168. Travessa entre St. Vicenç de Calders i Torredembarra pel Camí de Ronda (GR-92) i l’Arc de Berà 14,7 km

wikiloc

Ruta a Wikiloc

Google earth

Ruta a Google Earth

Mapa icone

Mapa Ruta

Ruta PDF

Fotos

 

 

barra_1200x6

INTRODUCCIÓ

 

Travessa entre les estacions de Sant Vicenç de Calders i de Torredembarra  que segueix en tot moment un tram  a tocar del mar de GR-92 senyalitzat no fa gaire temps.

La ruta és agradable, amb diferents al·licients escampats durant tota la caminada que fan la travessa força distreta. Podríem dir que és una versió germana de la travessa clàssica entre l’Ametlla de Mar i l’Ampolla (Ruta ST107) però més curta i més senzilla. La vam realitzar a principis de març, quan les platges encara estan buides i durant un dia d’alerta de vent, amb el qual l’aspecte de solitud va ser encara més marcat.

Durant la caminada es visita un búnquer de la Guerra Civil, el curiós (per no donar altres adjectius) Roc de Sant Gaietà, l’ermita de Berà i les llacunes dels Salats i els Muntanyans, un tram de 5 km de costa circumscrita a l’àrea protegida Platja de Torredembarra i Creixell. Aquest espai d’interès natural (EIN) de 62 ha té passarel·les de fusta, petits estanys i una torre de guaita com a elements característics d’aquest espai litoral insòlitament no urbanitzat a tocar de Torredembarra.

La travessa inclou la visita a l’Arc de Berà, un arc de triomf honorífic del s.I aC que forma part del Conjunt arqueològic de Tàrraco, declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l’any 2000. La visita és opcional. Són prop de 2 km anar i tornar per un tram final de camí/carretera perillós (hi ha un senderó inapreciable al voral de la N-340). Així mateix, accedir al centre de l’Arc, on hi ha un plafó d’informació, esdevé un acte heroic a l’alçada només dels intents de creuar els carrers d’algunes ciutats de l’Índia o el Vietnam. Cap semàfor, cap pas de vianants….res, el vianant està totalment desemparat.

 

 

DADES TÈCNIQUES

  • Sortida:  estació de Sant vicenç de Calders  (Baix Penedès)
  • Arribada:  estació de Torredembarra (Tarragonès)
  • Distància:  14,7 km
  • Durada:  3:30-4 h (sense aturades)
  • Desnivell acumulat:   inapreciable           
  • Interès:  un litoral a estones salvatge, esquitxat de cales i platges.
  • Època: tot l’any. Durant l’estiu ens podrem banyar a les múltiples platges del recorregut.
  • Dificultat:  sempre seguim les múltiples senyals de pintura blanca i vermella del GR-92.

        

 

 

                              MAPA A GOOGLE MAPS                                                                                                MAPA TOPOGRÀFIC ICC

MAPA DE LA RUTA

TRACK A WIKILOC

barra_1200x6

DIFICULTAT

Caminada sense dificultat tret de la distància moderada. El més perillós és el curt tram de caminada a tocar de la carretera nacional N-340 (hi ha un rastre de sender mig embardissat fora del voral), però sobretot l’accés al centre de la rotonda on es troba l’Arc de Berà. Tot i que al centre hi ha un plafó informatiu de l’Arc, no hi ha cap pas de vianants ni semàfors per accedir-hi. És, sense cap mena de dubte, el tram més perillós que mai hem fet a Senderisme en tren. 

ELS SENDERS

Durant tota l’excursió seguirem sempre el sender GR-92, ben marcat tota l’estona, en la seva etapa 24 Calafell-Torredembarra.

Aquest sender travessa el nostre país entre Portbou i Ulldecona en un recorregut de 580km i 31 etapes totals. Forma part del projecte de sender europeu E-10 que ha de creuar tot el continent des de Finlàndia fins al sud d’Espanya.

ELS TRENS

La travessa s’inicia a l’estació de Sant Vicenç de Calders, amb múltiples opcions de connexió atès que aquí s’uneixen les línies de rodalies de l’interior (Vilafranca) i de la costa (Vilanova i la Geltrú). Així mateix hi tenen parada els trens regionals R13, R14, R15, R16.

Torredembarra és l’estació d’arribada. Tenen parada els regionals en direcció Tarragona i Tortosa.

 

barra_1200x6

PLATJA DE BERÀ

ITINERARI

(datum ETRS89)

0 km  0h Estació de Sant Vicenç de Calders (gps 31T 376280 4560476)

Sant Vicenç de Calders, com la seva estació, és una entitat de població del municipi del Vendrell, situat a 3,5 km al sud-oest de la capital del Baix Penedès, i que va ser municipi independent fins als anys 40. L’origen del nom de Calders prové de la font d’aigua termal (catalogada de medicinal) i que brolla a Coma-ruga.

L’estació és un important nus ferroviari de la xarxa de trens catalana. Aquí s’uneixen les línies litoral i de l’interior, tancant pel sud el famós vuit català (Maçanet-Massanes el tanca pel nord). 

L’estació va entrar en funcionament el 24 d’abril de 1887 tot i que per la zona ja circulaven trens des de l’any 1865 quan  es va inaugurar la línia de Barcelona a Tarragona per Vilafranca. Sí, el tren va arribar per primer cop a Tarragona per la línia de l’interior (actual R4), un línia avui dia lenta, deixada i amb poques circulacions.  Una curta cronologia de l’arribada al tren la podem resumir en:

15 d’abril de 1865: s’inaugura el tram de línia de Martorell-Tarragona per Vilafranca, construïda per la Companyia del Ferrocarril de Tarragona a Martorell i Barcelona (TMB).

31 de gener de 1883: es posa en servei la línia de Calafell a Valls (l’1 de juliol del mateix any arribaria a Picamoixons), construïda per la Companyia dels Ferrocarrils de Valls a Vilanova i Barcelona (VVB).

24 d’abril 1887: entra en servei l’estació de Sant Vicenç de Calders com a estació d’enllaç d’ambdues línies, propietat de TMB després d’absorbir VVB.

L’estació de Sant Vicenç de C. va ser un objectiu militar estratègic dels nacionals. A l’exterior de l’estació podem llegir, en un plafó de Memorial Democràtic:

“Durant la Guerra Civil, Catalunya va viure un assetjament aeri protagonitzat per l’Aviació Legionària italiana i la Legió Còndor alemanya instal·lades a Mallorca. Moltes poblacions catalanes situades al litoral i el pre-litoral van patir bombardejos. Per primer cop es van utilitzar bombardejos sistemàtics contra la rere-guàrdia.

Els atacs aeris contra el Penedès van ser protagonitzats pels bombarders italians Savoia S-81 i S-79 i els hidroavions alemanys Heinkel He-59. En total van haver 344 atacs de l’aviació franquista, que causaren nombrosos danys materials i 204 víctimes mortals.

L’estació de ferrocarril de Sant Vicenç de Calders era un punt estratègic de les comunicacions ferroviàries interiors de Catalunya i entre aquesta i la resta del territori republicà.  L’estació va patir 101 atacs aeris que van causar grans desperfectes materials i la mort de 83 persones i més de 200 ferits.”

Comencem la ruta sortint de l’estació cap a ponent pel carrer de l’Estació. Després de creuar les vies per un pas inferior, el carrer Víctor Català primer i l’avinguda del Balneari després, ens portaran fins a la platja de Coma-ruga.

0,8 km 13 min Coma-ruga  (gps 31T 376196 4559861)

Coma-ruga és un barri marítim que pertany, com Sant Vicenç,  al municipi del Vendrell. Va créixer al voltant d’un antic balneari de luxe, ara desaparegut, que es va construir als anys 20 del s. XX, al voltant d’una deu que formava diversos estanys d’aigües termals tèbies. 

Al final del Carrer Balneari arribarem a l’Estany de Coma-ruga, un estany natural que va ser completament urbanitzat, també el seu fons. S’hi poden trobar espècies més comunes com ara carpes, llisses, anguiles i crustacis molt petits.

Més enllà del passeig marítim, sobre la platja, trobarem el Riuet, un espai també urbanitzat. Actualment, l’aigua de la deu està canalitzada fins a una font ornamental exterior, d’on passa a l’Estany i d’aquí al Riuet, que desemboca a la platja. Durant tot l’any és habitual veure persones de totes les edats prenent banys al Riuet per aprofitar-ne les propietats curatives.

El sender de gran recorregut va pel passeig marítim de la platja de Coma-ruga, de  2.300 m de longitud, una de les tres del municipi del Vendrell juntament amb la de Sant Salvador i el Francàs.

2,3 km 35 min Platja del Francàs  (gps 31T     59458)

El Francàs és una entitat de població del Vendrell situada prop de la costa, a la platja del mateix nom, i que pren el nom de la Torre del Francàs, una masia del s. XII que fou residència del Rei Martí l’Humà. Està situada al nord de la N-340 i convertida en un restaurant anomenat Masia Francàs.

La platja té una longitud de 1.800 m, però tot i així és la més petita de les tres que pertanyen al Vendrell.

2,9 km 40 min Niu de metralladora Platja del Francàs (gps 31T 374345 4559250)

Casamata situada uns metres sobre el mar. Al seu sostre, excel·lent mirador de la platja, trobem un plafó informatiu on podem llegir:

“Construït amb formigó, el material més utilitzat per aquests elements, presentava una tipologia molt típica. Tenia forma quadrangular, acabat en una tronera semicircular, amb tres espitlleres per on poder obrir foc, i amb un ampli camp de tir i de visió. Estava orientat lleugerament cap a un lateral de la platja amb la finalitat d’efectuar el tir de flanqueig, el més òptim davant d’un desembarcament, arribant a una distància límit de 500 metres  la més adequada per al tir d’una metralladora.”

4,9 km  1h10min Roc de Sant Gaietà. Punta de la Guineu (gps 31T 372604 4558524)

Arribem al Roc de Sant Gaietà  després de creuar el Port de Roda de Berà. És una urbanització força pintoresca situada dalt d’un promontori rocós, construïda entre els anys 1964 i 1972. Els seu carrers acullen el Museu de la Ràdio Luis del Olmo, periodista d’origen gallec molt lligat a aquest indret, on fins i tot hi té una plaça dedicada. De la web de l’Ajuntament de Roda de Berà, llegim:

Poble típic de pescadors, d’estil Mediterrani, situat a Roda de Berà, davant del mar, anomenat “Roc de Sant Gaietà”, que es va començar a construir l’any 1964 i va finalitzar l’any 1972. La idea va ser un complement ideal entre el seu promotor, Gaietà Bori Tallada, i el seu constructor, Josep M. Fortuny Rodríguez. Una societat hispano-belga, formada por Rene Vandemeuter i Pedro Sureda, va comprar diverses finques per a construir la urbanització. La seva idea, en principi, era edificar sobre les roques un poble de pescadors.

Van fer cases d’apartaments a primera línia de mar, dissenyades amb l’estil dels pobles van fer patis granadins, andalusos i sevillans, que van ser complementats amb construccions i ornamentacions d’estil romànic, àrab, gòtic i d’altres zones de la geografia espanyola, donant-li un aire de “poble típic” al que popularment anomenaven “Poble Espanyol”. Van construir també un moll, que encara segueix funcionant, i el “Club Marítim Roc de Sant Gaietà”, actualment “Centre Cívic La Roca Foradada” propietat de l’Ajuntament de Roda de Berà.

Del Roc de Sant Gaietà hi ressalten les reixes i portes de ferro forjat, la pedra de la cantera romana del Mèdol de Tarragona dels pilars i façanes, així com els marcs dels voltants de les finestres que van ser recuperats d’antigues masies i d’altres tipus de cases abandonades. Aquests marcs, que estaven en molt mal estat pel pas del temps, van ser restaurats pel gran artista i amic Pep Gasol.”

Un bonic Camí de Ronda (Camí del Roc de Sant Gaietà a la Platja Llarga) uneix el Roc de Sant Gaietà amb l’Ermita de Berà. Els avisos de penya-segats que llegirem a l’entrada del camí, són una mica exagerats, atès que unes baranes de fusta eviten que ens acostem al seu caire. Caminarem per un tram urbanitzat, amb cases a costa de muntanya, que va a estones entre pins, margallons i pitòspors (Pittosporum tobira). Trobarem diversos indicadors de fusta que ens marquen punts d’interès: el Tir de la Gallina, la Platja dels Capellans (a la qual s’hi accedeix per un corriol),  la Roca Plana, i el Peu de Berà, on hi ha un mirador de la platja Llarga.

6 km  1h30min Ermita de Berà  (gps 31T 371823 4558385)

Davant d’una gran plaça, dalt d’un turó, trobem l’ermita de de la Mare de Déu de Berà. 

“Construcció d’estil renaixentista popular feta de maçoneria i pedra polida. La façana, amb un portal d’arc de mig punt i encoixinat, està coronada per un senzill campanar d’espadanya. La nau està coberta per una volta de canó amb llunetes, i disposa d’un parell de capelles a banda i banda. Darrera de l’altar, unes escales permeten accedir al cambril on s’exhibeix la imatge de la Mare de Déu de Berà. L’edifici, que està cobert per una teulada de doble vessant i teula àrab, disposa d’una porxada adossada a la banda de ponent.

Aquesta ermita s’aixeca a l’indret on hi havia hagut una església dedicada a Sant Pere documentada al segle XII. Al voltant d’aquest primitiu temple medieval s’havia configurat el petit nucli poblacional de Berà, el qual va acabar sent abandonat segurament per la seva posició massa exposada als atacs per mar. Degut a l’abandó de l’indret, l’any 1566 es va traslladar a l’església del lloc de Roda, l’altar major, les fonts baptismals i d’altres objectes sagrats que hi havia a l’interior del temple beranenc. Se sap que la primera pedra de l’actual ermita es va posar l’any 1718 i que la primera missa s’hi va celebrar l’any 1727.” 

(Font web Ajuntment de Roda de Berà)

6,3 km 1h35min Trencall accés a l’Arc de Berà (opcional)  (gps 31T 371603 4558400)

A pocs metres de l’ermita, però a tocar de platja, trobem el trencall senyalitzat amb un pal indicador que ens portarà a l’Arc de Berà. Anar-hi és opcional, però paga la pena acostar-s’hi. Ens cas d’evitar-lo, seran 1,9 km menys de recorregut total de la ruta d’avui.

Hem de seguir en direcció nord pel Camí de Berà que va entre els murs de dos càmpings. Un cop a la N-340, tombem a la dreta tot intentant seguir un corriol que va fora de la carretera i que ens portarà a l’Arc en pocs minuts.

7,2 km  1h50min Arc de Berà (opcional)  (gps 31T 371568 4559111)

El més perillós serà intentar creuar fins al centre de la rotonda on hi ha l’arc i un plafó explicatiu d’aquest element patrimonial. S’entén, per tant, que es pot arribar fins allí. Però no hi ha passos a nivell ni semàfors, i creuar la N-340 esdevé una perillosa aventura. Compte!

“Arc honorari semiurbà aixecat per disposició testamentària de Luci Licini Sura sobre el traçat de l’antiga Via Augusta. Les darreres investigacions, basades en l’anàlisi dels elements tipològics i constructius, situen la seva construcció a les darreries del segle I aC. La imatge actual del monument es fruit de les diverses intervencions restauradores que s’hi han practicat al llarg del temps.

De planta rectangular, l’arc es recolza sobre dos podis amb sòcol. Les seves mides són 12’28 metres d’alçada, per 12 metres d’amplada i 2’34 metres de gruix. L’obertura central té una alçària de 10’15 metres i una amplada de 4’87 metres. Cadascun dels dos pilars de l’arc està adornat amb pilastres que presenten bases àtiques, fusts acanalats i capitells corintis.

Proclamat monument nacional per una reial ordre ministerial de l’any 1926, en l’actualitat és un dels quatre elements històrics del terme municipal rodenc considerats Bé Cultural d’Interès Nacional. Així mateix, forma part del conjunt monumental de Tarraco declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l’any 2000.”

(Font web Ajuntment de Roda de Berà)

8,1 km 2h Trencall accés a l’Arc de Berà (gps 31T 371603 4558400)

Situats de nou al trencall que donava accés a l’Arc de Berà des de la platja Llarga, caminem  per la platja semi-urbana amb passeig marítim amb les vies del ferrocarril a tocar. El final del passeig marítim marca el límit municipal entre Roda de Berà i el Creixell, punt on creuarem un petit torrent per un pont de fusta.

9,5 km 2h20min Botigues de Mar. Torrent de la Murtra/Aguilera  (gps 31T 370363 4557838)

La desembocadura del torrent de l’Aguilera marca els límits entre les platges de Berà i de Creixell. El torrent neix als peus de La Mola del Tarragonès (veure Ruta ST167), i podria considerar-se un riu atès que desemboca directament al mar. En aquest punt el riu forma una mena de canal, protegit per tanques de fusta, i que envoltem pel sud.

Passem per les Botigues de Mar entre les casetes de l’antic barri d’estiueig del Creixell. El GR va per l’interior (carrer de la Platja) però si volem podem caminar sobre sorra. Tots dos camins s’uneixen uns metres més endavant al Port Romà, una entitat de població del Creixell.

Carlos Barral (1928-1989) editor, polític,  poeta i escriptor català, va estar molt lligat a aquest territori, sobretot a Calafell, on s’hi establí i on té un museu. En la seva obra ‘Catalunya des del Mar’ de 1982, parla d’aquest indret:

“La propera és la platja de Creixell. Creixell, un poble, el campanar del qual dóna nom a moltes roques negades i caladors escollits, no és vora mar i no ha tingut mai pròpiament barri marítim. Quatre o cinc cases d’estiueig no més antigues que dels anys trenta han servit, però, d’embrió d’un petit barri turístic que té un innegable encant. No és fàcil que creixi molt perquè té la via del tren a l’esquena, massa a prop, encara que no tant com la que va assasinar el Maresme. L’únic establiment és un xiringuito de fusta, d’aire tropical, on una simpàtica família d’andalusos couen arrossos massa grocs i passats. Els últims anys la platja ha crescut molt davant del petit poblat i fa com una immensa llengua daurada de sorra fina i neta. També les aigües, entre la sorra i l’antina són netes i transparents.

A la platja, hi treu un gussiet solitari amb el qual un vell pescador que em fa l’efecte que conec de tota la vida fa de tot. De banyador, de mosso d’un club inexistent, que té cura de les boies dels que fan una mica de vela, i de pescador de peixets. Deu ser calafellenc i hauria de saber de quina casa. Entre Calafell i Creixell hi ha relacions de llinatge. Tota una complicada branca de la població marinera calafellenca, els descendents dels onclos, Ramonet, Gran Xic, etc., provenen de Creixell. Però no sé que a Creixell hi hagi hagut mai pescadors. O potser sí, en tot cas aquest trasplantament ètnic es devia produir els anys seixanta o setanta del segle passat. Creixell és una vila molt poc desfigurada i típica del camp tarragoní, grisa i afilada.

Més enllà de Creixell, les antines tendeixen a separar-se poc a poc de la costa, eixamplant l’enfalcada, canal d’aigua més fonda entre el sec i voramar. La platja és llarga i corbada fina a les pedres grogues de la punta Palomera, més ampla al seu redós, el tros que anomen de la Murtra, on mor una rambla. Punta Palomera, rondina el Moreno, sempre n’hem dit punt de Berà o el Cupot”

10,1 km 2h25min El Gorg de Creixell (gps 31T 369927 4557638)

Abans d’arribar als Muntanyans i encara dins el municipi de Creixell passarem a tocar dels Gorgs de Creixell, un fragment de 26 ha totals de terreny no urbanitzat aïllat entre càmpings i que forma part de l’espai conegut com Els Muntanyans-Gorg o els Salats i Muntanyans de Torredembarra i Creixell.

Aquí hi havia l’estany més gran  entre Torredembarra i Roda de Barà, on es podien veure grups de flamencs. La part millor conservada és la interior, separada de la resta per la línia de ferrocarril. L’indret conserva part dels valors naturals dels ecosistemes de dunes i maresmes que hi havia a la zona, però que apreciarem millor als Muntanyans. Els Gorgs necessiten de forma urgent una millor conservació i restauració. 

Tant el Camí de Ronda com el GR-92 van sobre la platja, amb vistes a l’interior del campanar i del poble del Creixell, i al fons Torredembarra. 

11 km 2h35min Els Muntanyans (gps 31T 369102 4557243)

A l’entrada de l’espai protegit dels Muntanyans, límit municipal del Creixell amb Torredembarra,  trobem un plafó informatiu i un pal indicador. El camí de Ronda i el GR-92 divergeixen en alguns moments. Podem optar per la variant que més ens agradi. En general el Camí de Ronda va més sobre la platja mentre que el sender de gran recorregut ho fa per l’interior, sobre les passarel·les de fusta de l’espai protegit. 

Tot l’espai, El Gorg i els Muntanyans és conegut com Els Muntanyans-Gorg o els Salats i Muntanyans de Torredembarra i Creixell, un espai d’interès natural (EIN) de 62 ha que comprèn els espais de Torredembarra (35 ha) i del Gorg (26 ha).

La zona de Torredembarra era una zona d’esbarjo degradada i bruta. Des de l’any 1992 gaudeix de protecció com a espai d’interès natural; s’hi prohibí l’entrada de vehicles motoritzats, s’hi definiren uns itineraris i s’inicià un procés de restauració.

L’espai té un alt valor ecològic i natural atès que és dels pocs ecosistemes de platja natural que queden a la costa catalana, la majoria destruïts per les urbanitzacions.  A la zona més propera al mar trobem petites dunes fixades gràcies a plantes com l’esporobol, el jull de platja o el borró. 

Diverses llacunes salobres s’escampen per l’espai.  La més gran i interessant és la del saler,on podem veure ànecs, martinets blancs o fotges amb els trens passar com a teló de fons.

El Pla General d’Ordenació Urbana de Torredembarra de 1982 i la posterior revisió de l’any 2002 declararen aquest àmbit com a urbanitzable i el dividiren en dos sectors: Muntanyans I (estany del Sol) i Muntanyans II (estany del Saler). Després de lluites (Salvem els Muntanyans) i judicis, l’any 2014, el Tribunal Suprem anul·là definitivament el pla urbanístic de Muntanyans II amb la base d’un informe de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) que alertava del risc d’inundació d’aquest sector.

Visites guiades gratuïtes als Muntanyans: cada primer diumenge de mes a les 10 del matí, que surten de Cal Bofill (Centre d’Activitats Mediambientals)

13,3 km  3h10min Mirador dels Muntanyans  (gps 31T 367321 4556294)

Al final dels Muntanyans, en un escampat hi ha una torre d’observació d’aus. Ens hi podem enfilar a fi de poder observar algunes de les aus que es troben al pròxim estany del Sol, com ara gavines, ànecs, polles d’aigua, martinets o fotges.

Caminem per la platja de Baix a Mar, on a l’interior del mar hi ha l’escultura “Alfa i Omega. Principi Marí”, obra que Rafael Bartolozzi va construir l’any 1999 sobre una plataforma de formigó. Té 12 m d’alçada i un pes de 12 tones.

13,7 km  3h15min Can Bofill. Torredembarra (gps 31T 366997 4556062)

Casa d’estil modernista construïda a principis del S. XX per una de les primeres famílies d’estiuejants de Torredembarra i que actualment acull  la seu de la gestió de l’EIN dels Muntanyans.

14,7 km  3h30min Estació de Torredembarra (gps 31T 366215 4555803)

Hi ha un pas inferior que dóna accés directament a la via 4 (direcció Barcelona) i a l’estació al carrer Francesc Macià.

barra_1200x6

BIBLIOGRAFIA

  • Per les Serres de Mestral: 16 itineraris per fer a peu (2vol.). Antoni Cabré Puig. Ed. Cossetània (2000)
  • Els Búnquers de la costa catalana. Josep Clara. Ed. Rafael Dalmau (2012)
  • República i guerra civil a l’Ametlla de Mar / Xavier Figueres i Frasnedo. Xavier Figueres i Frasnedo. Ed. Ajuntament de l’Ametlla de Mar (2002) 
  • Excursions pel Tarragonès: per fer a peu i en BTT. Xavier Martorell. Ed. Cossetània (2005)
  • Catalunya des del mar. Carlos Barral. Edicions 62, Barcelona, 1982

CARTOGRAFIA

  • Camins del Camp Costa Nord 1:25.000 Ed. Piolet (2014)

WEBGRAFIA TRENS 

EL TEMPS 

PATRIMONI I HISTÒRIA