198. Del Baixador de Vallvidrera a Barcelona pel pantà de Vallvidrera, el turó d’en Cors i St. Pere Màrtir (100 Cims) 9,2 km

Ruta a Wikiloc

Ruta a Wikiloc

Mapa

Mapa

pdf

PDF

FGC

Metro Barcelona

INTRODUCCIÓ

Us suggerim un agradable recorregut per Collserola ple d’interessants elements tant naturals com patrimonials i històrics. Des de l’estació del Baixador de Vallvidrera dels FGC us volem acompanyar fins a l’estació de metro de Zona Universitària, en plena Diagonal barcelonina.

La ruta que us proposem trepitja una de les joies del Parc Natural de Collserola, el pantà de Vallvidrera, un petit embassament situat a l’obaga de la serra que compta amb una zona de pícnic a tocar de la caseta d’Aigües i on podem fins i tot trobar algun senzill restaurant. D’interès és treure el nas al túnel de la Mina Grott, un túnel de prop d’un quilòmetre que connecta el pantà amb amb la part baixa del barri de Vallvidrera, a prop de l’estació inferior del Funicular de Vallvidrera.

Si ja us ha agradat l’espai de l’entorn del pantà, el corriol que ens portarà fins al cim del turó d’en Cors, no es quedarà enrere. Alzines, pins, roures i dues ombrívoles fonts us amaniran la caminada. Després de gaudir de les vistes des del Mirador del Turó d’en Cors, una ample, i ja no tant plaent pista, ens portarà fins al cim de Sant Pere Màrtir, una muntanya que tot i estar força enlletgida per antenes de repetició, està inclosa a la llista dels 100 Cims de la FEEC. Hi podrem veure l’antiga ermita que hi havia, així com les restes d’antigues plataformes antiaèries de la Guerra Civil. 

La ruta es pot fer en qualsevol sentit. En la que us la expliquem té l’avantatge de tenir menys desnivell de pujada. A més a més, la part entre Sant Pere Màrtir i la Barcelona és molt dreta, millor fer-la baixada amb calma mentre bavegem tot observant les ‘casetes’ de Pedralbes.

La baixada des de Sant Pere Màrtir es pot fer també seguint el PR-C 171, però a més de més de llarg, transita per zones semi-urbanes. La travessa que us proposem baixa en canvi pel barri de La Mercè, un poble de casetes blanques dins de Barcelona. Si no el coneixeu us sorprendrà!

Abans de començar, i si disposeu de temps, podeu acotar-vos a Vil·la Joana, residència on el 10 de juny de 1910 va morir el poeta català Joan Maragall. La casa depèn del Museu d’Història de Barcelona, i es pot visitar. Per arribar-hi cal caminar, això sí, 10 min. en sentit contrari a la ruta que farem, però si està obert, val la pena acostar-s’hi.

 

FITXA TÈCNICA

 

CONNEXIONS AMB ALTRES RUTES

En ser una ruta que travessa tot Collserola, trobarem diverses cruïlles que connecten amb diferents rutes de Senderisme en tren (ST). Així podrem trobar:

  •  Ruta ST06 Montcada i Reixac – Turó de Magarola (100 cims) – Coll de l’Erola – Baixador de Vallvidrera 17,2km
  • Ruta ST08 Baixador a Molins de Rei pel GR-5: travessa que connecta el Baixador de Vallvidrera amb Molins de Rei per un dels altres 100 Cims de Collserola, el Puig d’Olorda.
  • Ruta ST12 Baixador de Vallvidrera al Tibidabo: pujada clàssica al cim més alt de Collserola

 

                               MAPA TOPOGRÀFIC                                                                                       RUTA A WIKILOC 

CLICA PER AMPLIAR EL MAPA

TRACK A WIKILOC


RESSENYA

1. DEL BAIXADOR DE VALLVIDRERA AL PANTÀ DE VALLVIDRERA (0,54 km +20 m / 10 min.)

Abans d’agafar el camí que ens conduirà al pantà de Vallvidrera podem acostar-nos a treure el nas a l’ermita de Santa Maria de Vallvidrera, situada pocs metres després d’agafar el Camí de la Llenega, pista que porta als pocs metres a l’Àrea de Lleure de Santa Maria de Vallvidrera (bar, taules).

“El primer document que esmenta l’església és del segle X i pertanyia a Valldoreix fins que se n’escindí al selge XIII. La construcció actual és del segle XVI. Al voltant de l’església s’hi assentà el poble de Vallvidrera. Actualment al voltant hi ha una zona de parc i oci anomenada també àrea de Santa Maria de Vallvidrera.

Església construïda a mitjan del segle XVI de tradició gòtica. El temple està situat a Vallvidrera envoltat d’una zona boscosa del parc de Collserola. S’hi accedeix a través d’un pati on es conserva encara el cementiri parroquial encerclat per un mur de tancament de pedra. L’església és d’una sola nau, d’absis poligonal amb un campanar de planta quadrada flanquejant el temple. La façana principal es troba sense massa ornamentació amb la pedra arrebossada: sobre la porta trobem una fornícula amb una creu i un petit rosetó amb un vitrall. L’interior és igualment auster, amb voltes de creueria a la part principal i voltes apuntades a l’espai lateral.” (Extret Patrimoni Generalitat)

De l’ermita és una senzilla passejada fins al pantà tot seguint el Camí del Pantà, un passeig arbrat i ombrívol sota grans plataners. Abans d’arribar a la presa, a mà esquerra hi ha la sortida nord del túnel de la Mina Grott, i uns metres més endavant, a mà dreta, la Casa del Guarda, un edifici restaurat al 2010 alberga una exposició sobre el pantà i els seus entorns i on trobarem una zona de lleure amb taules de fusta.

[Mina Grott] Túnel de quasi 1,5 km que connecta el pantà amb la part baixa del barri de Vallvidrera. Va ser construït l’any 1855 per dur aigua al municipi de Sarrià. L’any 1908, però, per aprofitar la infraestructura també turísticament sense perdre la finalitat per la qual va ser construïda, Carles Emili Montañés va dissenyar un peculiar trenet elèctric per a 36 persones que circulava sobre vies de 0,60 m. Durant l’any i escaig que va funcionar va transportar prop de 40.000 persones, i en el seu moment va ser tot un èxit. Podeu veure un reportatge de l’estat actual del túnel aquí, i un interessant reportage històric de la mina de ‘Divulgando Historias del patrimonio ferroviarioaquí.

2. DEL PANTÀ DE VALLVIDRERA AL COLL DE CAN CUIÀS (1,6 km + 95 m  / 25 min.)

Una graonada de ciment ens portarà dalt de la resclosa. La podem travessar, on a l’altre costat, sobretot els caps de setmana, sol obrir un senzill bar-restaurant.

“La construcció del pantà de Vallvidrera començà el 1850 amb l’objectiu de garantir el subministrament d’aigua a l’aleshores municipi de Sarrià. Si bé s’acabà el 1860, no fou inaugurat fins al 1864. Considerat com una joia de l’enginyeria hidràulica del segle XIX, l’obra de l’arquitecte Elies Rogent (autor de l’edifici històric de la Universitat de Barcelona) constitueix un exemple excepcional de presa d’arc de gravetat construïda amb obra de fàbrica. Les seves dimensions en la coronació són de 50 metres de longitud, 3 d’amplada i 15 d’alçada, podent arribar a embassar fins a uns 18.000 m³ en una làmina màxima d’aigua de 7.780 m².

A partir dels anys 60, però, l’abandonament va fer que la vegetació cobrís l’obra, al mateix temps que la presència de sediments van fer disminuir notablement la capacitat d’embassament. Entre el 2005 i el 2006 va ser reformat íntegrament per tal de preservar la fauna i la flora, ja que conté una població destacada d’amfibis, entre els quals destaca l’espècie de granota reineta (Hyla meridionalis), però també perquè les persones puguin gaudir de l’entorn natural del parc de la serra de Collserola.” (Extret de Viquipèdia) 

Al final del pantà, uns metres a ponent hi ha una bassa refugi dissenyada especialment per als amfibis, vertebrats que han patit un retrocés important al parc per la desaparició de basses i cursos permanents d’aigua, i a la qual només hi tenen accés tècnics i naturalistes autoritzats. El corriol s’endinsa en en boscatge intens fins a assolir la font de l’Espiganosa, envoltada de grans plataners. 

El sender planeja sota el vessant nord del turó de l’Espiganosa (completament urbanitzat) per un preciós corriol ombrívol que desemboca a la font de Can Llevallol, on trobem un banc de fusta. La font, situaada en un entorn força acollidor, té forma de casa i el brollador té una branca lligada a una cadena que li fa de tap. A tocar de la font hi ha un majestuós pollancre.  

3. DEL COLL DE CAN CUIÀS AL TURÓ D’EN CORS 390 m (3 km + 170 m / 45 min.)

Al coll de Can Cuiàs topem amb la carretera BV-1468 de Sarrià a Molins de Rei. D’aquí anem en direcció a la pista E-18 (pal indicador), camí que abandonarem als pocs minuts. Emprenem un tram de travessa en el que resseguirem tota l’estona el PR C-164 Sender de Collserola des del coll de Can Cuiàs fins al turó d’en Cors. El camí flanqueja ara pel vessant sud del turó de l’Espiganosa, sense guanyar alçada, resseguint les capçaleres dels torrents de Can Cuiàs, les Fatjones i de la Font del Rector, que més avall s’ajunten per format la riera de Sant Just. Pel camí podrem observar oliveres, pistes d’un antic aprofitament agrícola d’aquests vessants de la muntanya, ara abandonats. Cap al sud-oest observem Sant Just, amb el Mirador de la Xemeneia clarament visible sobresortint en el paisatge. 

El PR gira bruscament en arribar al llom que baixa del turó d’en Cors. Emprenem el que serà la pujada més dura de la caminada i que ens portarà fins a una gran esplanada on hi ha una torre elèctrica. D’aquí el sender senyalitzat flanqueja per llevant (dreta) el turó, sense assolir-lo. Si anem cap al cim del turó cal prendre un corriol que s’hi enfila i que surt del final de la gran esplanada.

4. DEL TURÓ D’EN CORS AL TURÓ DE SANT PERE MÀRTIR 389 m (100 CIMS) (1,6 km +80 m / 25 min)

El turó d’en Cors és una muntanya de 390 m situada a cavall de Barcelona i Sant Just Desvern. Des de dalt del cim (o trobem la fitxa geodèsica 287125016 de l’ICGC) els pins no deixen tenir grans panoràmiques. Per una millor vista, cal baixar fins al Mirador del Turó d’en Cors seguint el corriol que es dirigeix al sud-est. Des del mirador, envoltat de pi pinyoners, sí que podrem gaudir de bones vistes cap al Tibidabo, la torre de Collserola i el nord del Barcelonès, fins a Sant Adrià, Badalona i Santa Coloma de Gramanet.

En un pujol al sud de l’esplanada del turó es troba l’oratori de Santa Maria de Collserola, fet amb maó d’obra vista i rajoles. Podem seguir un corriol que surt de la capella i que s’uneix a la pista al cap de pocs metres. Fins a Sant Pere Màrtir podem seguir el camí principal o bé aquest mateix corriol que el segueix paral·lel just a l’esquerra. Si així ho fem, pujarem dos petits turons, el primer el de la Muntanya Pelada i un segon del qual no n’hem trobat el nom. Dalt de tots dos es localitzen dos senyals geodèsics de l’ICGC.

5. DE SANT PERE MÀRTIR A METRO ZONA UNIVERSITÀRIA (2,2 km  -310 m / 35 min.)

El turó de Sant Pere és una muntanya de 389 m limítrof amb els municipis de Barcelona, Esplugues de Llobregat i Sant Just. Malgrat estar ocupada per una enorme instal·lació de telecomunicacions, col·locada als anys 70, i una torre de vigilància antiincendis, el cim està inclòs dins de la llista dels 100 Cims de la FEEC. La raó d’aquesta inclusió no és tant pel seu valor natural i paisatgístic, molt malmés per aquestes instal·lacions, sinó pels sus valors patrimonials i històrics.

Puig d’Ossa correspon a l’antic topònim Monte de Ursa, que es troba documentat des de l’any 986. L’altre nom de la muntanya fa referència a l’ermita de Sant Pere Màrtir que es va construir al seu cim al segle XVII però que va ser abandonada l’any 1792, quan es va transformar en una fortificació amb la presència d’un destacament militar, pràcticament des de la Guerra dels Segadors fins a la Guerra Civil espanyola. El seu cim és un lloc d’observació ideal pel domini visual de l’entrada a Barcelona, ja que domina el pas de les vies de comunicació entre el riu Llobregat i Barcelona. Aquesta situació l’ha fet considerar durant molts anys com un punt estratègic amb finalitats militars. La història al seu entorn l’ha configurat com una muntanya viva en el decurs del temps. Al cim hi ha indicis d’un poblat iber.

Entre els anys 1834 i 1856, al cim hi havia una torre amb un telègraf òptic que servia de punt entremig i d’encreuament de les línies de comunicació òptica entre la torre de Montjuïc i cap al sud la torre de l’Ordal fins a València, i cap a l’oest la torre de Martorell fins a Lleida.

El Fort de Sant Pere Màrtir va ser utilitzat en diversos conflictes durant els segles XVIII i XIX. Durant la guerra civil s’hi va instal·lar la bateria antiaèria de Sant Pere Màrtir, que s’ha recuperat i que forma part del Memorial Democràtic.” (Font Viquipèdia)

La baixada del turó la podem fer per diferents vies. Podem agafar el PR C-171, un sender que baixa per la plaça de les Bruixes envoltant el turó per ponent. Aquesta opció és més llarga així que optem per seguir  el camí en direcció a Finestrelles i el parc de Cervantes (pal indicador) que baixa dret pel vessant sud i que passa pel Mirador dels Xiprers (Carretera de les Aigües). Finalment assoleix uns metres més avall el Camí de Finestrelles, prop d’un gran dipòsit rectangular d’aigües. Aquí tombem a l’esquerra per entrar al barri de la Mercè.

Foto de Pladebarcelona.wordpress.com

El barri de la Mercè està situat a la part alta de Pedralbes, al districte de les Corts. L’any 1951 l’Obra Sindical del Hogar y la Arquitectura l’Instituto Nacional de la Vivienda va començar a construir 123 vivendes de protecció oficial, gairebé totes de planta baixa i pis, fet que li donà l’aparença de poble que té actualment.

El barri va néixer ple de referents falangistes. Així ho reflectien els noms dels seus carrers, dedicats a personatges feixistes com ara Ramiro Ledesma, Ruiz Hermosa o Onésimo Redondo. El carrer principal s’anomenava Cinco Rosas, metàfora de les cinc fletxes del ‘Cara al Sol’ l’himne de la Falange, on una estrofa diu així:

Volverán banderas victoriosas
al paso alegre de la paz
y traerán prendidas cinco rosas:
las flechas de mi haz.

L’any 1980 es van canviar els noms dels carrers franquistes per d’altres que feien referència a accidents geogràfics o indrets de Collserola. Al carrer Cinco Rosas, el principal del barri, se li va atorgar el de carrer del Torrent de les Roses, tot i que no hi ha cap torrent anomenat així a Collserola. La rosa ha esdevingut un símbol del barri. Durant les festes de la Mercè, quan també  celebra la festivitat, els balcons s’engalanen amb banderes del barri, que duen la rosa com a emblema.

L’any 1965, es va inaugurar el Parc de Cervantes, molt a prop del barri de la Mercè. Gràcies al trasllat del roseral Amargós des de Montjuïc el parc va quedar lligat a les roses. Però la vinculació del barri amb les roses ja venia d’abans. Entre els anys 1929 i 1936 va tenir lloc al Palau de Pedrals un concurs internacional de roses noves amb força èxit, truncat per l’inici de la Guerra Civil.

No hem trobat cap vinculació directa de tot plegat. No sabem si són simples coincidències o bé sí que es va tenir en compte els noms del barri de la Mercè quan es va crear el parc de Cervantes. Però si més no és curiosa la història d’aquest barri i el parc, situat a un quilòmetre i escaig, amb les roses.

La ruta passa a tocar de la Caserna del Bruc, quarter de la Quarta Regió Militar de l’Exèrcit de Terra espanyol. D’aquí van sortir tropes golpistes el 19 de juliol de 1939 cap a Barcelona, aturades per les barricades fetes per la població obrera i soldats fidels a la república, i donant peu a l’inici de la Guerra Civil.

BIBLIOGRAFIA

  • Barcelona en 1.000.000 de passos : 53 rutas pe a descubrir la ciutat de la millor manera. Alex Walk. Ed. Libertas 2014
  • Barcelona metro a metro : un viatge històric i cultural per la ciutat i l’àrea metropolitana seguint la xarxa de metro. Marta Torres. Ed. Ajuntament de Barcelona (2014)
  • A peu per Collserola : guia de passejades, itineraris i recorreguts recomanats pel Patronat Metropolità del Parc de Collserola. Patronat Metropolità del Parc de Collserola, 1998
  • Guia de geologia de Collserola : amb itineraris. Isabel Raventós. Ed. Parc de Collserola
  • Collserola : parc natural. Aguilera i Viladomiu, Mònica. Granollers : Alpina, 2010

CARTOGRAFIA

WEBGRAFIA TRENS 

EL TEMPS 

  • METEOCAT: el temps a Catalunya
  • AEMET : Instituto Meteorológico Nacional

ALTRES

Anuncis