amb una llarga mina que recull l’aigua subterrània del torrent. A partit d’aquí, l’aigua és conduïda per un tub fins a un dipòsit d’obra a la riba de la llera, que podem observar des del camí, i que fa de reserva de capçalera. Una conducció feta d’obra amb diversos pous de registre amb tapa de ferro condueixen l’aigua avall. A la font de la Mercè, que com hem dit, no és més que un forat a la sèquia, podem veure part de la conducció.”

Notes 27. Les fonts i l’ús de l’aigua a Martorelles. Adolf Candela

[Séquia de Can Girona] Séquia de prop d’un quilòmetre de llargada que discorre per la banda de tramuntana del terme municipal. S’inicia uns 100 metres més amunt de la font de la Mercè, just a l’encreuament entre els camins que porten a Alella i a Tiana per Castellruf. En aquest punt, un pou de planta quadrada que dóna accés a la mina, bastida en pedra, i que recull l’aigua subterrània del torrent. Mitjançant una canalització, l’aigua arriba a un gran dipòsit que fa de reserva de capçalera i filtra l’aigua. També es coneix com a fossa de fangs. És de grans dimensions i planta rectangular, amb la part superior arrodonida i un registre per poder-hi accedir. A partir d’aquí, una conducció feta d’obra porta l’aigua fins a la font de la Mercè i continua baixant en direcció a can Girona, amb diversos pous de registre de planta quadrada en el mateix tram. Davant la pedrera de can Ros n’hi ha dos d’aquests pous i, al costat de les restes de la masia, una canalització rectangular bastida en pedra. Uns metres més avall, al costat de les restes de can Rosanes, trobem un altre pou. En aquesta part, la canalització salva el desnivell que provoca un altre torrent mitjançant un aqueducte de cinc arcs rebaixats bastits en maons. Finalment, la conducció arriba a la bassa de can Girona i, posteriorment, a la masia.

(Extret dels Mapes de Patrimoni cultural de la Diputació de Barcelona)
Fotos: font de la Mercè.

10,3 km Salt de Can Ros (209 m) (31T 438743 4596918)

De la font de la Mercè continuem pel camí que va per la dreta del torrent de Can Girona i que passa al cap de pocs metres per la pedrera de Can Ros, una mossada a la muntanya que veurem a mà dreta i d’on s’extreia pedra per a fer llambordes. Davant de la pedrera, allí on el camí fa un petit replà, surt un corriol que baixa en pocs metres fins el Salt del Ros, una petita cascada per on no sol baixar aigua però que es troba en una raconada extremadament humida. Uns metres més endavant hi ha un corriol molt dret i relliscós que baixa al torrent, tot i que segurament els esbarzers no ens deixaran accedir a la base del salt.

A la pàgina web de Joan Sanjuan i Esquirol, familiar dels antics masovers del desaparegut mas de Can Gurri, té un bloc on explica interessants històries de la zona i que recomanem de visitar. En una d’aquestes en parla de les diferents pedreres que hi ha per la zona:

[Pedreres] “Quan la bonança econòmica de la primera guerra mundial, Martorelles tenia obertes un bon grapat de pedreres que produïen més que altra cosa llambordes. A la finca de Can Girona el Foment n’explotava unes quantes. La que més rajava era la de Can Santpare. N’hi havia una a prop de Can Nofre. Una altra, una mica més amunt de la font de la Mercè. La més propera a la carena de la Serralada  de Marina era la de Can Gurri.

Les llambordes eren traginades per cavallerisses des de les pedreres fins a la cruïlla de la carretera de Martorelles amb el camí de Can Girona. Allí es carregaven en camions i carros per transportar-les a l’estació de tren de Mollet del Vallès i a d’altres punts.

[…]

L’explotació de les pedreres de Can Girona va durar fins que els Pieres, l’any 1920, van vendre la finca a l’Ajuntament de Barcelona. A partir d’aleshores es va dedicar, primer, a centre de beneficiència i, després, amb la República, el Negociat de Cultura s’encarregà de la seva administració i la dedicà a centre de colònies per mestres i alumnes de les escoles municipals de Barcelona.”

Extret del bloc de Joan Sanjuan i Esquirol: https://joansanjuanesquirol.webnode.es/news/les-pedreres-de-can-girona/#!

De nou al camí uns escassos trenta metres passada la pedrera hi ha a mà esquerra sota del camí les ruïnes de Cal Ros, un antic mas lligat a la finca de Can Girona. Baixar a la seva base tampoc és fàcil. Només en resten murs de parets i podrem reconèixer-hi alguna porta i bassa.

Més endavant, abans de Can Girona assolim la gran bassa circular de Can Girona (barana de fusta). Té 18 m de diàmetre, 10 de profunditat i capacitat per a 1.500 m3, suficients per a abastir Can Girona i els horts i conreus de tota la finca. Fins aquí arribava la sèquia que ve de la font de la Mercè. Si ens hem fixat pel camí haurem vist a mà esquerra la canalització en algun punt.

Fotos: DALT: 1. pedrera de Can Ros ; 2/3. ruïnes de Can Ros ; BAIX: 1/2 salt de Can Ros ; 3. bassa de Can Girona

11 km Can Girona. Coll (175 m) (gps 31T 438267 4597426)

La gran finca de Can Girona pertany a l’Ajuntament de Barcelona. La casa, de regust colonial, necessita fortes adequacions a fi de mantenir el seu ús com a casa de colònies. La casa es va destinar com a casa de colònia ja durant la República (1932) i l’any 1976 com a primera granja-escola de tot l’Estat.

Fotos: Can Girona

Font de Can Girona (176 m) (31T 438275 4597326)

Situada dins de la masia, davant de la façana principal que dona al sud-est. És visible des de l’exterior.

“Està formada per una pedra rectangular de granit situada en vertical, amb uns grans encaixos laterals i una pica plana amb canalons. El broc surt de la part de dalt de la peça, consistent en una aixeta de ferro. L’aigua brolla dins d’un recipient de pedra de grans dimensions mòbil, que simplement està situat sota el raig.”

(Extret dels Mapes de Patrimoni cultural de la Diputació de Barcelona)
Fotos extretes dels Mapes de Patrimoni cultural de la Diputació de Barcelona

Uns metres més avall del mas trobem una cruïlla de camins (pal indicador). En aquest punt deixarem el SL C-120 que hem seguit des de Sta. Maria de Martorelles. El sender pren un camí a l’esquerra que mena cap a la zona d’acampada de la casa i cap a Santa Maria de Martorelles passant per la font del Beu-i-Tapa i el cementiri.

Nosaltres hem d’agafar a la dreta un camí en pujada que segueix les marques del GR-97.3 i que passa a tocar del mas de Ca n’Oliveres. El sender puja entre camps de vinyes de la DO Alella a mesura que penetra en un bosc mixt d’alzines i pins amb llentiscle fins a arribar al capdamunt del coll Mercader.

11,7 km Coll de Mercader (235 m) (gps 31T 438397 4597752)

Marcada collada que comunica les poblacions de Montornès del Vallès i Martorelles i per on passaven els traginers que portaven mercaderies de Granollers a Barcelona. Cap al nord el camí baixa vers el poble de Montornès del Vallès.

OPCIÓ CASTELL DE SANT MIQUEL: si volem pujar a la muntanya de Sant Miquel, al capdamunt de la qual hi ha el castell homònim i un poblat ibèric, hem de seguir uns metres el camí a Montornès i prendre tot seguit el primer camí a la dreta (cartell indicador). Són uns 20 min d’ascens per un corriol final molt costerut que s’enfila per l’obaga del turó. (seguir ruta ST01)

Continuem pel GR-97.3 pel vessant nord-est del turó de Montcau, muntanya sota la qual s’estén el bosc de la Merxa, l’únic alzinar de Montornès que es va salvar de la plantació de vinyes. Malauradament fa anys va ser afectat per un incendi forestal del qual encara se n’està recuperant. Les àmplies vistes cap al Vallès, força urbanitzat en aquesta part, ajuden a avançar per aquesta part de l’itinerari, feixuc ateses les constants pujades i baixades. Podem veure Montornès als nostres peus, el Céllecs a l’est i el Turó de l’Home, Matagalls i Tagamanent més enllà de Granollers.

El Vallès des de Montornès
Fotos d’esquerra a dreta: DALT: el Vallès i Montseny al fons. Montornès en primer terme. BAIX: coll Mercader ; camí al turó de les Llicorelles, turó de les Llicorelles cap al turó de Montcau

13,1 km Turó de les Llicorelles (257 m) (gps 31T 437354 4598323)

Assolim el turó de les Llicorelles, bifurcació de camins, indicada amb el pal indicador “ Les Llicorelles”. Aquí abandonem el sender GR-97.3 que veníem seguint des del coll de Castellruf i que baixa de nou a Martorelles, opció que podem seguir si volem fer una ruta circular i tornar de nou a l’estació de Mollet-Sant Fost.

Les llicorelles són roques metamòrfiques d’origen sedimentari formades per la compactació d’argiles, roques que trobem fàcilment en aquesta part de la Serralada de Marina. El terme sinònim de llicorella, pissarra (mot provinent del castellà d’origen basc)  no apareix per primer cop en un diccionari català fins al de Labèrnia de 1840.

Seguim al nord per l’ampla pista que recorre la carena de les Llicorelles, amb bones vistes de les zones industrials que han crescut a recer del Besòs. Més enllà podrem gaudir de les vistes dels parcs naturals de Collserola, Montserrat, Sant Llorenç i el Montseny.

Al cap de 670 metres, cal estar atents a agafar un corriol a l’esquerra (poc marcat) que baixa molt dret directe a la torre de telegrafia òptica que tenim just davant i a la que arribarem després de passar per una petita collada a tocar d’una casa.

Fotos d’esquerra a dreta: turó de les Llicorelles ; camí des de les Llicorelles al coll Mercader ; vistes de Montornès i el Montseny al fons

13,9 km Torre del Telègraf (200 m) (gps 31T 437473 4599043)

La torre de telegrafia òptica es troba situada al terme municipal de Montornès del Vallès. L’abril de 2013 la torre es va reobrir restaurada i museïtzada per a la seva visita.

Torre de guaita, situada a sobre mateix de can Bosquerons, des de la qual es domina gran part del Vallès. Té la base quadrada, de 5’5 m de costat, i fa 6 m d’alçada. L’edificació té vuit espitlleres per banda i està envoltada per un fossat circular. Es tracta d’una fortalesa de dues plantes que tenia la porta d’entrada al pis de dalt.

Construïda cap a 1848 com a equipament militar de telegrafia òptica, la torre va ser utilitzada només fins a 1862, data en què es va abandonar a causa de l’aparició de la telegrafia elèctrica. Es comunicava amb la torre del turó de Montcada i també amb la torre de Granollers. A la part del terrat, les diferents posicions d’un mecanisme de braços i politges formaven uns signes codificats que es transmetien com a missatges visuals de torre en torre. La de Montornès ocupava el número 47 de la llista d’estacions telegràfiques actives a Catalunya l’any 1849. La majoria de la xarxa telegràfica s’havia construït per combatre les guerrilles carlistes que havien provocat la Guerra dels Matiners. A cada torre hi havia un petit destacament o guarnició fixa, normalment dos caporals i dos soldats, als quals se’ls coneixia com a torrers.

(Extret dels Mapes de Patrimoni cultural de la Diputació de Barcelona)
Torre de telegrafia òptica. s. XIX

De la cantonada sud-oest de la torre un corriol baixa amb ganes de cara als importants polígons industrials construïts, gràcies als importants aqüífers del subsòl, en aquesta zona baixa del Besòs. Entre les empreses instal·lades en destaca Cobega (Coca-cola), companyia que necessita grans quantitats d’aigua per a la elaboració de la seva coneguda beguda refrescant. Així que penseu que quan us preneu una Coca-cola potser esteu bevent aigua del Besòs!

Can Buscarons (80 m) (gps 31T 437121 4599246

Quan el camí deixa de baixar, a tocar ja de la carretera de la Roca, arribem a una cruïlla que prenem a la dreta. Caminem per un corriol força emboscat que segueix uns metres per sobre, paral·lel, a la carretera. Al cap de pocs metres trobarem a mà dreta del camí les ruïnes d’un antic mas, situat just per sobre de les Buscarons (o Can Bosquerons), una antiga masia protegida com a bé cultural d’interès local dins el terme municipal de Montornès del Vallès.

La primera referència documental data de l’any 1121, tot i que alguns autors la situen al 970. És la primera casa de Montornès amb constància històrica. L’edifici actual és del s. XVI. Es troba situada als peus de la muntanya, dominant els grans plans que en aquella època eren camps de cultiu i on avui dia hi ha una gran embotelladora de Coca-Cola. Quan es va construir l’empresa hi va haver grans actes de protesta per protegir un dels darrers corredors ecològics que quedaven a la zona entre la serralada Litoral i el riu Besòs.

El REC GRAN: ben conegut de tothom és el Rec Comtal, una canalització que portava aigua a la ciutat de Barcelona des de Montcada i Reixac. Però no va ser la única obra d’enginyeria hidràulica medieval del Besòs. El Rec Gran, o Rec de Dalt, va ser una canalització que portava aigua des d’una mina situada a l’aiguabarreig dels rius Congost i Mogent (Besòs) fins al pla de Martorelles passant pels masos de Can Buscarons a Montornès i per Can Fenosa, Can Puig i Can Carrencà a Martorelles. Diversos documents històrics confirmen la seva existència ja a mitjans del s. XII. Hi ha documents escrits de l’any 1153 que parlen d’un molí propietat de l’Orde dels Templers a Carrencà, treballat per un tal Petrus Raimundi. L’any 1196 un document de la Cartoixa de Montalegre esmenta l’arribada d’aigua al mateix mas, i l’any 1197 Bernat Berenguer de Cabanyes feu una deixa a la seva filla Azalaida on s’esmenta el molí de Lloberons, situat a Can Fenosa.

El recorregut del rec seguia per la part de baix del recorregut que fa actualment la carretera de La Roca BV-5001. Encara avui dia es poden trobar les restes d’alguns dels molins fariners que aprofitaven el motor de l’aigua per a fer funcionar els engranatges. El més important potser sigui el molí de Lloberons, situat a Can Fenosa i que va estar en funcionament fins al s. XX. Així mateix des de Can Buscarons es pot resseguir algun tram de canalització.

Si voleu ampliar aquesta informació llegiu l’excel·lent article de Joan Sanjuan i Esquirol publicat a la revista Notes 29, pàg. 43-52, «L’enginyeria hidràulica Medieval a Martorelles: El Rec Gran i Els Molins Fariners de Lloberons i Carrencà».

De Can Buscarons el corriol planeja sobre la carretera de la Roca, situada a la nostra esquerra. El camí desemboca al carrer de Pere Calders que seguirem uns metres per baixar de seguida pel de Mercè Rodoreda fins a la carretera.

Carretera de La Roca (73 m) (gps 31T 437228 4599441)

Travessem amb compte la carretera BV-5001 (atenció no hi ha pas de vianants). Creuem un petit parc davant unes naus industrials que haurem d’envoltar per la dreta a fi d’anar a buscar el riu Besòs (hi ha marques de pintura blanca i vermella del GR-2 corresponent a l’etapa 13 Montmeló-Sant Adrià.

Fotos: Esquerra a dreta: 1. vistes zona industrial Montmeló ; 2. carretera de la Roca ; 3. passera del Besòs

Passera sobre el Besòs (65 m) (gps 31T 437023 4599660)

Creuem el riu Besòs per la sòlida passera de ciment anomenada ‘Simón Rosado’. Va ser construïda l’any 2011 i uneix Montmeló amb Montornès. És apte només per a vianants i ciclistes i ret homenatge a aquest sindicalista molletà que va lluitar pels drets dels treballadors del Vallès Oriental.

Des de la passera el riu ens ofereix vistes del pont de Montmeló, les indústries i la muntanya de Céllecs com a teló de fons. És sota aquest pont on els rius Mogent i Congost s’uneixen per formar el Besòs.

Sortim al passeig del Riu Besòs on se’ns informa que l’indret és un ZEG (zona d’esbarjo per a gossos). Cal anar a la dreta i prendre el carrer Telègraf, el primer a l’esquerra, que directament condueix a l’estació.

Estació de Montmeló (76 m) (gps 31T 437077 4600063)

El tren va arribar a Montmeló l’any 1854 quan va entrar en funcionament el ferrocarril entre Barcelona i Granollers. L’any 2012 arran de les obres del tren d’alta velocitat es va inaugurar una de nova 80 metres a l’oest. L’antic edifici es va rehabilitar per a usos culturals de l’ajuntament, visible encara davant del parc construït sobre les lloses que cobreixen les vies.

[Antiga estació] Estació de la línia de ferrocarril de Barcelona a França per Granollers (1854). És un edifici de planta rectangular que presenta dues façanes idèntiques: una al davant i l’altra al darrere. Consta d’una planta baixa i un pis superior separada amb una franja esgrafiada amb motius vegetals. També n’hi ha una altra a sota de la cornisa. La part superior està coronada amb un petit frontó rectangular decorat amb motllures i molt desproporcionat respecte a les mides de la façana. Finestres i portes estan formades per arcs rebaixats. L’interior està decorat a base de rajola blanca, amb dues franges horitzontals de flors. La meitat inferior és coberta de fusta.

Extret de Viquipèdia
Estació de Montmeló
barra_1200x6

BIBLIOGRAFIA

  • XXI Ronda Vallesana: Montornès del Vallès
  • Parc de la Serralada Litoral: història i itineraris. Adrià Triquell. Ed. Piolet (2012)
  • Parcs de la Serralada Litoral i Serralada de Marina. Gonçal Luna. Ed. Diputació de Barcelona (2007)
  • El poblat ibèric de Castellruf. Pepa Gasull Ed. Departament de Cultura (1995)
  • Itineraris dolmènics de Catalunya. Antoni Mañé i Sabat. Ed. Publicacions de l’Abadia de Montserrat (1996)
  • Els ibers del Vallès Oriental. M. Isabel Panosa i Domingo. Ed. Abadia de Montserrat (2012).
  • Notes 8. Centre d’Estudis Molletans. Article sobre el poblat ibèric de Castellruf (1994)
  • Notes 26. Monogràfic els menhirs del Baix Vallès. Centre d’Estudis Molletans 2011
  • El Besòs : el riu que mirava passar els trens. Patrícia Gabancho. Ed. Barcelona Regional (1999)
  • Llegendes dels castells del Vallès Oriental. Glòria Campoy. Ed. Marge Books (2009)

WEBGRAFIA

barra_1200x6

Fes un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s