204. Ruta megalítica (curta) des de Vilajuïga: pel poblat medieval de Canyelles, la Creu Blanca i Pau 15,6 km

Ruta a Wikiloc

Ruta a Wikiloc

Icone mapa

Mapa

Ruta PDF

Ruta PDF

Horaris Rodalies

 

 

 

barra_1200x6

INTRODUCCIÓ

Variant més curta de l’anterior ressenya a Senderisme en tren Ruta ST203. No per això deixa de ser menys interessant que l’anterior, atès que aquesta nova proposta també ens portarà a visitar un patrimoni arqueològic excepcional farcit de dòlmens inscultures situats dins del parc natural del Cap de Creus. A l’extens patrimoni megalític cal sumar-hi elements d’interès com les ermites romàniques de Vilajuïga i Pau, així com els seus nuclis antics. 

Bona part de la travessa transcorre dins dels límits del Parc Natural del Cap de Creus, un parc natural format dels darrers contraforts dels Pirineus en el punt on aquests s’enfonsen a la Mediterrània. Caminarem per la Serra de Rodes, una serralada que té com a cim més alt la muntanya de Sant Salvador (682 m), una cota inclosa a la llista dels 100 Cims de la FEEC. La serra està formada per una intrusió ígnia que va tenir lloc durant el Paleozoic (Permià-Carbonífer superior) ara fa 250-300 milions d’anys. Aquesta va transformar per metamorfisme de contacte les roques existents, formant diferents roques segons com les va alterar. Així és com es van formar les llicorelles o les roques cornianes i fil·lites motades al sud de Palau-saverdera. La meteorització va transformar els granits en el sauló que tanta personalitat dona als vins d’aquest territori.

El paisatge majoritari pel que transcorre la travessa són brolles d’estepes i brucs que creixen sobre antics camps de conreu, bàsicament de vinyes, abandonats després de la fil·loxera. També trobarem petits boscos on hi predominen el pi blanc o l’alzina surera.

Al temps necessari per a recórrer els prop de 16 quilòmetres cal sumar-hi les aturades per a les visites de tots i cadascuns dels dòlmens, ermites i ruïnes que anirem trobant durant l’itinerari. 

DADES TÈCNIQUES

  • Sortida i arribada: estació de Vilajuïga  
  • Ditància: 15,6  km
  • Durada:  4/5 hores (sense aturades)
  • Desnivells:   +/- 500 m 
  • Interès: els múltiples dòlmens i inscultures de la ruta.
  • Època: tot l’any. Compte a l’estiu, l’entorn pot ser molt calorós.
  • Dificultat:

 

CONNEXIONS AMB ALTRES RUTES

  • Ruta ST02 la ruta coincideix fins al Mas Ventós (km 10) amb la travessa de Vilajuïga a Llançà passant per Sant Pere de Rodes i  el Castell Saverdera (100 cims) 18,8km.
  • Ruta ST203 variant més llarga de la mateixa travessa. Enlloc de baixar pel Camí de la Creu Blanca a Pau, visita els dòlmens de la Fontasia i baixa fins a Palau-saverdera. A partir de Pau ambdues rutes coincideixen fins a Vilajuïga.

 

                              MAPA TOPOGRÀFIC                                                                                                     PERFIL DE LA RUTA

MAPA TOPOGRÀFIC ICGC TRACK GPS A WIKILOC

 

 

barra_1200x6

EL MEGALITISME A CATALUNYA

El web de Megalitisme a les Gavarres, creada per Oriol Vicente Campos-GRAMPO-UAB), ofereix una informació extensa, completa i àgil sobre aquest fenomen històric a casa nostra.  És per això que us hi remetem si voleu documentar-vos sobre el tema. A fi de posar en context la ruta, hem extret d’aquest pàgina els següents articles.

Imatge exterta de l’UAB Patrimoni Cultura i Desenvolupament

 

 

 

 

 

 

 

 

“Al final del període del  Neolític Antic Postcardial (4400-3600 ANE) és quan documentem per primera vegada a Catalunya manifestacions funeràries vinculades amb el Megalitisme. Aquestes primeres estructures funeràries monumentals es troben a la zona de Tavertet, i tot i què els seus constructors no van utilitzar grans lloses de pedra (per aquest motiu alguns especialistes les anomenen pre-megalítiques), el conjunt arquitectònic sí que és clarament monumental. Es tracta d’un conjunt de set cistes aèries (caixes de lloses disposades en vertical) quadrades o rectangulars cobertes per grans túmuls circulars de pedres, els quals arriben als 22 m de diàmetre i alçades conservades fins als 2m. L’excavació d’algunes d’aquestes estructures va permetre conèixer el ritual funerari realitzat, basat en enterraments individuals.

En el període Neolític Mig es documenten els primers megàlits a la zona de l’Empordà. A partir d’aquest moment, els rituals funeraris vinculats amb el Megalitisme es caracteritzen per desenvolupar enterraments col·lectius. Es tracta d’una tradició funerària que estarà present en aquesta zona durant la resta del Neolític, el Calcolític, i fins i tot durant l’Edat del Bronze, tot i que en aquesta última fase semblaria que ja no es construïen pràcticament més estructures megalítiques, però sí que es reutilitzaven com a sepulcres funeraris les ja presents en el territori.

A la resta de Catalunya trobem altres agrupacions megalítiques molt importants formades per un gran número de monuments. Destaquen sobretot l’Alt Empordà, la comarca amb un major nombre de megàlits coneguts, seguit de l’Alt Urgell, Osona, Vallès Oriental i Bages.

Tipus de dòlmens a Catalunya

A Catalunya s’hi documenten principalment les següents tipologies de monuments megalítics:

1- Cistes amb túmul: es consideren el tipus més antic de la zona de l’Empordà (Neolític Mitjà). Es componen per una caixa de lloses disposades en vertical i formant una planta rectangular, i envoltada finalment per un túmul de pedres. 

2Sepulcres de corredor antics, de planta sub-circular, com el Puig ses Forques, a Calonge, de cambra trapezoïdal, com els dolmens de la Serra Mitjana i del Llobinar, a Fitor, i per últim, un de cambra rectangular, el dolmen del Mas-Bousarenys. Com el seu nom indica, els sepulcres de corredor inclouen un passadís d’accés curt a la cambra construït amb lloses clavades en vertical. Aquest tipus també es troben coberts per túmuls de pedra i es datarien entre el Neolític Mitjà i el Neolític Final (IV mil·lenni ANE).

3- Galeries catalanes. A diferència de les galeries cobertes d’altres indrets com les d’Antequera, les galeries catalanes tenen la peculiaritat de que les lloses de coberta del corredor d’accés mantenen una alçada més baixa que les lloses que cobrien la cambra funerària. També presenten túmul, i existeixen variables segons la morfologia en planta del corredor, que pot presentar formes en U o en V

4– Dòlmens simples i caixes megalítiques. Tot i que presenten un estat de conservació greu que dificulta el seu estudi, en termes generals aquests nous models es caracteritzen per unes cambres funeràries més petites que els anteriors tipus, i també per uns túmuls de dimensions més reduïdes malgrat que l’erosió del pas del temps també els ha afectat. D’aquesta manera, els dòlmens simples mantenen l’accés en horitzontal, mentre que les caixes megalítiques disposen d’una entrada en vertical. 

Durant el darrer període entre el Calcolític i l’Edat del Bronze es documenten estructures megalítiques alternatives com els paradòlmens, coves o abrics naturals que disposen d’una entrada ciclòpia, és a dir, construïda en pedres. Per últim, una altra modalitat de sepulcre alternatiu són les cavitats formades per blocs erràtics apilonats de forma natural aprofitats com a dipòsits funeraris.

ELS DÒLMENS I INSCULTURES

En aquest apartat trobareu un recull informatiu relatiu a tots els megàlits de la ruta. La informació de cada element està extreta de la pàgina de Patrimoni de la Generalitat de Catalunya. Els elements amb enllaç remeten a la pàgina original.  

Inscultures de Canyelles: es tracta de dues pedres amb representacions gràfiques. Les va descobrir E. Carreras i M. Piñero, membres del GESEART, l’any 1983. A la pedra número 1 hi ha representacions de 12 cruciformes, dels quals n’hi ha 4 d’aïllats. La resta està entrelligat. D’aquests cruciformes n’hi ha un que s’uneix a un motiu de cassoletes amb reguerons. També hi ha vuit cassoletes i tres motius complexes de cassoletes unides per reguerons. A la pedra número 2 hi ha un únic cruciforme gran, fet per quatre cassoletes unides per requerons. Els gravats són contemporanis als que apareixen als dòlmens i menhirs de l’Albera, és a dir, entre el neolític mitjà i el calcolític. Els gravats semblen ser fets per percussió directa amb una eina de pedra. En el conjunt de les pedres, els cruciformes fan entre 12 i 22 cm i una fondària de 0,5 cm. Les mides de les cassoletes oscil·len entre els 7 i 12 cm de diàmetre, amb una fondària de 0,5 i 1 cm.

Poblat medieval de Canyelles: poblat d’època medieval que es troba citat als documents des de 1080 amb el nom de Cannellis. El coll de Canyelles (collum Canellas) s’esmenta com a fita en un precepte del rei Lotari de l’any 981, que confirmava un extens territori a ambdues bandes de l’Albera com a possessió del comte Gaufred d’Empúries. El primer autor que en fa una referència específica és Joan Badia (1985). No s’ha realitzat mai cap tipus d’intervenció arqueològica. La major part de les construccions, són de dimensions força reduïdes, de planta quadrangular i amb una sola habitació. La disposició de les cases no presenta cap distribució concreta, sinó que, a priori, estan posades sense ordre. Actualment s’observen murs de vinya i construccions modernes en pedra seca que deuen haver aprofitat les pedres de les construccions antigues.

Cista de Canyelles: (final del V o principi del IV mil·lenni aC). Possible cista amb túmul, d’esquist i bastida en terreny pla, de la que només es conserva una llosa. Difícil de situar enmig de les ruïnes del poblat medieval. Descoberta l’any 1988.

Cista de Canyelles (Foto Patrimoni de la Generalitat)

Dolmen de la Vinya del Rei: (segona meitat del IV mil·lenni aC.) Sepulcre megalític de corredor amb cambra trapezoïdal llarga i passadís estret. Bastit en un vessant amb fort pen­dent, cosa que obligà a atrinxerar-lo per darrere de la capçalera. La cambra consta de sis lloses conserva­des (de les set que devia tenir) i la coberta. No consta que hi hagués restes d’enllosat. Les seves dimensions internes són 3,6 m de longitud, 2 m d’amplada, 1,6 m d’alçada.
No es conserva cap senyal visible del túmul que possiblement era de planta circular, però en contrafort frontal, amb un diàmetre aproximat de 9 o 10 m. 

Dolmen de Garrollar (segona meitat del IV mil·lenni aC). Sepulcre megalític de corredor amb cambra trapezoïdal curta i passadís estret, origi­nalment amb cinc lloses, de les quals en resten tres al seu lloc i la coberta. No consta que hi hagués restes d’enllosat. Les seves dimensions internes són 2,1 m de longitud, 1,9 m d’amplada, 1,65 m d’alçada. Es conserva la totalitat del túmul al voltant del dolmen, encara que fou aprofitat com a pedregar. És circular, d’uns 12 o 13 m de diàmetre, bastit en terreny pla, i format possiblement per blocs i terra. No es veuen estructures internes ni de l’anell exterior de conten­ció, que devia de ser un mur amb sòcol de grans blocs.

Dolmen de la Talaia (principis del III mil·lenni aC). Sepulcre de corredor del neolític mig-recent. La primera notícia la proporciona Lluís Pericot a la seva tesi (1925). Isidre Macau, l’any 1934, en publica una planta i una fotografia. L’any 1942 es realitza una intervenció arqueològica sota la direcció d’August Panyella i Miquel Tarradell que permeté documentar una gran llosa i quatre fragments de ceràmica a mà, algun d’ells amb vora, que pertanyien a vasos petits llisos, sense for­mes definides.La cambra del sepulcre és de planta rectangular curta i passadís estret cavalcat, està formada per tres lloses i la coberta. Les seves dimensions internes són 1,6 m de longitud, 1,1 m d’amplada i 1,18 m d’alçada. La coberta és rectangular amb els costats escairats. El corredor està bastit en un pendent suau i estava format per tres lloses a cada costat. S’observen traces del túmul circular amb un diàmetre aproximat de 7 o 8 m.

Dolmen de les Ruïnes (principi del III mil·lenni aC.). Sepulcre megalític de corredor amb cambra rectangular llarga i passadís estret cavalcat; les seves dimensions internes són 2,15 m de longitud, 1,4 m d’amplada, 1,4 m d’alçada. No consta que hi hagués restes d’enllosat. L’accés a la cambra era per un corredor de lloses, bastit en un suau pendent, format probablement per tres lloses a cada costat, de les quals se’n conserven només dues. El túmul només es conserva en part, en espe­cial als dos costats i al darrera del dolmen. Era circular amb un diàmetre d’uns 7 o 8 m, una mica en contrafort frontal format per blocs de gneis, de quars i de terra. Al sector nord-est s’observa un anell de contenció extern format per grans blocs ajaguts (base d’un mur de pedra seca) que formen un semicercle. Els gravats que s’observen dins i fora d’algunes lloses són tots fets per acció de l’erosió natural.

Dolmen de la Carena (primera meitat del III mil·lenni aC). Sepulcre de corredor, amb cambra rectangular curta i passadís ample de parets convergents o petita galeria catalana en V. La cambra esta­va formada per quatre lloses i la coberta. No consta que hi hagués enllosat. Les seves dimensions internes són 2 m de longitud, 1,6 m d’amplada, 1,2 m d’alçada.L’accés a la cambra era un corredor de lloses, bastit en terreny pla, format probablement per tres lloses a cada costat, de les quals se’n conserven només dues.El túmul només es conserva en part, en espe­cial a la dreta i al darrera del dolmen. Era circular amb un diàmetre d’uns 7 o 8 m, format per blocs de gneis, de quars i de terra. No es veuen estruc­tures internes ni de l’anell de contenció extern. Els gravats que s’observen dins i fora d’algunes lloses són tots fets per acció de l’erosió natural.

Inscultures Creus de la Carena (època contemporània dels que apareixen en els men­hirs i dòlmens de l’Albera, serra de Rodes i Cap de Creus, entre el neolític mitjà i el calcolític.).  Es tracta de sis lloses d’es­quist amb representacions gràfiques, quatre d’elles encara unides a l’aflorament local, força vertical. Una part fou identificada pels membres del GESEART, Enric Carreras i Miquel Dídac Piñero, l’any 1984. La descoberta de la resta de pedres es realitzà en diverses fases; primer entre 1986 i 1987 i finalment, les dues darreres, el 1995 per un grup excursionista de Vilajuïga.

A la pedra número 1 es representa vuit cruciformes simples; un cruciforme simple resseguit per una eina metàl·lica i amb l’extrem dels braços triangular; un cruciforme doble i amb els braços més llargs potençats (barrats); un signe tau; dues cassoletes unides per un regueró (halteriforme); una cassoleta gran amb un regueró perpendicular, i tres cassoletes aïllades. Alguns dels cruciformes són fets amb quatre cassoletes unides amb reguerons, mentre que en altres no s’observen cassoletes als extrems. Tots els signes estan aïllats.

A la pedra número 2 es representa un cruciforme simple, que ha perdut l’extrem inferior; dues cassoletes aïllades; una cassoleta gran amb un regueró perpendicular, i un motiu complex lineal. Alguns dels cruciformes estan fets clarament amb quatre cassoletes unides amb reguerons, mentre que en altres no s’hi observa cassoletes als extrems. Tots els signes estan aïllats.

A la pedra número 3 es representa un cruciforme, sencer, en el qual no s’observa bé si hi havia cassoletes als extrems.

A la pedra número 4 es representa deu cassoletes aïllades; dues cassoletes grans amb un regueró perpendicular; dos reguerons aïllats; sis cruciformes en forma de creu llatina i altres quatre en forma de creu grega. Alguns dels cruciformes estan fets amb quatre cassoletes unides per reguerons, mentre que en altres no s’observen cassoletes als extrems. Tots els signes estan aïllats.

A la pedra número 5 es representa dues cassoletes aïllades; dues cassoletes amb regueró perpendicular, i cinc altres signes antropomorfs en forma de creu llatina, formats per cassoletes unides per reguerons. En un cas la cassoleta superior és molt mes gran que les altres.

A la pedra número 6, hi ha tres pedres amb gravats: la de l’est i la de l’oest només presenten cassoletes aïllades, mentre que a la central hi ha dues creus gregues.

Dolmen Caigut II (finals del IV a mitjan III mil·leni aC). Sepulcre de corredor del neolític mig – recent, que fou descobert per Enric Carreras, Miquel Dídac Piñero i Josep Tarrús, membres del GESEART, l’any 1987 durant una prospecció. No es té coneixement que s’hagi realitzat cap tipus d’intervenció arqueològica. És un possible sepulcre de corre­dor de cambra rectangular, amb passadís estret o ample segons es desprèn de la posició externa de la capçalera. Les lloses són d’esquist i està bastit en un pendent fort. Se’n conserven pocs elements però pels vestigis visibles tindria les següents dimensions 1,35 m de longitud, 0,80 m d’amplada i 1,1 m d’alçada. La capçalera és l’única part que sembla ben implantada a la roca, possiblement era externa pels dos costats, i actual­ment està molt inclinada cap a l’interior de la cambra. No es conserva de forma visible l’accés a la cambra. Possiblement hi hauria un corredor de lloses o de paret seca a la banda del pendent fort.

Actualment, el túmul no es visible per la vegetació però es podia entreveure lleugerament darre­re de la capçalera. Devia de ser de tendència circular, però en contrafort frontal, a causa del fort pendent. Estava compost per blocs i lloses de gneis i d’esquist, amb terra. No es veuen estructures internes ni anell de con­tenció extern. El diàmetre s’estima entre uns 6 i 7 metres.

Dolmen Caigut I (segona meitat del IV mil·lenni aC). Sepulcre de corredor del neolític mig – recent. Isidre Macau en publicà una primera planta i fotografia a l’any 1934. L’any 1942, August Panyella i Miquel Tarradell, observaren un gran forat excavat a la part dreta de la cambra. Continuaren l’excavació amb resultats negatius. La cambra és de planta trapezoïdal curta i passadís estret, amb les lloses davanteres cavalcades sobre els laterals. Estava formada possiblement per quatre lloses (no es conserva la llosa davantera del costat esquerre) i dues cobertes (de les quals només se’n conserva una). No consta que hi hagués enllosat. Les dimensions internes de la cambra són 2,5 m de longitud, 1,5 m d’amplada i 1,45 m d’alçada. La coberta: és ovalada, amb els caires arrodonits, de secció rectangular. El túmul era de tendència circular, d’uns 9 m de diàmetre, però en contrafort frontal i lateral esquerre, on comença el barranc que duu al còrrec de Carena.

Dolmen de Vinyes Mortes I (primera meitat del III mil·lenni aC.). Sepulcre de corredor del neolític mig. El primer que en va fer un estudi i li donà el nom fou Isidre Macau, l’any 1934. Més tard, entre els anys 1947 i 48, Joan Garriga hi realitzà una excavació arqueològica. Anna Ferran i Miquel Cura en van fer un nou estudi sense excavació entre 1967 i 1970.El dolmen de les Vinyes Mortes I és un sepulcre de corredor, amb cambra rectangular llarga i passadís ample de parets paral·leles convergents o gran galeria catalana en V. La cambra és de parets paral·leles, i esta­va formada per sis lloses i la coberta. No cons­ta que hi hagués restes d’enllosat. Les seves dimensions internes són 2 m de longitud, 1,4 m d’amplada, 1,6 m d’alçada. L’accés era a través d’un corredor de lloses, bastit en terreny pla. S’observen restes ben conservades de túmul per tots els costats de la cambra, que devia ser circular amb un diàmetre de 8 o 9 m, i reomplert de pedregar. No es veu cap senyal de l’anell de contenció, que devia estar format per un mur de pedra seca.

Inscultures Creus del Puig de l’Home Mort.

Dolmen de Vinyes Mortes II (segona meitat del IV mil·lenni aC). Sepulcre de corredor amb cambra trapezoïdal llarga de cinc lloses i passadís estret. No es conserva la coberta i tampoc consta que hi hagués restes d’enllosat. Les dimensions internes de la cambra són 3,5 m de longitud, 2,6 m d’amplada, 2,4 m d’alçada i l’accés és un corredor de lloses, bas­tit en terreny pla, del qual es conserven dues lloses. La seva amplada és de 80 cm i la seva altura estimada d’1 m aproximadament. El túmul devia ser circular d’uns 10 m de diàmetre, en contrafort frontal, format amb reompliment de pedregar. Se’n conserven restes a la banda dreta de la cam­bra i també pel darrere de la capçalera. No es veu cap senyal de l’anell de contenció extern, que possiblement estava format per un mur de pedra seca.

Dolmen del Bosc de la Margalla (segona meitat del IV mil·lenni aC). Sepulcre de corredor construït amb roca de gneis i bastit en terreny pla; amb cambra trapezoïdal curta i passadís estret amb cinc lloses i una coberta, que no s’ha conservat. Tampoc consta que hi hagués restes d’enllosat. Les dimensions internes de la cambra són 1,9 m de longitud, 1,15 m d’amplada, 1,5 m d’alçada. El túmul està molt ben conservat al voltant de la cambra i corredor. És circular d’uns 8 o 9 m de diàmetre, amb reompliment de pedregar petit i sense anell de contenció visible. L’única llosa clavada que s’hi veu devia fer de contrafort de la part posterior de la cambra.

Dolmen de la Creu Blanca (mitjan-final del IV mil·lenni aC). Sepulcre de tipus indeterminat, possiblement un sepulcre de corredor, del neolític mig-recent (segona o tercera fase dels sepulcres megalítics de l’Alt Empordà-Rosselló). Probablement sigui un sepulcre de corredor; la cambra era de planta trapezoïdal o rectangular, curta i passadís estret. Està construït amb roca de gneis i bastit en fort pendent. La cambra conserva tres lloses, dos suports laterals i la capçalera, que està ajaguda. No consta que hi hagués res­tes d’enllosat. Les seves dimensions internes són 1,6 m de longitud, 1 m d’amplada, 1,2 m d’alçada. No conserva restes visibles del túmul.

La Creu Blanca (per tipologia gràfica podria situar-se cronològicament al s. XIV). Separa els termes municipals del Port de la Selva i de Pau. Aquesta creu, de color blanc, es troba posada sobre una base cilíndrica (pedró) d’uns 2 metresd’alçada feta amb pedres irregulars lligades amb morter de calç. A la Capçalera es llegeix la inscripció: IHS NAT – ZARENUS – REX: IU – DEORUM: Aquesta inscripció és resseguida en color blau. A l’altra cara de la capçalera s’insinuen unes marques il·legibles. 

Inscultures de la Creu Blanca.  Tenen gravades diverses creus però no hi ha suficients elements ni material arqueològic en superfície per atribuir-los una cronologia determinada; però les investigadores que les han documentat apunten la possibilitat que estiguin relacionades amb el camí medieval que va de Pau a Santa Creu de Rodes. El seu estat de conservació és força bo.

barra_1200x6

L’ITINERARI

DIFICULTAT

Travessa sense cap dificultat tècnica que discorre per camins, pistes i corriols ben fressats i còmodes.  Cal parar atenció a la tramuntana que bufa sovint en aquestes comarques.

ELS SENDERS

La travessa discorre sempre per camins abalisats. En tot moment trobarem senyals de pintura i pals indicadors que ens ajudaran a fer una ruta fàcil de seguir.

Durant la caminada anirem trobant tant senyals de pintura groga dels senders d’Itinerànnia com els blancs i vermells corresponents al GR-92.0. Aquest últim sender retalla camí respecte al Camí de Ronda en algun tram del seu recorregut, com al Cap Ras o a la muntanya dels Canons de Colera.

ELS TRENS

La ruta comença a l’estació de Vilajuïga de la línia Barcelona a Portbou. L’estació es troba als afores del poble, sense serveis al voltant.

Diferents trens regionals i de mitja distància paren en aquesta estació. Podeu consultar horaris a:

Horari Rodalies de Catalunya

RESSENYA

1. de VILAJUÏGA al POBLAt MEDIEVAL DE CANYELLES (3,8 KM, 1h ; +110 m/-60 m)

Aquest primer tram ens portarà des de l’estació de tren, situada als afores de la població, fins al centre de Vilajuïga, on podrem visitar l’església de Sant Feliu. Els primers documents que esmenten una ‘Villa Iudaica’ són del s. X com a possessió de Sant Pere de Rodes, nom que delata una presència jueva ja en aquella època.

És una església d’una sola nau amb capelles laterals i absis semicircular capçat a llevant. La nau presenta dos trams de diferent cronologia, la part romànica del segle XI i la nova església bastida entre els segles XVII i XVIII. La nau romànica no conserva la capçalera original, ja que a l’extrem de llevant s’hi adossà la nova església, de dimensions molt més grans. Actualment, aquesta part romànica serveix de vestíbul al lloc de culte, corresponent a la nova construcció. La nau presenta volta de canó dividida en tres tramades per dos arcs torals de mig punt sobre pilars adossats fets de carreus i dovelles, i amb les impostes bisellades. Els murs laterals foren malmesos en eixamplar tardanament l’edificació, entre els segles XVII-XVIII, amb la construcció de dues capelles laterals. 

[…]La construcció d’època moderna s’uneix amb la nau romànica mitjançant una arcada tancada bastida amb rajols i gelosia, on s’obrí una finestra ovalada i una porta que comunica les dues parts de la nau. Aquesta part està coberta amb una volta de canó i llunetes, de la mateixa manera que les capelles laterals, obertes a la nau mitjançant arcs de mig punt. Presenta una cúpula central decorada amb motllures, disposada entre les capelles. Exteriorment, damunt del mur occidental de la nau contemporània, es dreça un campanar d’espadanya de tres pilars i dos arcs fets amb rajols, damunt d’un coronament circular. (Font Viquipèdia)

Un cop abandonem el centre del municipi,  creuem el veïnat de Dalt a fi d’agafar un camí que envolta pel nord el turó embocat del Puig Castellar. Entre camps de conreu i alzines sureres ens endinsem a la vall de Canyelles tot seguint el recorregut del tren en el seu camí a Llançà. A la boca sud del túnel ferroviari de Canyelles, una perforació d’1,2 km que travessa la Serra de Rodes, es troben situats diversos masos. El més conegut és Cal Julio, també conegut com a Mas de Canyelles, actualment mig enrunat.

L’edifici està catalogat a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, i és format a partir de tres cossos adossats i gran corral annex, de planta més o menys rectangular. L’edifici principal presenta la coberta a dues vessants de teula i està distribuït en planta baixa i pis, amb la porta principal en aquest. Hi ha un altre cos edificat, amb coberta a un sol vessant, a la part posterior de la masia, que per la banda nord ha perdut la coberta. (Extret de Viquipèdia)

Just passades les ruïnes de Cal Julio, situats sobre la boca sud del túnel, una cruïlla senyalitzada amb un pal indicador marca el camí que s’endinsa al nord cap a la vall de Canyelles. Agafem el trencall a l’esquerra, en direcció a Llançà, fins que al cap de 300 metres trobarem els primers elements megalítics de la travessa (indicador), les Inscultures de Canyelles, uns gravats sobre esquist formats per creus i cassoletes aïllades. 

Des d’aquest punt són 300 metres més per arribar a l’antic poble medieval de Canyelles, situat enmig d’una vegetació arbustiva alta de bruc, estepa, garriga, romeguera i alzines sureres.

2.del POBLAT MEDIEVAL DE CANYELLES AL COLL DE LA MARGALLA (5,5 km, 1h30min ; +425 m / -75 m)

El poblat medieval ocupa una extensió aproximada d’1 ha i s’esmenta per primer cop com a ” Cannellis” l’any 1080 entre les possessions de Sant Pere de Rodes. Es creu que es va abandonar entre els s. XIV i XV. Enmig de les ruïnes l’any 1988 es va descobrir una possible cista megalítica. Sense la referència del gps pot ser complicat trobar-la.

Del poblat  retornem a la cruïlla de Cal Júlio (6/7 min.). Continuem ara pel camí que va paral·lel a les vies del tren a la dreta i la riera de Vilajuïga a l’esquerra entre grans exemplars d’alzines sureres.

OPCIÓ: si volem escurçar uns 700 m cal agafar del mateix poblat  un corriol no gaire fressat que va paral·lel uns 60 metres sota (dreta) de la línia elèctrica. Al cap de 350 m, en arribar al camp d’oliveres, cal girar a la dreta a fi de prendre el camí que ens portarà a la pista que va paral·lela a les vies del tren.

Creuem la carretera de Vilajuïga al Port de la Selva i Sant Pere de Rodes i ens endinsem en el  barranc de la Coma de l’Infern, situat  a la nostra esquerra.  És entre aquest punt i el Mas Ventós on trobarem bona part dels elements megalítics de la ruta.

El primer, el dolmen de la Vinya del Rei, el trobarem situat al fons del barranc. A partir d’aquest i en els següents 3,3 quilòmetres i +320 metres de desnivell, un reguitzell de 9 dòlmens i nombroses pedres amb inscultures ens deixaran gairebé exhausts. La col·lecció acaba al Mas Ventós, on podrem descansar de tanta història a la zona de lleure o al magnífic mirador del Golf de Roses.

Arran dels treballs d’adequació de les rutes dolmèniques de Vilajuïga, els arqueòlegs van descobrir desenes de noves inscultures, creus i figures gravades a les pedres de les que no se sap de forma certa el seu significat. 

Dos tècnics de l’Ajuntament de Vilajuïga, Vicenç Armangué i Modest Soy, aporten una teoria sobre la finalitat d’aquests gravats que es troben escampats per la muntanya però concentrats en punts estratègics:

“Creiem que les creus unien els poblats amb els llocs d’enterrament. És un camí dels morts. Pertanyen entre el 3.500 i el 4.000 aC. Les més antigues tenen la secció en forma de U, mentre que altres –segurament medievals– tenen la secció en V, perquè van ser resseguides amb posterioritat”.

Segons els especialistes, aquests gravats podrien connectar l’antic poblat iber de Canyelles amb els dòlmens, i el que els sorprèn més, també amb Mas Ventós, un dels punts on es van fer nous descobriments d’inscultures. Els tècnics pensen que en aquest punt hi podria haver hagut un mercat o punt d’encontre. També podria estar localitzat aquí el fugisser temple d’Afrodita, esmentat per geògrafs romans però mai descobert fins ara. (Font Empordà.info)

3. DEL COLL DE LA MARGALLA A PAU ( 3,3 km, 45 min ; -420 m)

Poc després de passar pel dolmen del coll de la Margalla assolim el coll del mateix nom. En aquest punt hem d’agafar l’ample camí a la dreta que ràpidament ens oferirà unes grans panoràmiques del Golf de Roses, amb el poble de Pau, la nostra destinació, just als nostres peus. La carrerada per la que transitem segueix el Camí de Sant Jaume que ve del Monestir de Sant Pere de Rodes en direcció a la plana. 

“Es tracta d’un camí documentat l’any 2008 per Montserrat Mataró, Imma Ollich i Anna M. Puig arrel de la prospecció realitzada dins el marc del projecte “Poblament medieval i ocupació del territori als contraforts nord-occidentals del Cap de Creus”.

El camí, orientat de sud a nord, comunica Pau amb el poblat de Santa Creu de Rodes, passant per la Creu Blanca. Mesura 2 metres d’amplada de mitjana i en alguns trams conserva restes d’empedrat. Està delimitat per parets que actuen de suport dels marges per salvar el desnivell. Aquestes parets estan fetes amb pedra seca, sense treballar.

La seva adscripció cronològica, donada la manca de material arqueològic trobat en superfície, només es pot fer hipotèticament, atenent la cronologia medieval del poblat de santa Creu que el camí comunica amb la plana; i que segurament s’ha utilitzat fins fa ben poc i, fins i tot, en l’actualitat s’ha convertit en un camí d’excursionistes.

El seu estat de conservació és força bo, ja que es pot anar resseguint sense problemes i manté les parets que el delimiten.” (Font: Patrimoni de la Generalitat de Catalunya)

Per visitar el dolmen de la Creu Blanca, força malmès, cal apartar-se 35 metres del camí baixant per un corriol dret.  Poc després assolim la Creu Blanca. A les roques situades a pocs metres al sud-est de la creu hi trobarem diverses inscultures en forma de creu, reguerons o de cassoleta.

“La Creu Blanca és una creu de terme del segle XV situada al nord del municipi, en el camí que va cap a Sant Pere de Rodes. Es troba en un dels paratges més apreciats pels habitants de Pau i marcava els límits de les terres de l’abadia de Rodes. És una creu senzilla, probablement de caràcter commemoratiu i un punt assenyalat per a l’oració en la peregrinació cap al monestir. Avisava als transeünts que s’estava entrant o sortint dels dominis de l’abadia de Sant Pere de Rodes, lloc sagrat i santuari de peregrinació cristiana de gran importància sobretot durant l’Edat Mitjana.
La creu en si és de pedra calcària, pintada de blanc i es troba sobre un pilar cilíndric de factura rudimentària, fet de pedres de la zona sense desbastar lligades amb morter de calç. En el pilar s’hi va fer una fornícula per allotjar alguna imatge sagrada o ofrenes. A la creu s’hi troba gravada la inscripció en llatí IHS NAZAREN REX IUDEOR, aludint a Jesús de Natzaret.” (Extret de Visitapau.com)

5. DE PAU A VILAJUÏGA (3 km, 40 min)

Pau és un municipi de l’Alt Empordà de només 500 hab. (2018) situat entre Vilajuïga i Palau-saverdera. Un dels atractius del poble és l’ermita romànica de Sant Martí, situada a la part baixa del municipi, així com el seu petit nucli antic.

“A la població de Pau s’hi produeix un oli amb un caràcter singular i de qualitat per la seva privilegiada ubicació geogràfica -entre el mar Mediterrani i el final dels Pirineus- que fa que el clima combini hiverns suaus amb estius no massa calorosos, i per la presència freqüent de la tramuntana. Trobem la major part dels olivars a resguard de la tramuntana, a la vessant sud de la Serra de Rodes i a la plana. Els olivars han construït el paisatge empordanès des de les seves primeres plantacions en temps de fenicis, grecs i romans.

S’hi conreen sobretot dues varietats d’oliva, l’argudell i la corivell, pròpies de la comarca. La varietat argudell produeix un oli amb matisos d’herba i carxofa, amargs i picants en boca. La corivell és una varietat que dóna olis força amargants. També es cultiva en menor mesura l’oliva arbequina, el conreu de la qual és tradicional a diversos indrets de Catalunya, encara que no és propi de l’Empordà.” (Extret del Plafó Els Olivars de la Ruta 3 La terra conreada. Ajuntament de Pau)

“Sant Martí de Pau (s. XI). Església d’una sola nau capçada a llevant, amb un absis de planta semicircular cobert amb volta de quart d’esfera, comunicat amb un petit tram cobert amb volta de canó corresponent al temple primitiu, i que fa les funcions d’un espai presbiteral. La volta de la nau és apuntada al tram de ponent i té més alçada que l’original. Juntament amb la façana forma part de la segona etapa constructiva del temple, datada a finals del segle XII o XIII. De construcció més tardana, datada entre els segles XVII i XVIII, hi ha dues capelles laterals a banda i banda dels murs laterals i una sagristia. Totes les capelles estan cobertes amb volta de canó, les del mur nord amb la pedra vista i les del mur sud amb volta de rajols i parets laterals arrebossades.”

Entre Pau i l’estació de Vilajuïga hi ha 3 quilòmetres que es poden recórrer fàcilment en 40-45 minuts. El camí és planer i transita per terreny condicionat seguint un tram de l’itinerari de la Ruta de la Terra conreada dissenyat per l’Ajuntament de Pau. D’aquesta proposta de ruta són els diferents plafons informatius sobre l’olivera o la vinya, aquest últim cultiu especialment present en aquesta part final de la travessa. 

“Pau ha estat tradicionalment molt lligat a la producció de vi, essent aquest un dels productes naturals més apreciats de la comarca de l’Empordà. La ubicació geogràfica i característiques climàtiques del poble de Pau ha permès que hi perdurés aquesta activitat agrària, tot i haver minvat molt en relació al moment de major esplendor, als s. XVIII i XIX. A l’abandonament del conreu de la vinya hi influí notablement l’arribada de la fil·loxera, a finals del s. XIX, un insecte paràsit que afecta les arrels de la planta. 

Encara que el conreu de la vinya mai més ha arribat a ocupar les mateixes extensions de terreny que abans de la fil·loxera, aquesta activitat agrària ha perdurat en el temps cultivant diverses varietats de raïm, algunes d’autòctones i d’altres introduïdes de nou a la zona. Com a varietats dominants de raïm negre, trobem la carinyena o samsó i la garnatxa negra, anomenada a la zona lledoner. Aquestes varietats tradicionals es complementen amb noves varietats com l’ull de llebre i el cabernet sauvignon, entre d’altres. Com a varietats viníferes blanques, trobem el lledoner blanc, la garnatxa roja, el macabeu, i de nova implantació, el chardonnay i el sauvignon blanc.”

(Extret del Plafó Els Olivars de la Ruta 3 La vinya. Ajuntament de Pau)

barra_1200x6

BIBLIOGRAFIA

  • La Costa Brava a peu : 20 itineraris. Sergi Lara. Ed. Cossetània (2007)
  • L’Albera : guia excursionista transfronterera = Les Albères : guide de randonnée transfrontalier.  Ed. Albera Viva (2009)
  • Flora i fauna dels espais naturals: el Cap de Creus.  Toni Llobet.  Brau Edicions (2011)
  • Alt Empordà: 17 excursions a peu. Sergi Lara. Cossetània Comarcal (2009)
  • Poblats, dòlmens i menhirs : els grups megalítics de l’Albera, serra de Rodes i cap de Creus (Alt Empordà, Rosselló i Vallespir Oriental) / Josep Tarrús i Galter. Ed. Diputació de Girona (2002)
  • El Cap de Creus, 60 itineraris de Portbou a Roses. Arnald Plujà (2000)
  • Cap de Creus-L’Albera Guia Alpina. Ed. Alpina (2006)

 CARTOGRAFIA

  • Cap de Creus: parc natural 1:25.000 Ed. Alpina
  • L’Empordà Cap de Creus en detall a peu i en BTT. 1:25.000 Ed. Piolet
  • Paratge Natural d’Interès Nacional de l’Albera. Col·lecció 1:25.000. Espais naturals protegits, Barcelona, Institut Cartogràfic de Catalunya, 1999.
  • Massís de l’Albera. Els mapes dels Parcs Naturals de Catalunya, 13, Barcelona, Institut Cartogràfic de Catalunya, 1999.
  • Mapa comarcal de Catalunya. Alt Empordà. Escala 1:50.000.  Institut Cartogràfic de Catalunya, 1996.

 WEBGRAFIA

TRENS

EL TEMPS

barra_1200x6

Anuncis